Esperit crític

19.08.2013

Un cop escrita la puntuació de les tres pel·lícules, una valoració superficial, l’Enric Trebeljahr sospira. Ha de redactar-ne les crítiques per demà a la tarda quan es tanca la revista. Però pocs segons després, preocupat, s’instal·la en el bloqueig habitual.

Per puntuar no té cap problema. Trebeljahr porta més de trenta anys bregant en el periodisme cultural, veient i escrivint sobre cinema, ja sigui rus, vietnamita o nord-americà. Això li ha permès, en deu minuts, just quan la pel·lícula comença i la resta d’espectadors amb prou feines s’ha assegut, percebre si un film val la pena o no, i si es mereix una, dues o més estrelles. Però la crítica és una altra cosa. Cal argumentar sense revelar del tot la trama ni el desenllaç i valorar la interpretació dels actors, les trampes i girs del guió -sempre n’hi ha, però el crític és gat vell i sempre els descobreix. Interpretar la música que es fon oportunament amb les imatges per insuflar por o amor, tensió o esperança…. La seva feina és jutjar si el cinema que mira connecta amb les emocions de la vida.  Si té espurna. I és amb aquest esperit que el vell crític s’asseu cada dia als cinemes de la ciutat.

Però no és senzill ser el crític més prestigiós del país, a qui tothom convida a les estrenes i festes; aquell que tots temen quan publica una crítica; a qui molts odien i altres adoren. No és gens fàcil que el qui-és-qui cinèfil de tot un país estigui esperant la teva opinió. Tot això el pressiona i l’Enric Trebeljahr ja no pot més. És aquest pes, el que sempre el bloqueja després de puntuar les pel·lícules. Sospira de nou, s’aixeca, s’apuja els pantalons, tus, arrossega els peus per l’estança i se serveix Bulldog amb tònica. Sap que és tard per al gintònic però cal seguir el ritual pas a pas. Té tota la nit i una llarga borratxera per endavant. Començarà amb el gintònic, un parell, després passarà al whisky. De Jameson n’hi haurà dos, potser tres, curts i sense gel ni aigua. S’asseurà de nou, pitof, amb la llengua espessa però el cap més clar i somriurà. Mourà els dits a deu centímetres del teclat com si gratés alguna cosa a l’aire. Respirarà profundament, repassarà les puntuacions inicials i atacarà la crítica de la primera pel·lícula. Després la segona. L’altra. Fins que acabi.

No recorda amb precisió quan va començar el bloqueig, temps enrere. Una nit com qualsevol altra no va ser capaç d’escriure. Una estrella, va puntuar; ni recorda la pel·lícula. I ja no va poder continuar la crítica. Després d’una nit en blanc, al migdia va trucar a la revista i va mentir dient-los que estava al llit amb febre i que, lamentant-ho molt, no podria enllestir la ressenya. Fallava per primer cop. Però va tornar a passar-li poc després, amb una pel·lícula brasilera. Aquella nit, va copejar l’ordinador, histèric, i es va servir una copa. Una altra. Encara una tercera.

Es va relaxar. Les idees van començar a fluir, com abans. Més endavant va descobrir que si es presentava a les projeccions amb un parell de copes al cos, era capaç de percebre matisos, espurnes de realitat i segones lectures que els altres crítics no detectaven. Allò que s’escapava a tots, ell ho copsava i ho anotava a la petita llibreta taronja que sempre l’acompanyava en les projeccions. I ara adopta aquest mètode tan particular sense cap mirament. Copes abans per al visionat i copes després per a la ressenya. Tot sota control, mai més no tornarà a fallar. I avui dia segueix sent el crític amb majúscules, el número u, encara que tothom sap, i ho xerra a les seves esquenes, que sí, que és molt bo, però que el Trebeljahr és un torrat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Serà el mateix crític de cine i crític literari? Perquè si és així, ara entenc algunes males crítiques rebudes. I també algunes massa bones. Domines molt bé el tema, de la crítica, i també la manera d’explicar-ho.