Espectre

Una brusca sacsejada em desperta. Es deu haver trencat una làmina del somier. Em llevo. Aixeco el matalàs. No. Res. Tot en ordre. Miro l’hora al mòbil. He perdut temps de son per un malson. Què hi farem! Ho aprofitaré.

Què haurà passat?

Vaig a la dutxa. Ja hi som! L’aigua calenta no arriba mai. M’ensabono. De sobte, el terra sembla tremolar lleugerament. Rellisco. «Ostres! Què passa aquí?». Massa pastilletes vaig prendre ahir. Ajuden a sobreviure però maten les defenses. Mai no he sabut defensar-me sol. Però estic segur que tot s’ha mogut. Jo no, el terra, la dutxa.

El cafè, la bella italiana de cada matí, em posarà a lloc. Obro l’aixeta. L’aigua surt com un remolí invertit. La tanco i la torno a obrir. Ara raja com cal. On hauré deixat les ulleres? Omplo la cassoleta, la rosco i l’apropo al fogó. Miro els pètals blaus que la subjecten com una corona d’ungles. El joc de colors m’hipnotitza i em recorda que he dormit poc. El cafè comença a bullir. El soroll s’intensifica i, de sobte, la cafetera tremola, perd l’equilibri i llança per la boca el líquid ardent. Em cau a sobre. Em cremo. La cuina, i jo, fets un fàstic. «Collons, quin matí!». Ja prendré el cafè quan vagi de ruta repartint paquets.

Miro per la finestra enreixada. La meva moto, la meva crossa, lligada al fanal. Tan d’hora i la gent ja va accelerada. Comença el soroll. No estic sol però no estic tranquil. No estic bé, però, què vol dir estar bé? Quan he estat bé? Només quan em miren? Quan m’escolten?

Arribaré d’hora a la feina, avui sí. De l’armari trec unes mudes i una samarreta. Em vesteixo. Agafo el mòbil i «merda!», la casa trontolla! Perdo l’equilibri. La làmpada del sostre es balanceja. «Això sembla un terratrèmol». Què cony foto ara? On soc? En el vòrtex d’un huracà? Potser no estic prou despert encara. Massa pastilleta, ja t’ho diré.

S’obre una esquerda a la paret. Noto que les cames em fan figa. Estan enderrocant l’edifici? Ens foten fora ja? Hauria de dir-ho a algú! Hauria d’enviar un missatge de què està passant!

Tanco els ulls i intento centrifugar els dimonis. Impossible, d’aquí no se’n va ni Déu. I és que mai no he sabut concentrar-me. I ara encara menys. Amb tot, em calmaria poder dir el que m’està succeint!

Sona el mòbil. L’agafo neguitós quan tot d’una, per l’esquena, se sent una tenebrosa ranera que m’esglaia. Una nova esquerda molt més gran encara. Tot seguit, un bramul eixordador. La sala s’omple de fum. «Si no marxo ràpid la guinyo!». Millor hauria estat no néixer, punyeta! O és que vaig néixer mort?

Qui em devia trucar?

Vaig decidit cap a la porta i un tros de sostre em cau a sobre. Caic de morros. El cap em fa molt de mal. Veig sang pel voltant. «Quina hòstia!». Em remoc com un cranc i a les palpentes busco les claus que m’han caigut. El sòl tremola. Dues lloses parpellegen davant els meus ulls. Dubto, per un moment, que tot això sigui real, que jo sigui aquí, enmig d’aquesta escena! Quin espectacle Déu meu!

Si penso el què he de fer no faré res, com sempre. Si penso en la mort, no podré pensar en res més, ni en fugir. Què faig? On vaig? «Fot el camp d’una vegada, collons!».

L’enllosat trontolla i tot d’una les lloses comencen a ballar. El terra s’obre com una boca assedegada que em vol engolir. Rodolo per escapolir-me de l’abisme, d’una fera que, amb un fort retruny, m’empaita.

La desesperació, per un segon, em tempera els nervis. Agafo el mòbil per demanar ajut. A qui? Què diré? Qui em creurà? Com puc dir el què em passa? Com puc deixar una empremta?

Només hi ha una solució: fer-me una selfie. «Algú em veurà».

Tanco els ulls.