Espanya declara la independència de Catalunya

10.10.2017

De cop, i en un gir completament insesperat dels esdeveniments, Espanya ha declarat la independència de Catalunya. He de reconèixer que aquesta sí que no me l’esperava. Per bé que feia dies que notava alguna cosa estranya -un augment de banderes espanyoles al carrer, uns càntics que deien “a por ellos” (¿a por ellos, qui? pensava jo), fins i tot havia rebut algun whatsapp que alertava d’aquesta possibilitat, però ja se sap que la majoria son “bulos” sense credibilitat-, no va ser fins que no vaig veure el discurs del Rei, tot sopant, que se’m va fer evident com una realitat incontestable. I no m’havia recuperat d’aquesta sorpresa que, en un gir encara més inesperat, el Rei va abdicar. El que passa és que va abdicar només de Catalunya.

Una vinyeta de Carles Romeu

Ni una sola referència a la meitat de catalans que vam anar a votar i que érem el motiu pel qual adreçava aquell missatge. Com si no hi fóssim. Estava clar que ja no érem súbdits seus, doncs. Tot i que era una cosa que perseguia des de feia temps, em va fer una mica de ràbia. ¿Com havien pres aquella decisió de manera unilateral? ¿Això no ho hauríem d’haver decidit entre tots? ¿No em correspon també una petita part d’Andalusia o de Madrid, ben pensat? Una part petita: ni que sigui un 0’037%, com diria la fiscalia. ¿On és la part de la meva sobirania que em correspon segons la Constitució? ¿No tenia un tiquet per reclamar-la? S’havien separat amb nocturnitat i traïdoria. Així no, Rei, vaig pensar. Així no.

Potser estava equivocat, vaig recapacitar. Potser era culpa del cansament o de les conseqüències de l’atonyinament que encara arrossegava des del diumenge que no em deixava pensar amb claredat. Però fa dos dies vaig tenir la confirmació definitiva: el govern espanyol aprovava un decret perquè les empreses catalanes canviessin la seu a Espanya. O sigui que Catalunya no és Espanya! Que amagat s’ho tenien. I sense passar pel Parlament. No és que hagin deixat de banda el 50% de la població (com se sol dir en el cas de Catalunya), aquí han deixat de banda el 100%. Ja posats, ho podien haver fet abans i m’hauria estalviat sis anys de mobilitzacions i manifestacions (a més d’uns quants diners en cartolines).

Tot i que no s’ha proclamat de manera oficial i, per tant, no hi ha data per saber en quin moment es va produir la independència d’Espanya (encara no surt a la wikipèdia, ja triguen a actualitzar-ho), jo crec que deuria ser abans de l’1 d’octubre. Només així s’explicaria que un govern actués amb aquella violència insòlita contra dos milions del seus propis ciutadans. Això no sol passar. A més, sentint els governants, no semblaven sentir una feredat especial pel que havia passat, sinó que fins i tot algú semblava alegrar-se’n o, en tot cas, dir que s’ho mereixien, amb la mena de distanciament i fredor amb què hom es mira una notícia d’un país estranger que amb prou feines sap situar en un mapa.

No es pot dir que no ens haguessin avisat. Hi havia indicis que Espanya algun dia podria endegar una deriva independentista com aquesta: la pujada del totalitarisme (la llei mordassa, l’ús de la policia i la justícia al servei d’un partit polític, la distinció entre espanyols bons i espanyols dolents), l’adoctrinament a les escoles (ningú els ensenya que són un estat plurinacional, ni que hi ha escriptors en català, basc o gallec) i, per descomptat, l’increment de fronteres. En un món cada cop més globalitzat i que tendeix a eliminar fronteres, Espanya havia aixecat un mur informatiu, insalvable, que no permet que cap notícia d’aquí passi a l’altra banda, creant dues realitats completament diferenciades i paral·leles.

Per no parlar d’un tema aparentment menor però que, a la vista dels fets, pren una dimensió diferent: els xiulets a Gerard Piqué. ¿Per què el xiulen si juga amb la samarreta del seu mateix país? La reposta era òbvia: perquè feia temps que ja no ho era. El que passa és que ningú no ens havia avisat.

Suposo que ho han fet d’amagat per no quedar fora de la Unió Europea. En això han estat més hàbils que nosaltres. El que no entenc és quines són les intencions profundes d’aquesta separació. ¿Fer-ho primer per evitar que Catalunya ho pugui fer? ¿Un atac de rebequeria? ¿Tornar-nos a ajuntar després amb un vigor renovat, com les parelles que tornen després de deixar-ho? No ho sé. Jo no soc analista polític. Només puc expressar com em sento. Tot i així, confio que els separatistes espanyols entrin en raó. Que abandonin la via unilateral i busquin una solució acordada, en la que els ciutadans es puguin expressar i decidir lliurement, sense amenaces ni coaccions (i si no és molt demanar, sense una porra a la cara), què volen fer. Tan senzill com això. Quina altra solució hi ha, si no?