Racisme de saló

Diguem que tot comença amb un exabrupte que pretén jugar al joc de travessar les línies vermelles i que en realitat és antisemitisme barroer. Diu així: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. L’acudit forma part del llibre Viure mata. Aforismes, d’Abel Cutillas. Quan el 2006 va aparèixer a la revista Benzina, l’escriptor mallorquí Arnau Pons i la historiadora israeliana Idith Zertal varen denunciar el seu racisme de saló. Agustí Colomines, professor d’història a a Universitat de Barcelona i llavors director d’Unescocat (Centre Unesco de Catalunya) va sortir en defensa de Cutillas, o més ben dit, en atac d’Idith Zertal, a qui titllava de “turista intel·lectual”. D’aquí sorgeixen els escrits que formen aquest llibre. El volum Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz és una imponent reflexió col·lectiva entorn de la dimissió de la vocació crítica i il·lustrada que sembla temptar a la nostra cultura. I “nostra” vol dir catalana, però també europea, perquè Arnau Pons porta el debat a l’àmbit que li pertoca: l’europeu.

Davant les dificultats perquè les publicacions culturals acollissin més escrits sobre la qüestió, Arnau Pons va convidar una impressionant nòmina d’escriptors, filòsofs, crítics i historiadors perquè s’hi pronunciassin, amb l’objectiu de confegir aquest aplec. Escriure després arriba a les llibreries amb aquesta relació d’autors: Ferran Aguiló, Xavier Antich, Fina Birulés, Jean Bollack, Enric Casasses, Adrà Chavarria, Emmanuel Faye, André Laks, Louise L. Lambrichs, Josep Maria Lluró, Felip Martí-Jufresa, Henri Meschonnic, Antoni Mora, Rosa Planas, François Rastier, Rossel·la Saetta Cottone, Simona Skrabec, Llibert Tarragó, Tim Trzaskalik, Heinz Wismann i Idith Zertal. Les reflexions són diverses en extensió, en to i en accents, però del conjunt se’n desprèn una vehement denúncia d’una cultura que sembla seduïda per un nihilisme banalitzador, que no és altra cosa que antihumanisme i renúncia les arrels crítiques i ètiques. La provocació esdevé un fi en ella mateixa; anar contra el que és “políticament correcte” és el gran pretext per a l’apologia de la violència, l’homòfobia o la misogínia; la fascinació per l’irracional ens fa renegar del terreny comú de la humanitat; Nietzsche o Heidegger són invocats per justificar el culte a la mort; els estaments acadèmics i culturals no semblen guiats per criteris de salvaguarda del llegat de la Il·lustració: vet aquí la malaltia.

Arnau Pons, a més de coordinador i editor del llibre, és autor del text introductori i de l’extens text final, que lliga la polèmica suscitada per l’aforisme d’Abel Cutillas amb episodis de la vida literària i cultural ben propers a Mallorca. D’una banda, hi ha la poca resposta crítica que han rebut alguns passatges de l’obra tardana del poeta Miquel Bauçà, que també desprenen aromes racistes. I, d’una altra banda, la cobertura acadèmica que han rebut algunes intervencions del Taller Llunàtic de Josep Abertí i Bartomeu Cabot, que, entre altres coses, contenen al·lusions al poble gitano que ben bé podrien merèixer l’aplicació del Codi Penal. ¿Fins a quin punt el llenguatge de la ruptura poètica pot justificar que li riguem les gràcies a Hitler, com fa Albertí? “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, diu la coneguda frase de Theodor Adorno que ressona al títol d’aquest volum. Alguns semblen voler donar-li la raó de la manera més literal. Arnau Pons i els altres autors d’aquest llibre hi reflexionen.

Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz. Lleonard Muntaner. Palma 2012. 430 pàgines.

Blog de Miquel Àngel Llauger  Twitter: @mallauger