Escriure de fred

Avui dijous 4 de juny es presenta a la Llibreria Laie (19.30h) el nou poemari d’Antònia Vicens, Fred als ulls (Eumo/Cafè central). Hi participen Laura Borràs, directora de la ILC, l’editor Antoni Clapés i el poeta Joan Duran, que avui forma part d’aquest speaker’s corner especial dedicat a l’autora amb Núria Busquet i Sebastià Perelló.

Old age is
a flight of small
cheeping birds

William Carlos Williams

Diuen que l’ull té la seva pròpia manera de comprendre, que la seva impaciència fins i tot ens perfila el desig de fer badar la pell de les coses. També deu ser ver que la vocació del poema és alliberar la percepció, desconcertar-la i generar aquella insubmissió que anima el món, perquè els lligams entre la mirada i l’escriptura són l’esca fèrtil i la flamada que ens incita a donar figura a l’infigurable. Rilke parlava d’un pensament dels ulls i no és estrany sentir parlar dels ulls de la llengua. Una òptica que és una retòrica i viceversa. Els mots ullats. Els ulls cosits de paraules.

Un poema fa ‘mirera’, fa ganes de mirar. Però de sobte, alguna cosa s’ha capgirat i coses sense dir rere les parpelles cerquen el forat i un fred als ulls les glaça. Romanen en aquell punt tens entre la mirada nafrada i l’ull devorador que fa del poema allò que és: un miratge que talla, que trepana, i no hi ha paret on arrimar-se. Ja ho deia Modiano, escriure és submergir-se en una cosa freda. I ara hauràs de mirar amb els meus ulls, sembla dir Antònia Vicens, i la gelada, ho sabem, farà la seva feina. Fred als ulls és la seva manera d’escriure el seu llibre del fred, el seu tractat sobre els ulls tocats de mal i sobre la vellesa. És el seu De senectude.

Per això dirà des d’una serenitat gèlida, i l’escriptura serà visió i observació meditativa que s’emprova una lucidesa lacònica i impertorbable i una veu crua, com si vengués amb un ull que hi veu clar. Més clar que mai. Perquè sap que la transparència és un espectre i que l’esguard forma i deforma, i que hi ha una indigència de la mirada que ens paralitza, ens abandona en l’estupefacció d’una manca d’efervescència o de desig que fa pensar en l’encegament. I el fred pot insinuar una experiència metafísica, de l’aïllament, l’absència o del temps que ja ha passat. Però també és un fred vital, que deixondeix. I una clarividència: podem veure-hi amb paraules.

Som al nord gèlid de la seva poètica, i aquests versos són la lletra més desguarnida que ha escrit mai. Una nuesa verbal es desprèn d’aquests poemes despullats, on els mots i tot semblen tremolar enmig del blanc de la pàgina, com si fos un paisatge àrtic. Però llegir Fred als ulls no serà una expedició exòtica als seus deserts gelats i rigorosos, perquè és ben lluny de convocar exotismes polars. L’estranyesa i l’estrangeria s’hi fan presents des de la nafra més quotidiana, des de la cosa poca d’una vida circumscrita: el jardí, el llimoner, els lliris, el llit, l’aigua del poal.

És als ulls que li creix aquell vers de Sylvia Plath: It is a world of snow now. I am not at home. Paradoxalment, aquí, som a casa. I de sobte, externs. Som en un univers minvant que s’ha depurat i avançam cap a l’hivern, on fins i tot els sols són petits. I ens guia aquella impertinència sàvia d’Antònia Vicens, que ve dels anys i que no deixa espai a la nostàlgia ni a le bon vieux temps,  perquè fa servir aquesta veu que no recula de sempre per tal de dir la inclemència de la fragilitat que fan els dies viscuts i la vellesa que ens rosega l’ànima.

Perquè Fred els ulls ens exposa a l’experiència de la pèrdua, a l’angoixa, ens encara a la inquietud de la decrepitud i a la mort, al declivi inexorable. I al poema no hi ha lloc per a la buata. Sentirem la vellesa inconfortable, i el món de sobte serà hostil, bastarà aixecar-se del llit i sentir aquesta agressió  a la pell de les plantes dels peus. I el malson prendrà la forma d’una clariana. Un present rúfol i invasor de flors rares dominarà el dia a dia i el futur serà, aquí, un ultratge del temps. Només el nas, i la seva sensibilitat olfactiva i primària, podrà retornar-li aquella olor d’infància dels llençols nets.

Antònia Vicens tanmateix –i no podíem esperar una altra cosa– no farà servir les imatges estereotipades de la vellesa. No n’escriu un elogi, ni fluctua entre l’estampa de la decrepitud i la saviesa que li atorga la tradició clàssica. Ens situa en un saltant, en una caiguda d’un corrent d’aigua per un precipici. Aquest és el seu argumentum a loco. Els dies s’empenyen rost avall i Fred als ulls s’escriu en aquesta convulsió. Hi ha una calma estranya, però, en aquests versos sense títols que semblen acoblar-se com si es tractàs veritablement d’un sol poema que es desploma fins a la darrera lletra del llibre. Una N majúscula clou un mot altament significatiu, hivern, i per ventura assenyala, sinuosa, com una serp, el nord, o l’obertura més secreta cap el nou que ens perfila l’ombra, ens transforma i ens encamina cap a la mort i la renovació. Ja ho deia aquell: J’avance dans l’hiver a force de printemps.

Però abans d’arribar-hi, just al caire del precipici, la veu del poema és capaç de dir aquest regirament des d’una duplicitat serena i desconcertant. Com si fos una veu i ella mateixa, separades pel pas del temps. I alhora deixa anar una exultació i una impavidesa que apunten al mateix temps a una ruptura, a una nafra que no cura i a una benaurança que li permet una gran llibertat d’expressió. Per això, la vellesa és en aquest text un gran motor creatiu. Aquí, Vicens no escriu per tal de conjurar el pas del temps, s’exposa al viu i en treu una claror capaç de transfigurar tot quant toca amb la lletra. Escriu des d’una perspicàcia que li permet rebostejar en una estranyesa de si mateixa.

No hi trobareu cap mena de declivi de la curiositat. Només convé tenir present que aquí s’hi entra, fora màscares. Però no cal pensar que s’emprova el mite romàntic que adjudica a la senectud la capacitat de l’expressió del geni. Dirà sense contemplacions que al bell mig del jardí hi ha aquella jungla de què parlava Svevo: la vita del vecchio è veramente selvaggia. I per això la veu d’aquest llibre és d’una extrema vitalitat i veritablement humana, lluny de l’èmfasi i la grandiloqüència. Això fa que la poesia d’Antònia Vicens sigui, en aquest poema sense embuts, tan vivificant. I no oblida que escriu contra la conspiració de silenci que ronda la vellesa de què parlava una de les seves mestres, Simone de Beauvoir. I llança els seus versos contra aquesta proposta insulsa del present que ens vol fer envellir sense ésser vells.

Per això sentireu alguns versos meditatius com una picada de pua de card, i a aquesta veu del rigor de l’hivern, que porta molts morts en l’aire expirat que deixa anar, no li calen paraules de més. N’hi basten poques. Parlar massa, de vegades, sembla mentida. Just abans d’aquella sufocació imminent inevitable, on no pots fugir ni de la teva ombra, esperant l’embat de l’ona furient, Fred als ulls diu la febre freda, la incertesa i el coratge fus. Però també, un alleugeriment, que és ben visible en la brevitas desprovista d’artifici que condensa aquests poemes fins a la mineralització del vers. Són precisament aquests versos ullats de blanc, llacunaris, discontinus, morosos, com si els trunyellàs una indecisió intensa o els dubtes més volubles, que són capaços de vehicular aquesta inquietud mudable i inconstant que alhora expressa el fred somort i la vitalitat més càlida. Una poètica de l’abreviació i l’encongiment, de la contracció pel fred que glaça la mirada.

Aquest laconisme, tanmateix, no minva la plasticitat llampant de la nuesa lluminosa i precisa, de la vehemència que destil·len els mots d’Antònia Vicens. Perquè en aquesta aparent serenitat dels versos, hi fa niu una profunda tempête sous un crâne. Aquí no hi ha pactes honorables amb la solitud, perquè ens exposa a la llum de l’hivern, sense estridències, amb aquesta lletra frugal i austera que ens rapinya, com un tigre, fins a les arrels del cor. Per això no és un llibre crepuscular, perquè ens incita a ensumar aquella olor d’infantesa i matins i flors que ens aboquen a la frescor d’allò que sempre comença. Aquesta és la seva audàcia verbal. Una ambigüitat profunda i complexa en la desolació que alhora s’escriu com a desafiament en aquest temps rude i davant les cinglades del fred.

Si la vellesa, la fragilitat, el cos que sofreix, l’aïllament són les fites del tercer llibre de poesia d’Antònia Vicens, aquest ferida, aquesta lesió no converteixen els versos en patografia, ni volen esdevenir terapèutics, sinó que cerquen fer present una nova dimensió vital. I si Virginia Woolf a On Illness ja deia que el dolor és difícil d’aglapir en paraules, l’afany d’aquests poemes és envestir aquest indicible, trobar les fissures, les esquerdes, tot i saber que abastar el cel és cosa del foc, tal com diu la poeta. I la seva escriptura traumatogràfica mai no és asfixiant, més aviat és una forma de convalescència, perquè secreta un vitalisme malmenat sense obliqüitats i és la seva forma de desballestar el seu món interior quan s’hi ha sentit captiva. És en els mots on recobra forces. Si es trobava despullada davant el patiment, sense mots, és en el poema que on troba la veu que emparaula el dolor. No l’apaivaga, però fa transitable aquesta estrangeria que s’ha ensenyorit del seu món particular.

Així i tot, no cal oblidar que Antònia Vicens és una gran mestra de les derives i les inclemències. No vendrà de nou a ningú aquesta indisciplina torbadora i arcaica que amara tot el llibre. No s’hi arramba amb por, a la cruesa de la vida, ans al contrari, la converteix en un esperó de la seva creació poètica. I fins i tot en la veu aparentment neulida i niala que fa comparèixer en alguns versos de Fred als ulls, s’hi cria el cuc de la revolució, perquè són el lloc de la veritable inversió de valors.  Quan de l’extrema fragilitat, de l’experiència de la pèrdua, n’extreus l’ull del poema, com un sentinella que roman silenciós sota els mots, i se’n desprèn aquesta escriptura que és visió, a través de la qual el món batega i s’allibera en la lletra cega i en la virtuositat vocal d’aquesta lliçó austera de tenebres.

Chi loda la vecchiaia non l’ha vista in faccia, afirma Norberto Bobbio. I Gabriel de la S. T. Sampol, en l’epíleg del llibre, diu que en la lectura provam de trobar el fil que s’ha trencat per mirar de gosar poder travessar l’hivern. Aquest hivern que impregna els ulls, que ho impregna tot. Fred als ulls ens retrata en la inclemència i per això mateix és acollidor. I mires aquests ulls, que de sobte és un mirall. T’hi atures i llegeixes fil per randa. A poc a poc s’hi dibuixa el perfil negre d’una belluma, d’una ombra que passa. Ens surt a camí Machado: los ojos en que te miras son ojos porque te ven. Només un tros lluny, més enllà, aprens que aquell laberint era la imatge d’una cara. La teva, lector.