Escola i doctrina

4.03.2018

Ens diuen que l’escola ha de ser neutral. I és veritat; cal que ho sigui: els partidismes, els sectarismes, els faccionalismes no tenen lloc dintre de l’entorn acadèmic. Però no se’ns pot demanar neutralitat entre el dret i la força, entre allò just i l’injust, entre la igualtat i el supremacisme. Perquè l’escola té compromís ètic, un compromís que, d’altra banda, li és exigible a tothom.

Ser neutral entre el dret i la força és donar suport als efectes de la força, ser-ho entre allò injust i allò just és un acte d’injustícia, ser-ho  entre la igualtat i el supremacisme és un acte de submissió.

El més gran valor en l’entorn acadèmic és la veritat. I sí, la veritat és esmunyedissa, problemàtica, sovint gens evident, però és irrenunciable, i amagar-nos darrere d’un relativisme fàcil i confortable, però sempre inconsistent i contemporitzador, ens porta, precisament, a desvalorar-la. Les persones són respectables, les opinions avaluables, i pretendre que totes són igualment legítimes és renunciar a la capacitat crítica i a fer descansar la presa de decisions en la raó de la força, en comptes de fer-la descansar en la força raó, ni que sigui provisional. La raó, i no la força, és el medi de l’escola.

No, la neutralitat és impossible, en l’escola i fora de l’escola. Cal prendre partit, perquè no fer-ho és en realitat fer-ho. És prendre partit per omissió. Qui calla atorga. Per això el qui mana ens vol callats, perquè el nostre silenci li atorga la raó. Quan ens demanen neutralitat, en realitat ens exigeixen que callem quan de fet el magisteri viu en la paraula lliure. Neutral ho és Déu, que viu al marge del món i el contempla. Per als pobres humans, però, que som del món, res d’humà no ens pot ser aliè.

El que sí que si li ha d’exigir al mestre és seriositat, rigor. En definitiva: objectivitat. El mestre no pot deixar-se portar per preferències subjectives. Ell no és mai el tema de classe. Però objectivitat no és equidistància entre justícia i injustícia, entre veritat i error, sinó recerca crítica de la veritat, honestedat intel·lectual i compromís moral amb el resultat d’aquesta recerca. Objectivitat no és neutralitat, sinó compromís amb la veritat. No es formen esperits crítics des del relativisme, sinó des de la mateixa crítica, i des de l’obertura a la revisió del pensament crític. Ser objectiu no vol dir posar-ho tot a la mateixa alçada, sinó prendre partit justificat, sense tancar-se mai, però, a la rectificació.

L’ensenyament és relació, i tota relació té diverses dimensions, totes elles inevitables, i entre els quals hi ha una dimensió i moral i, per tant política. Política no és faccionalisme, és el medi en el si del qual es desenvolupa la vida humana. L’home és un animal polític, deia Aristòtil.

Es fa política quan es parla d’allò que afecta la polis. I nosaltres formem els nostres estudiants, no perquè siguin universitaris, tècnics o especialistes, sinó perquè siguin homes i dones útils. Igual com el llobató aspira a ser llop i membre útil del seu grup, el nen aspira a ser home útil a la comunitat, ciutadà. L’escola és un factor de socialització i, per això mateix, de politització, perquè la polis, la ciutat, és la societat.

Quan ens acusen d’adoctrinar en realitat ens acusen de qüestionar el pensament dominant, el discurs del poder establert, que de tan hegemònic com és acaba sent vist com a natural i gens ideològic, com a equivalent a allò que s’anomena “el sentit comú”. Ens acusen d’adoctrinar quan, en realitat, desadoctrinem, perquè a través de la crítica fem visible a ulls dels nostres estudiants el que en principi apareix com a invisible, i els dotem de la capacitat de no combregar amb rodes de molí. I el poder s’enutja, perquè el mostrem com a poder, i no com a encarnació natural de la justícia. Llavors ens llancen en contra els mals estudiants, aquells que no van aprofitar l’escola o que van tenir la mala fortuna de no anar a una escola desadoctrinadora, aquells que es van socialitzar acríticament en els valors dominants. Els dòcils. Els qui no saben res i que, per això mateix, tenen opinió de tot i gosen  a tot.

Davant d’aquesta amenaça ens hauria de protegir la llibertat de càtedra. Per això aquesta és una de les llibertats més qüestionades. Confronten la llibertat de càtedra amb un pretès dret dels pares a censurar els continguts. Creen una sensació de vulnerabilitat i d’indefensió entre el professorat alhora que fomenten una sensació d’impunitat entre subjectes bel·ligerants que se senten cridats a imposar-se. Volen que ens sentim observats, que desconfiem dels nostres alumnes i que, finalment, ens autocensurem perquè els donem la raó per omissió, perquè renunciem als valors de l’escola, perquè deixem de ser mestres. Per fer de l’educació escolar una cosa equivalent i intercanviable amb recórrer a una biblioteca pública dotada de manuals asèptics. Millor la paraula morta que la veu viva.

Sòcrates, l’advocat de la paraula viva va ser condemnat per un tribunal atenès a beure’s la cicuta, acusat de corrompre la joventut. Ara, en l’època de la postmodernitat, la cicuta s’anomena “delicte d’odi”.