És qüestió d’amor (i 3)

18.11.2012

Als dos agents difusors de barbarismes esmentats a l’article passat hi podríem sumar un tercer grup: els catalans de llengua materna que sí que la perceben com una agressió però l’accepten com a mal menor. Val més això que no pas que parlin en castellà, argumenten. Són els que també han deixat de dir les hores en quarts per no complicar la vida als nouvinguts. D’acord, es diu dos quarts de nou, però com que és tan complicat, diguem les vuit i mitja i així s’animaran a parlar en català. I de renúncia en renúncia, ves que no acabin dient les vuit i media.

Ens queda un últim grup, menys nombrós però significatiu: els (teòrics) bilingües perfectes. Els qui a casa parlen una llengua amb el pare i una altra amb la mare. Deixarem per ara de banda (ens allargaríem massa) el fet que els sociolingüistes afirmen que el bilingüe perfecte no existeix, perquè sempre hi ha inclinació per una de les dues. El cert és que es tracta d’un fenomen encara poc estudiat, entre altres coses perquè són parlants força camuflats, i la composició dels grups d’informants a les enquestes ho demostra: solen conformar un percentatge molt baix. Això fa que tampoc sapiguem gaire bé quin paper han representat en el sorgiment i difusió de l’últim crit en matèria de cohabitació lingüística, els parlants que barregen dos idiomes en el mateix discurs. El fenomen el van detectar als anys 60 estudiosos nord-americans en els anomenats chicanos (resumit en l’exemple-síntesi ‘I start my sentences in english y las termino en español’). Aquí va aparèixer a principis d’aquest segle i de moment l’anomenem, a falta de res millor, els diguioiga (alerta que no és el mateix barrejar idiomes que fer ús de barbarismes: per entendre’ns, el model Ferran Monegal versus el model Pepe Rubianes). Encara està per establir el retrat robot d’aquest saltamartí lingüístic, que de moment es nodreix de dos perfils: castellanoparlants amb facilitat per a les llengües (han après bé el català) i catalanoparlants molt sensibles al discurs multicultural (dit d’altra manera, amb poca o gens consciència nacional). Als efectes que ens interessen ara, el fenomen diguioiga és nociu perquè contribueix a l’osmosi lingüística, que com és lògic sempre afavoreix la cèl•lula més poderosa. I, sobretot, perquè té un efecte contagi devastador (com s’ha pogut comprovar al llarg de la passada campanya electoral). Igual que el gourmet no és el qui s’atipa tant com pot sinó el qui aprecia el menjar ben fet, el diguioiga és l’exemple més evident que estimar les llengües no consisteix a parlar-ne moltes sinó a parlar-les bé.

Etiquetes: