És la negociació, estúpids!

28.12.2015

El 1964, dos nord-americans, un pare i un fill de dotze anys, estaven jugant a Hyde Park de Londres amb un frisbee. Un gentleman britànic —desconeixedor del joc— se’ls va acostar i els va dir: “Perdonin si els molesto, però, fa un quart d’hora que els estic mirant. Qui guanya?”. Aquesta història, l’explica R. Fisher al llibre Getting to Yes (1991) i l’he recordat després del resultat de les votacions de la CUP de l’assemblea de Sabadell.

Assemblea Nacional de la CUP a Castelló de la Plana

Després de tres mesos esgotadors de negociacions entre JxSí i la CUP, a l’assemblea del 27D es va produir el primer empat de la història del món mundial en el qual un resultat que només tenia 0,33 probabilitats de cada 1.000 de produir-se, va esdevenir. Miraculosament, van empatar: 1.515 vots a favor d’investir el president proposat per JxSí i 1.515 vots en contra.

Vaig tenir la sensació que l’única finalitat de l’assemblea era el plaer de llançar el disc, el frisbee, i així continuar vivint en el centre del focus mediàtic, allargar les decisions i que “qui dia passa any empeny”. Per exemple, es votava una proposta que no havia estat presentada per l’altra part negociadora i que consistia en un pla de xoc sense el candidat proposat.

Negociar és una activitat que fem sovint i, com a tal, requereix unes habilitats que ens facilitin poder aconseguir els objectius desitjats. En la negociació política també passa el mateix i podem dir que és com un joc: un joc en què les regles només estan escrites parcialment; un joc en què, sovint, té més importància la parafernàlia a seguir que els recursos de què un mateix disposa.

Lògicament, un procés de negociació política implica conèixer la realitat, però no tota la realitat; significa donar i, a la vegada, establir unes noves vies de relació en cada negociació, conèixer els nostres propis desitjos i les necessitats de l’altre. També es juga al gat i a la rata, fent servir els mitjans de comunicació com a altaveus privilegiats, als quals se’ls filtra una informació interessada per influir en l’opinió pública i per fer veure que el que s’està negociant és públic i transparent, quan de fet és molt confidencial. Es fan declaracions, articles i es publiquen manifestos per tal d’influir en les diverses posicions.

En relació amb el procés de negociació política a Catalunya, perdoneu que em citi, però fa tres mesos que, immediatament després de les eleccions plebiscitàries del 27S, vaig publicar un article a Núvol “La fórmula 10.10.10”, en què recomanava que en la negociació a Catalunya s’havia d’arribar a una solució molt ràpida entre les forces independentistes per tal que això tingués el màxim impacte polític entre els seus votants i de cara a l’opinió pública espanyola i internacional.

S’havia de votar el candidat proposat per la candidatura amb més escons JxSí (62 diputats) i que la CUP el votés en primera votació, per majoria absoluta. Ara, ja tindríem en marxa un pla de xoc social que hauria ampliat la base social de l’independentisme i hauríem fet algunes lleis de la transició nacional que s’havien d’engegar amb la declaració sobiranista. Era el moment en el qual els independentistes teníem més força i calia aprofitar l’avinentesa per avançar cap a la independència: 47,8% vots independentistes; 39,10%, d’unionistes; 11,45% vots partidaris de fer un referèndum d’autodeterminació; 1,10% vots a altres i 0,53%, en blanc. No va ser així, i n’hem pagat les conseqüències a les eleccions espanyoles: 31,05% de vots independentistes; 40,01%, d’unionistes; 26,65% vots partidaris de fer un referèndum d’autodeterminació; 1,52% vots a altres i 0,685,% en blanc.

Aquesta catàstrofe va passar perquè la CUP es va pensar que estava negociant com si estigués en una situació que, en teoria de jocs, s’anomena “el dilema del presoner”. Va considerar que els tres actors principals de la coalició JxSí (CDC, ERC i independents) estaven en una mena de presó “acusats de corrupció i de les retallades” i que la CUP n’era el carceller. Hi havia tres opcions de desenllaç a aquest dilema:

—Si ERC i els independents acusaven CDC, quedarien lliures i condemnarien l’altre.

—Si es trencava la coalició, la CUP els premiaria amb els seus vots i hi hauria un govern d’esquerres, ja que CSQP també s’hi afegiria, encara que no sortissin els números per fer govern.

—Si tots els presoners callaven (i no trencaven la coalició) tots se salvaven.

L’última opció és la que han practicat els integrants de JxSí, ja que saben que al mes de març poden tornar a ser lliures de la CUP. El dilema del presoner només funciona si els presoners estan incomunicats, cosa que no passava amb el integrants de JxSí. Més aviat al contrari, ha estat un bloc monolític que ha estat capaç de negociar sense fissures públiques.

En aquest procés negociador, també ha passat el que en economia s’anomena la “tragèdia dels emprius”, que són aquells recursos lliures disponibles per a tothom sense gaire cost (com per exemple, l’aire, els aqüífers, les balenes, les ones de ràdio…) que si hi ha massa explotadors s’acaben destruint. El recurs que la CUP ha explotat fins a l’infinit ha estat la seva “quota de presència mediàtica”. Aquest excés de protagonisme —com el purins de les granges de porcs— ha perjudicat tot el sector aqüífer independentista. És el perill de què parlava en el meu article de l’octubre, ja que si es dilatava la negociació, a les portes d’unes eleccions espanyoles, algú es podria “endur el nostre formatge”, com així ha estat.

Al mateix temps, ha succeït el que, en teoria de jocs, s’anomena “el dilema del pistoler infal·lible” (JM Perramon Ayza, La vida en un joc matemàtic, Impacto, Barcelona, 2006). Imagineu un duel amb diversos pistolers enfrontats. El primer pistoler, JxSí, on posa l’ull sol encertar la bala amb moltes probabilitats (amb un 46% dels escons); els unionistes tenen una fiabilitat del 39% i CSQP i la CUP tenen un 7,4% de probabilitats d’encertar-la. A la primera andanada el pistoler més infal·lible (JxSÍ) dispara sobre el que té més possibilitat de matar-lo (els unionistes). És una mica el que ha passat a les eleccions espanyoles, on els unionistes han fracassat a Catalunya. Els pistolers de la CUP i de CSQP han disparat sobre el primer, com ha passat a l’assemblea de Sabadell.

En primera instància, doncs, el primer pistoler de JxSí rep tres trets, un amb una possibilitat del 39% per part dels unionistes i dos del 7,4% de la CUP i de la CSQP. Als dos pistolers més desastrosos (CUP i CSQP) no els dispara ningú, ja que la possibilitat que tots dos fallin és d’un 85,2%, que és la possibilitat que té el primer pistoler d’acabar viu, ja que ell es concentrarà a eliminar el segon. El més probable és que el segon pistoler mori pel tret del primer i que els minoritaris no encertin el primer.

Per tant, si suposem que el primer pistoler té sort i surt viu del primer enfrontament, llavors es produeix una segona andanada. Per exemple, unes noves eleccions al mes de març. I, en aquesta ocasió, el primer pistoler segur que ara dispararà contra algun dels dos pistolers més minoritaris. Si encara continua viu, després es dedicarà a disparar contra el tercer.

També pot passar que tots els jugadors morin, i això podria afavorir un quart jugador que es troba el camp de batalla net de rivals. En el nostre cas, és evident que podria ser En Comú, Podem, com ha passat a les eleccions espanyoles. A més, a les futuribles catalanes, Ada Colau podria provar de sacrificar el seu ranxo barceloní (amb només 11 regidors) per assegurar “el canvi de debò” a Catalunya.

Vinyeta de Tres sobre les eleccions del 27S

Si al mes de març hi torna a haver eleccions a Catalunya o d’aquí a 18 mesos, ens trobarem en una situació totalment nova. Segurament s’imposarà la lògica del neuromàrqueting (P.Renvoise i C.Morin, Neuromárqueting-El Nervio de la Venta, UOC, 2006) que diu que, en els votants, el cervell nou pensa, el cervell mitjà processa les emocions i els sentiments i és el cervell primitiu el qui decideix.

La decisió dels votants estarà molt centrada en el cervell primitiu. Pensarà en si mateix, en quin partit li oferirà més garanties personals actuals i futures (feina, sanitat, educació…), financeres (subsidis, pensions, finançament accessible, estabilitat de l’estalvi i de les inversions…) i estratègiques (quin partit m’ofereix més garanties per arribar a la independència o aquell que m’assegura millor la pertinença a Espanya…).

El votant també serà molt sensible als contrastos polítics quasi binaris (CDC-ERC, PP-C’s, ERC-CUP, PSC-ECP, CUP-ECP…), avaluarà informacions molt tangibles (qui governarà a Espanya, hi ha marge per un referèndum pactat?…). Recordarà el principi i el final de procés, però no el que ha passat al mig de la negociació i, de ben segur, premiarà aquell grup que consideri que ha defensat més bé els interessos dels catalans.

Finalment, voldrà visualitzar quin serà el seu futur personal i col·lectiu i, a partir d’aquest “còctel emocional”, només podrà escollir un vot. I aquesta vegada més que votar a favor, potser votarà en contra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Hola a tothom,
    Aquesta carta va dirigida a aquella gent que encara no ha perdut l’esperança en el procés d’independència i vol seguir empenyent positivament a la CUP i JxS a un acord de govern, malgrat l’empat a la investidura d’Artur Mas.
    Creiem que una vegada més, és la societat civil que ha de tornar a fer pinya i a empènyer perquè el procés tiri endavant. Per això:
    1. Només us demanem que us llegiu la carta i​, si hi esteu d’acord, reenvieu el correu a les vostres amistats.
    2. Que copieu la carta a partir del tros que posa VOLEM QUE COMENCI EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA i ​l’envieu als deu diputats de la CUP. Poseu en l’assumpte el mateix títol de la carta: VOLEM….
    3. I si encara teniu ànims, reenvieu-la als mitjans de comunicació catalans i periodistes, a l’ANC, ÒMNIUM, Súmate, periodistes, personalitats, associacions, etcètera.
    Els correus dels diputats del Parlament de Catalunya són públics. Us passem el correu electrònic dels diputats de la CUP:
    A. Baños antonio.banos@parlament.cat A. Gabriel anna.gabriel@parlament.cat
    A. Botran albert.botran@parlament.cat  B. Salellas benet.salellas@parlament.cat
    J. Busqueta josep.busqueta@parlament.cat  J. De Jòdar julia.dejodar@parlament.cat
    E. Reguant eulalia.reguant@parlament.cat  S. Saladié sergi.saladie@parlament.cat
    G. Serra gabriela.serra@parlament.cat  R.Usall ramon.usall@parlament.cat

    VOLEM QUE COMENCI EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA
    Carta oberta als deu diputats/es electes de la CUP
    La CUP ha fet una assemblea en la qual es decidia si Catalunya tirava endavant el procés d’independència mitjançant la investidura del senyor Mas com a president interí, o, pel contrari, l’enterrava amb una negativa clara. El resultat final ha estat un empat a la investidura del president en funcions. Al nostre entendre, de moment no s’ha decidit res.
    Per tant, persones provinents de la societat civil considerem que ser assembleari no eximeix dels compromisos adquirits, per tant, reclamem als deu diputats/es de la CUP que:
    – Assumiu les vostres responsabilitats polítiques per les quals vau sortir elegits en les darreres eleccions.
    – Que compliu sense evasives amb el vostre programa electoral, que inclou, sine qua non, el compromís de portar endavant i fins al final, aquest procés per la independència del nostre País.
    – Cal doncs que investiu el president en funcions, senyor Artur Mas, i com abans millor.
    – Per altra banda (i això és un suggeriment), fóra bo que entréssiu al govern de JxS, a fi d’accelerar el procés i enfortir-lo.

    Qui som?
    Som la gent que exigeix la independència de Catalunya, i no ens rendim.