Entre les flors de la vida i la mort

27.08.2017

El dilluns 21 d’agost, tornat de les vacances d’estiu i sortint de la feina, a mitja tarda, vaig fer una visita que tenia pendent als jardins del Palau del Marquès d’Alella -que l’any 1945 va comprar l’empresari Julio Muñoz Ramonet (1912-1991)- al carrer de Muntaner de Barcelona. Vaig passejar tranquil·lament tot gaudint de les pèrgoles, els estanys, les escultures de  Josep DunyachJosep Cañas, Vicenç Navarro i d’un silenci que necessitava després de la tragèdia que encara ens sacseja als barcelonins i a tot el país. Convenientment cuidats els jardins, vaig descobrir un suggestiu oasi de pau i bellesa en plena ciutat, amb unes cadires no fixades al terra i disposades per diferents punts per relaxar tots els sentits.

M’agraden els jardins, em connecten amb la natura potser d’una forma domesticada, civilitzada, com una transició envers la natura i la botànica espontànies de prats i boscos.

Aquests jardins i les dues cases que els envolten són ara gestionats per la Fundació Julio Muñoz Ramonet. El palau fou encarregat a l’arquitecte Enric Sagnier entre els anys 1914 i 1916 i, els jardins foren dissenyats per Jean-Claude Nicolas Forestier (1861-1930) i, després, quan Muñoz va adquirí la propietat a Ferran Fabra i Puig foren redissenyats per Joan Mirambell i Ferran (1892-1983) entre els anys 1956 i 1957, aquest darrer encara poc valorat.

D’aquests dos jardiners no us perdeu els Jardins de Laribal (1922) de Montjuïc, de Forestier i l’entranyable Font de l’Oreneta de Viladrau (1936) de Mirambell.

Des dels nenúfars florits del carrer Muntaner no vaig poder evitar d’agafar un autobús que em va portar a la Rambla. Des del fatídic dia 17, volia tornar a la meva Rambla per palpar-la, acariciar-la, sentir-la de nou encara que fos amb una pàtina de mort…

Què li han fet a la meva Rambla ? En els darrers temps la Rambla ha caigut com altres ciutats en el turisme global però pels barcelonins sempre formarà part del nostre nomenclàtor vital. Malgrat tot, la Rambla sempre serà la nostra Rambla, encara que hagi perdut part de la identitat que ha tingut en cadascú de nosaltres amb el pas del temps.

La Rambla forma part del meu ADN, no exagero… he fet ballar els gegants de la Plaça Nova, molts dinars familiars als restaurants de Can Culleretes i a l’Agut, dinars de Nadal a l’hotel Le Méridien, les celebracions del Barça a Canaletes, dos anys vivint-hi a tocar, diverses feines a prop, nits d’òpera al Liceu, les lluminoses diades de Sant Jordi… massa records per suportar la tragèdia sense escrúpols d’uns il·luminats, sense acostar-m’hi.

Un paisatge urbà trist… estic a la Rambla de sempre ? És real el que va passar el dia 17 ? És possible tanta barbàrie ? Malauradament, sí.

La Rambla respira dolor, plena de races i cultures diverses com sempre… ara amb flors, espelmes, ninots de peluix, frases boniques, missatges que traspuen solidaritat, empatia, fraternitat, … valors positius tan necessaris en aquest moment i en aquest món que ens ha tocat viure.

Sembla mentida però ha passat i ara toca aixecar-nos !

De les flors vives del carrer de Muntaner he anat fins a les flors de dol de la Rambla que evoquen la mort i el record però també un bri d’esperança d’un món millor; que així sigui !