Entre l’amnèsia i l’amnistia

7.11.2018

Avui s’estrena a la Sala Beckett AMNÈ(I)S(T)IA: Say Sorry, del reconegut creador belga Chokri Ben Chikha. Es tracta d’un espectacle colpidor, de plena actualitat, que se centra en els prejudicis i les pors col·lectives de la societat catalana i espanyola, i la seva representació en els mitjans de comunicació. La proposta de Chokri Ben Chikha ha estat concebuda amb graduats de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, i s’emmarca en els projectes pedagògics d’innovació, recerca i professionalització, IT Teatre i IT Tècnica. Jaume Forés Juliana, un dels actors que hi participen, ens explica l’experiència que ha viscut al llarg dels assaigs amb Chokri Ben Chikha. L’espectacle es podrà veure al Festival Temporada Alta el dia 30 de novembre al Teatre de Salt.

© Kurt Van der Elst

L’experiència de poder participar en l’edició actual del projecte IT Teatre ha estat, per una banda enriquidora i, per l’altra, curiosa. Per poder presentar aquest espectacle hem treballat gairebé a contrarellotge. Ens hi posàvem el 3 de setembre i en gairebé dos mesos ho hem hagut de tenir tot enllestit. La sensació que et falta temps sempre és present en qualsevol muntatge que facis, però en aquest, en alguns moments, he arribat a tenir seriosos dubtes de si arribaríem a temps a l’estrena. Val a dir que aquesta és només la meva opinió personal, no sé com ho hauran viscut els altres.

Malgrat tot, penso que, malgrat la inquietud i l’estrès del procés d’assaig, en el fons estàvem tots força tranquils pel fet que aquesta obra no era ben bé una obra 100% de creació. Amnè(i)s(t)ia: Say Sorry no deixa de ser una adaptació catalana de l’original belga Amnes(t)ie que Chokri Ben Chikha va estrenar el 2017 amb la seva companyia Actiona Zoo Humain i que encara es representa a Bèlgica. De fet, aquesta setmana, paral·lelament a les funcions catalanes de Amnè(i)s(t)ia a la Sala Beckett, Amnes(t)ie s’estarà representant a Gant; del 8 a l’11 de novembre les dues versions estaran en cartell alhora.

Fer una procés de creació des de zero amb dos mesos, és a dir, sense text, sense saber a quines qüestions prèvies volem respondre, quins temes volem investigar o amb quin format ho fem i amb quins llenguatges, hauria estat un suïcidi.

Per sort, Ben Chikha ja havia fet part d’aquest procés previ amb el muntatge original així que ja teníem quelcom resolt abans de començar els assaigs. És cert que hem hagut de crear un text completament nou partint de l’original, amb els nostres referents històrics i adaptant-nos al nostre context actual; i aquí cal lloar la magnífica feina feta per les directores i dramaturgues Laura Batllori i Judit Torras, i també és cert que hem provat moltes més coses de les que al final es veuen dins de l’espectacle, però els temes, el format i les preguntes a respondre ja les teníem des del primer dia i això, vulguis o no, agilitza molt el procés.

© Kurt Van der Elst

L’obra en un principi em semblava un còctel molt estrany. I en certa manera, encara ho continua sent. L’original belga parla dels col·laboracionistes nazis i dels jihadistes radicals, del terrorisme i del feixisme. També parla de la perversió i la manipulació a que poden arribar els mitjans de comunicació occidentals.

La voluntat de Ben Chikha ha estat adaptar l’obra al nostre context històric. Així doncs, en lloc de parlar del nazisme, nosaltres fem referència al franquisme i a la Transició Espanyola; també hi ha pinzellades de la nostra actualitat política, des dels atemptats terroristes de les Rambles a la qüestió nacional catalana i l’existència dels presos polítics. Ben Chikha no obvia res. No hem d’oblidar que aquest espectacle, a més, forma part del cicle Terrors de la Ciutat de la Sala Beckett. Penso que una frase clau per entendre l’obra va sorgir en un dels assaig: “Shame causes silence” (La vergonya causa silencis) i aquests silencis, alhora, causen traumes. El nostre espectacle en el fons parla d’això. Què callem com a societat? De què ens avergonyim? Tot allò no dit, tot allò sobre el que no parlem, es queda en un calaix i es va podrint lentament fins a convertir-se en una por paralitzadora, en quelcom que no podem gestionar i que no ens permet avançar i limita la cohesió de la societat.

Si fóssim capaços de parlar-ne, de mirar-nos cara a cara els uns als altres, i d’intentar posar-nos en la pell de l’altre, potser podríem solucionar moltes coses. I això val tant pels problemes polítics de la societat actual com per a temes més personals i íntims, com la pròpia identitat sexual o les relacions familiars. La vergonya causa silencis i els silencis causen traumes que, com més s’allarguen en el temps, més difícils seran de tractar.

L’obra juga amb aquesta complexitat; amb una saturació de temes, amb una sobreexposició de capes que, d’alguna manera, busca despertar o atabalar l’espectador. Ben Chikha busca d’alguna manera aquesta confusió en l’espectador, no es tracta pas que tothom ho entengui tot perfectament, no cal donar sempre missatges ben mastegadets a l’espectador. La vida no és diàfana. Nosaltres plantegem un seguit de qüestions, reflexions, preguntes i temes i que cadascú es quedi amb allò que més li interessi o que més li hagi colpit. Hi haurà gent que ho comprarà tot i hi haurà qui no comprarà res. I això és bo! No es tracta de fer coses per acontentar sempre a tothom.

En el nostre món hiperconnectat, la saturació d’informació és el nostre pa de cada dia. I aquí hi ha una altra de els claus de l’espectacle: Ben Chikha ha volgut adaptar l’obra a nosaltres: l’original belga és una peça feta per cinc intèrprets amb una mitjana d’edat que passa la quarantena; nosaltres som nou i la mitjana d’edat és de vint i pocs anys. Per això, si l’original planteja un format de show televisiu, nosaltres apostem per un format que, suposadament, és més juvenil, un seguit de vídeos per a un canal de Youtube. La presència d’Internet i les xarxes aporta una capa més a aquesta sobreexposició de temes que té l’espectacle. En el fons, tot l’espectacle és com si naveguessis per la xarxa i anessis saltant d’un tema a l’altre sense adonar-te que, fins i tot, Internet és un mitja manipulable i manipulador a través dels algoritmes que són propietat de les grans empreses tecnològiques i de la comunicació que hi ha darrere de les xarxes i els buscadors.

Sigui com sigui, ja dic que tot això hi és present d’una forma un xic confusa, a vegades fins i tot tangencial, i és possible que no tothom ho capti tot, però la reflexió essencial crec que és la que dèiem abans: trencar els silencis causats per la vergonya i com els gestionem socialment.

© Kurt Van der Elst

Treballar amb Ben Chikha

El procés de treball ha estat impactant. Per començar, els assaigs eren íntegrament en anglès. En Chokri és belga i no entén ni parla gens de català ni de castellà, malgrat que amb aquests mesos ha après algunes paraules. Per altra banda, nosaltres, com a bons exponents de la generació “mil·lennial”, no sabem res de francès (en Chokri i la Laura Neyskens, assessora de moviment de l’espectacle, parlen francès i flamenc), així que hem hagut de recórrer a la llengua franca per excel·lència del segle XXI. Això és fort, perquè l’espectacle és íntegrament en català i castellà, així que el procés ha estat divertit, però a vegades també una mica lent per la traducció simultània.

De tota manera, el fet que el director no entengués ni una paraula del que dèiem, ha estat molt interessant, ja que sovint es fixava més en el què fèiem i amb l’energia que ho fèiem que en la paraula dita. I aquest focus extra en el moviment ha estat molt interessant. Perquè sovint com a intèrpret pensem que estem transmetent quelcom simplement pel fet de dir-ho, però a vegades el nostre cos, les nostres accions, diuen tot el contrari del que estem verbalitzant i ha estat realment enriquidor poder treballar aquesta doble vessant de l’actuació. Jugar-hi a favor o en contra segons les necessitats de cada moment i, fins i tot, adonar-nos d’algunes tendències corporals pròpies i individuals de cadascú de nosaltres.

En el fons, crec que hem anat construint els personatges de l’obra a partir dels diversos elements de nosaltres mateixos que li donàvem a en Chokri o que ell era capaç d’entreveure al llarg dels assaigs i això fa que els personatges siguin estranyament pròxims a nosaltres, sense ser, però, una còpia de nosaltres. És realment curiós i a vegades una mica inquietant i confús d’actuar, però ha estat una experiència diferent.

En Chokri explica que als seus espectacles li agrada jugar amb aquesta línia difusa entre l’actor i el personatge, entre allò que és real i allò que és ficció i ha estat interessant que ens submergís en aquesta línia de treball sense proposar-nos-ho de forma explícita des del principi, és a dir, que ens hi hem anat trobant de mica en mica.

De fet, un dels referents recurrents del nostre espectacle que exposa molt bé aquesta línia difusa entre realitat i ficció que tant agrada a Ben Chikha és la pel·lícula Els idiotes de Lars von Trier. La segona pel·lícula que va produir el moviment Dogma. L’hem pres com a referent sobretot a l’hora de treballar les dinàmiques de grup i les relacions entre personatges. De fet, a la dramatúrgia final hi ha un petit homenatge a la pel·lícula amb una microescena amb rèpliques molt semblants a una de la pel·lícula.

© Kurt Van der Elst

Per altra banda, s’ha de dir, que hem pogut comprovar com els processos de treball deuen ser molt diferents aquí de com ho son a Bèlgica. Creiem que els creadors belgues deuen estar acostumats a tenir un equip de treball complet al seu servei des del primer dia d’assaig. Aquí en canvi és habitual que les diferents parts de l’equip es vagin incorporant de mica en mica; ara els intèrprets, ara els tècnics, ara els escenògrafs… el cert és que en Chokri solia demanar molts canvis d’un dia per l’altre, fins i tot d’escenes completes i a vegades això ens destarotava una mica a tots.

Hi ha escenes de l’obra que han tingut fins a 8 o 10 versions diferents; algunes d’elles escrites i apreses de memòria d’un dia per l’altre, amb menys de 24 hores pel mig. Els tècnics han hagut de reenfocar-ho tot diverses vegades, sovint també d’un dia per l’altre, i coreografies o projeccions han caigut o s’han afegit de cop i volta a una escena d’un assaig a l’altre. En Chokri juga, prova i si li sembla bé compra. Si no, ho descarta, però necessita provar-ho tot i veure-ho tot físicament abans de prendre una decisió. És un director que treballa molt des d’impulsos i sensacions i que, malgrat reflexionar sobre les coses, no aplica un raonament excessivament mental abans de proposar quelcom. Prefereix provar 100 coses i descartar-ne 80 abans de rumiar-ne 10 molt ben rumiades i apostar directament per aquestes 10.

En aquest sentit cal agrair moltíssim a Ramon Simó, coordinador de tot el projecte, la feina que ha fet per tal d’oferir a Ben Chikha tot allò que necessitava quan ho necessitava; en Ramon ha esta clau per apagar focs aquí i allà i per aportar solucions quan tot indicava que no n’hi havia. Igualment, cal destacar la feina de la Paula Miranda i de tots els tècnics de l’IT Tècnica que han hagut de treballar també a contrarellotge, sobretot les darreres setmanes, i a vegades sense gaire marge de maniobra, per tal d’enllestir i readaptar tot l’espectacle amb cada nou canvi que s’anava introduint al resultat final.

La IT Tècnica, perquè ens entenguem, és l’equivalent tècnica de l’ITTeatre, si l’ITTeatre està conformat per graduats de l’ESAD (Escola Superior d’Arts Escèniques), els de la ITTècnica provenen de l’ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle); ambdues escoles formen part de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

© Kurt Van der Elst

 

Una experiència irrenunciable

Per acabar, voldria dir que una experiència com la del projecte IT Teatre és realment necessària actualment en el nostre sector, no només com la de l’IT Teatre, sinó projectes com els de la Kompanyia Lliure (ara dissolta) o el també extingit T6. Si no cuidem el planter escènic del país, si no apostem per la gent jove proporcionant-los oportunitats de qualitat, no anirem enlloc. I és clar que sempre hi haurà un debat sobre les condicions i els noms seleccionats en cada edició (i el debat serà sa), i que sempre tot ens semblarà millorable, però és essencial que projectes com aquest pervisquin, ja sigui des de les administracions públiques com des de les iniciatives privades.

Confieu en els joves, doneu-nos oportunitats, i us assegurarem el reconeixement i el prestigi futur de les nostres arts. No ens deixeu de banda, no ens obligueu a la precarietat, no ens menystingueu, perquè no només hi perdrem nosaltres sinó també vosaltres i tota la societat en el seu conjunt. Calen oportunitats i oportunitats de qualitat; no una ajuda ínfima de 400€ per desenvolupar projectes o unes residències a canvi d’exhibició. Per bé que és millor aquest tipus d’ajuda que res. Confieu en nosaltres, obriu-nos les convocatòries, doneu-nos oportunitats i tots i sortirem guanyant, ajudeu-nos a redistribuir les oportunitats i junts creixerem més i millor.