Entre la sospita i el deliri

15.08.2017

Hores i hores investigant a les oficines d´aquesta revista per trobar qualsevol sospitós que volgués veure mort en Pau Vila i, de moment, només dos candidats. Diuen que al món de la moda, el que no es cobra en mesades es cobra en mamades, i després d’haver sentit totes les declaracions, enmig de tanta depravació i garbuix, m’adono que deu ser veritat.

A tot arreu hi ha algú que exerceix de bocamoll, i aquí ha estat el recepcionista el que no ha trigat ni dos cafès a posar al descobert el podrimer d´interessos d’uns quants i, sense dubtar-ho, ha assenyalat primer la Directora de Recursos Humans, una dona altiva i calculadora, i després el director de Comunicació Visual, un noi pigat i pèl-roig, com a sospitosos. I segurament té tota la raó, ja que la resta de la plantilla em sembla un grup d’individus de veu monòtona, cervell eixorc d’idees, i feixucs d´ànima, amb més rampells que empenta. En canvi en Pau Vila, segons la majoria, era un noi ambiciós, que treballava a escarada per arribar ben lluny, si bé darrerament l´havien vist mandrós, compulsiu, inconstant i, sobretot, imprevisible, fins transformar-se en un home dubitatiu que ni tan sols s’adonava de la trista fila que feia.

Segons aquest bocafluix, ella es comportava com una porca que tibava la cella i guaitava tothom contínuament amb el seu particular desdeny, excepte quan es tractava d’en Pau Vila; amb ell flirtejava i feia servir paraules tan dolces com arrauxades; tanmateix, aquesta saberuda i malparida ignorava que en Pau Vila, un jove seductor i molt, molt encisador, en realitat combregava en una altra parròquia. En descobrir-se, però, que el noi mantenia un idil·li amb el jove pèl-roig, per a en Pau Vila les coses van canviar i van anar de mal borràs. I és que no hi ha pitjor enemic que una dona despitada i, a més a més, qui paga mana.

Per altra banda, força abatut, el noi pèl-roig i pigat m’ha explicat com va quedar atrapat pels encants d’en Pau Vila, i com d’insuportable resultava haver de dissimular-ne i viure constantment amb aquell neguit al cor. Va ser llavors que va començar a beure, ell que mai havia begut abans, per calmar i silenciar aquelles pessigolles incòmodes que sentia entre l’ànima i l’estómac, fins agafar una trompa tan memorable que va fer perillar el seu propi lloc de treball; el més dolorós, però, va ser assabentar-se que en Pau Vila ocuparia el seu càrrec. Un altre sospitós amb bastants motius per desitjar veure’l mort.

Després de més de sis hores en aquest lloc, tan irreal com esperpèntic, conscient que no deixa de ser una proesa sobreviure amb els mocs de l’un i els estirabots de l’altre, haig de dir que no disposo de proves suficients per acusar ningú, sobretot si considerem que en Pau Vila ha aparegut nu, inconscient, sota un pont, amb una pèrdua total de memòria, i pel que sembla irreversible, però viu al cap i a la fi. Mira que ho he intentat, però segons el meu superior no hi ha cas.

I ja que no continuaré amb la investigació, em pregunto si podré compartir amb aquest bombonet pèl-roig i pigat el desig indecent i pervers que sento per ell des del primer moment que vam iniciar la conversa, mentre contemplava com ell, molt afectat, subjectava tan bufó el seu cafè de màquina esllanguit, alhora que jo trempava i em delitava pels seus ulls, d’un blau fascinant, entendrits per culpa d’aquella bruixa rossa que no val ni un pet de puta.