Entre la llengua i la literatura

17.05.2014

No vull cansar els lectors amb una polèmica ja massa llarga, però l’últim article d’Oriol Ponsatí-Murlà té la virtut de posar sobre la taula el nucli del problema, i seria una llàstima no mirar de fer-hi una mica de llum.

Josep M. de Sagarra

El nucli de tota la qüestió és la relació entre lingüística i literatura, o entre els normativitzadors i els escriptors, i el que s’ha de fer quan els primers s’equivoquen. Alguns pensem, sense caure en purismes ni mitificacions (no hi ha edats d’or), que existeix tanmateix una llengua genuïna (Ponsatí-Murlà, en comunicació privada, em deia que preferia l’adjectiu idiomàtic, un terme que em sembla tautològic però sanament desessencialitzador; d’acord, accepto idiomàtic) la codificació de la qual és responsabilitat dels gramàtics i els tractadistes. Els escriptors i el poble són les fonts en les quals es basen els lexicògrafs. En aquest punt, Fabra i Coromines són modèlics. Quan Sagarra enllestia un llibre, Fabra deia que era aleshores que començava la seva feina: l’estudi del català de Sagarra li permetia afinar la seva tasca lexicogràfica i gramatical. I no és gratuït que Fabra digués això de Sagarra, un autor no pas precisament noucentista. Per la seva banda, Coromines també es fixava especialment en Verdaguer, Maragall, Pere Coromines (¡esclar!) i Sagarra mateix (malgrat les «putes gallines»). I optava, així mateix, pel parlar popular com a font lingüística de primer ordre. Fixem-nos que l’esquema és sempre el mateix: el lingüista aprèn dels escriptors i del poble. Primer és l’ús genuí; després, la sanció normativa. No a l’inrevés. El procés a l’inrevés es dóna tan sols en les llengües artificials: l’esperanto ha tingut abans gramàtica que ús. En les llengües no artificials, primer és l’ús: el gramàtic ve després.

¿I què hem de fer quan el gramàtic s’equivoca? ¿Què hem de fer quan, amb la millor bona fe, el parlant es pensa, erròniament, que certes formes artificioses són més idiomàtiques que altres, i les desplaça indegudament? ¿Què hem de fer quan la inseguretat ha dut molts parlants a creure sospitoses formes tan catalanes com viuda, verdader i últim? Tenim dues opcions: fer l’orni o encarar el problema. Fa l’orni qui diu: No passa res, és «una simple qüestió de gust personal». Davant un despropòsit com guixeta, que tots hem posat d’exemple centenars de vegades com a model del que no s’ha de fer (inventar un gal·licisme de laboratori per substituir un castellanisme viu), Ponsatí-Murlà ens diu que no passa res: guixeta potser va ser un error, però com que molta gent ho diu, ho hem de donar per bo (!).

Pompeu Fabra

No cal recórrer a la falsabilitat de Popper per constatar que, en ciència, quan es comet un error, es rectifica. Continuo pensant que rectificar és virtut, no pas vici. Durant uns anys els mestres de català feien dir guixeta als alumnes, però allò era un error, i sortosament es va rectificar. I si en el futur arribéssim a la conclusió que la proscripció normativa del lo neutre va ser un error, també hauríem de rectificar sense fer-ne escarafalls. ¿En medicina no passa el mateix? Avui els metges no aconsellen curar els constipats amb els mateixos tractaments que prescrivien fa cent anys. Quan jo era petit, la llet de vaca ens donava calci i era bona pels nens; ara sembla que les coses es veuen d’una altra manera. ¿He de donar llet de vaca als meus fills en la mateixa quantitat que me’n van donar a mi per no desautoritzar els dietistes de fa trenta anys?

Alguns pensem, hi insisteixo, que la codificació de la llengua s’ha de fer a partir de la llengua del poble i dels escriptors no arbitraris. I per això no ens inquieta que els lexicògrafs rectifiquin quan convé. Coromines va fer més d’una i més de dues crítiques a la codificació fabriana. Ponsatí-Murlà ho despatxa parlant de «corominades» i li perdona la vida. Fabulós: ¡ja ens hem carregat Coromines! ¡En sabem tant, nosaltres! Fabra i Coromines valoraven la llengua de Verdaguer per la seva genuïnitat (pel caràcter idiomàtic de la seva llengua), i Pla considerava que la seva prosa era la millor del XIX català. Per Ponsatí-Murlà, en canvi, no té sentit dir «que és preferible que [els parlants] diguin no sé què perquè un capellà del segle XIX ho deia així». Fantàstic: ¡ara ens hem carregat Verdaguer! (Per mi, i que em disculpi l’amic Ponsatí-Murlà, el que és propi del XIX és aquest anticlericalisme tronat.)

El doctor Ponsatí-Murlà compra els bitllets en guixetes, planteja problemàtiques, creu que la governança resol determinades dinàmiques i sembla que no vol recolzar-se en Verdaguer ni en Coromines. Jo no sóc ningú per donar-li consells en matèria de lectures, però crec que llegir Verdaguer (i Coromines) no li faria cap mal. Sí, no ho puc negar, Verdaguer era un capellà del segle XIX. Però (detall sense importància) també era un gran escriptor. I sospito que sabia molt més català que Ponsatí-Murlà i jo junts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Bé, però en Garolera parlava del català dels mitjans de comunicació, no de literatura. I el problema és que la majoria dels que treballen en aquest mitjans no han llegit ni Verdaguer ni Maragall ni Sagarra… i de Pere Coromines ja ni en parlem.
    Si aquests periodistes tinguessin la competència lingüística d’un Garolera, Ponsatí-Murlà, Pau Vidal o vostè mateix, ben segur que hi hauria diferències de criteri, però seria un bon català. No aquest catanyol que hem de suportar ara.
    De fet, ells ni tan sols seguiran aquesta polèmica.

    • Estic d’acord amb vostè. Si la competència lingüística de periodistes i comunicadors fos igual o similar a la de les persones que han polemitzat arran d’aquesta qüestió no ens caldria patir perquè no hi hauria cas. Ells, com a persones cultes, s’han llegit i estudiat tot el que s’ha de llegir i estudiar i són un model per als seus alumnes, els que en tinguin, o per als seus lectors.

      Però ara rai : ¿quin és el model de la terregada, expressat amb tot el respecte, en la qual m’hi incloc, que no llegeix ni un punyetero llibre a l’any, a penes diaris en català, tan sols El Mundo i l’Sport els homes, i Lectures, Pronto i Hola les dones? Quin model de lectura per a fills i néts, si a casa no hi entra un trist llibre ni un diari ni una revista en català? Quin model tenim en Polònia, Cracòvia i APM (ja no esmento Sálvame, ai uix !) i en programes diversos de conya marinera tan de moda (potser que afluixin perquè ja n’hi ha massa i tot) i que són els més escoltats? Com també en les transmissions esportives, amb una audiència de por? Si dèieu que s’ha d’escoltar el poble perquè els gramàtics i lingüistes hi puguin treure conclusions, ¿quina evolució natural del català se n’espera, de nosaltres? Serà natural o embastardida, l’evolució? Si del català de la Plana de Vic que va inspirar Verdaguer en Fabra en va sucar pa, quina mena de material n’espigolaran els estudiosos d’avui dia amb el nostre d’ara? Que si guixeta, que si taquilla…, ens ajupim per plegar les monedes de cèntim mentre ens voleien els bitllets de cinc-cents per damunt del cap i ni ens en adonem.

      Josep Pla va dir que els millors periodistes haurien de dedicar-se al deport. Ho va dir en un altre sentit, però es veritat que hi hauríem de posar els millors vistes les audiències, i aquí també hi compto els tertulians i col•laboradors especialistes que sembla que hi entenguin de tot menys de parlar bé en català. Com també hi hauríem de posar els millors a fer de mestre. L’aptitud lingüística dels aspirants a mestre i periodista hauria de tenir una mínima qualitat innegociable, a part de la resta d’atributs inherents a la feina de cadascú.

      Els de la meva generació teníem un model lingüístic que era el de casa, el dels avis, àvies, pares, veïns, familiars i parents. Gairebé no vèiem la tele perquè pràcticament ni existia, la ràdio era una rampoina plena de pols, Internet ni ens la podíem imaginar. Tanmateix, hem oblidat aquest català bastant genuí, amb tots els castellanismes que vulgueu, però un català amb ànima a partir del qual, polint-ne les quatre impureses, encara hauria servit com a base. Ara el nostre model és a Internet, la televisió i la ràdio. El model el teníem, però l’hem anat llençant a les escombraries de mica en mica i l’hem anat substituint per un català adés enfaristolat i pedant, adés castellanitzat fins al moll de l’os. No hi ha terme mig

    • Jo em referia a Joan Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” i de l'”Onomasticon Cataloniae”. Tant l’un com l’altre són de bon llegir, i els haurien de fullejar, de tant en tant, els escriptors i els periodistes que fan servir professionalment el català.