Entre dos silencis

5.07.2019

L’editora Maria Bohigas ha rebut el Premi Nacional de Cultura, que concedeix el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). En un acte celebrat aquest dijous a Prat del Llobregat, l’editora de Club Editor ha pronunciat aquest discurs, adreçat “al jurat i el públic del Premi Nacional de Cultura, i més especialment per a les autoritats”.

Maria Bohigas, Editora de Club Editor. Foto: David Ruano.

 

Estimats,

M’han concedit un minut de paraula i vull dir-vos moltes coses, o sigui que em saltaré el protocol d’una gambada i aniré al gra:

Aquests dies estic treballant en el llibre d’una escriptora catalana que va tenir una vida apassionant, plena de peripècies. Es deia Aurora Bertrana, era filla de Girona, tenia vocació de gran reportera, va malviure de la música i va escriure mitja dotzena de llibres. Era un ocell d’ales amples que no les va obrir del tot per motius que van dels bombardejos al seu caràcter.

El meu treball, aquest treball que m’heu fet l’honor de recompensar, consisteix a fer que una autora com Aurora Bertrana acabi d’obrir les ales. I això vol dir, estimat públic, fer-te prendre consciència que en la vida i els llibres d’Aurora Bertrana hi ha un tresor per descobrir. Us en donaré un exemple:

A Ginebra, l’hivern del 1939, la Bertrana vivia en un taller de pintors sense vidres a les finestres i s’alimentava d’un plat de patates bullides els dies parells i d’un plat d’arròs bullit els dies senassos. No tenia ni un ral i va estar a punt de morir de pobresa. Però vivia a Suïssa, i els seus amics catalans internats als camps de concentració de França tenien totes les esperances posades en ella. Li escrivien perquè intercedís a favor seu, perquè fes tràmits i mobilitzés les seves relacions —coses que Aurora Bertrana era incapaç de fer perquè en la vida material era un cul d’olla. Però tenia una generositat innata. El seu ex-marit, un enginyer que durant la guerra se li havia tornat feixista, un dia va condescendir a enviar-li un bitllet de mil francs perquè no es morís de fam. Mil francs suïssos: una petita fortuna. La Bertrana no s’hi va pensar gens: amb aquell bitllet de mil francs va agafar el tren de Ginebra a Perpinyà i va anar a ajudar els seus amics internats de l’única manera que ella sabia: cada dia es presentava al camp d’Argelès a l’hora de dinar amb un cabàs de provisions i tots aquells exiliats feien barrila fins que arribava el vespre. Llavors la Bertrana agafava el cabàs i se’n tornava a la seva dispesa. La cosa va durar setmanes, fins que es van haver petejat entre tots el bitllet de mil francs de l’enginyer suís i feixista.

Quan parlem de Catalunya, trobo que el bitllet i el cabàs de l’Aurora Bertrana són molt més importants que la immensa majoria de coses que voldrien que honoréssim col·lectivament. Per això faig la feina que faig: una feina no sé si d’editora, d’arqueòloga o de drapaire, de recol·lectora de tot allò que no té prou valor als ulls de la gent. Es tracta de veure l’obra d’art sota la capa de terra amb què l’ha recobert la indiferència. Es tracta de restaurar tots aquells trossos de literatura que el públic no té consciència que hi són, i que formen junts un paisatge ample i variat. La literatura és el paisatge immaterial d’una societat. Es tracta de coneixe’l tot, de gaudir-ne a fons i de tenir-ne cura.

I ara vull parlar del paisatge de debò: del paisatge fet de camps i de boscos. Quan parlem de cultura no hi solem pensar, i tanmateix la cultura en primer lloc és això. En el cas de la catalana, diria que la seva part primordial són les generacions i generacions de mans d’homes i dones que han fet el paisatge com es fa una obra d’art. N’hi ha prou de circular una mica per adonar-se’n: és tota una civilització pagesa que tenim incrustada a les muntanyes i a les valls.

Aquests dies un tros gran d’aquesta cultura s’ha cremat. Molts de vosaltres haureu vist aquesta imatge tan punyent de l’incendi a la Ribera d’Ebre: enmig d’una estesa immensa d’arbres carbonitzats, un petit clap d’oliveres indemne. La cultura és això: un clap de conreu que atura el foc. Deixeu morir els conreus i no hi haurà qui l’aturi.

Aprofito que hi són les autoritats per dir-ho ben alt: a Catalunya totes dues cultures, la material i la que no, corren el perill de convertir-se en ermots. La precarietat en què viu el pagès s’assembla a la del músic i del ballarí. És una fatalitat? No, és una tria política i una manera d’entendre l’autoritat, a base de no escoltar els que cultiven, els artistes que saben convertir una muntanya en escultura de pedra seca i els que saben fer-la ballar.

I ara sí que plego, amb unes gràcies immenses i amb un prec al jurat: que, l’any que ve, entre els artistes que el CoNCA recompensa, hi hagi un cultivador o un marger. Els ho devem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. En temps de gent abjecta i bruta, de paraules falses i incultura trepadora, llegir aquests mots nets i clars, ben dits, és un bri d’esperança, un goig senzil: cultura que salva.