Entomologia

13.08.2018

La primera vegada que la Pia la convida a casa seva, la Carla se sent una privilegiada. La Pia és guapa, intel·ligent, simpàtica: una de les noies més populars del batxillerat. I ara li ensenya en solitari -la família és fora- el xalet de dues plantes que fins llavors només ha pogut veure en fotografies de Facebook.

En un racó del celobert, la Carla es fixa en una taula plena de pots de vidre. “La col·lecció d’insectes del meu germà”, diu l’amfitriona, amb ulls entremaliats. “Primer els fica aquí, amb èter, i un cop morts els clava l’agulla”. La Pia agafa un pot i en treu una abella immòbil; al cap d’uns instants, l’agulla li travessa el cos amb un crec pervers. Davant la sorpresa de totes dues, però, l’insecte comença a tremolar. La Pia torna a clavar-li l’agulla; un cop, dos, tres. Una espurna de sadisme li dansa a la mirada. De sobte, l’abella agonitzant li clava el fibló. Ella fa una ganyota de dolor, però aconsegueix contenir les llàgrimes i, abans d’enretirar la mà, l’esclafa amb els dits. La Carla intenta ajudar-la, però la Pia, molt pàl·lida, li demana que marxi.

Durant uns dies no li adreça la paraula. Però una tarda, d’una manera tan clandestina i imprevista com el primer cop, la torna a convidar. “Si vols, pots quedar-te a dormir”. La Carla menteix als seus pares, que s’entesten a controlar les seves escasses amistats, i els diu que passarà la nit amb la Berta, una amiga de la infància. Aquell cop cap incident les destorba, i al matí la Carla torna a casa amb la ment emboirada però feliç.

A l’institut, tanmateix, la Pia segueix tan distant com sempre. I un vespre, al cap d’uns dies, la Carla rep un missatge al mòbil. Una fiblada, una agulla que forada feroç les entranyes. Deu fotografies, i al seu rostre una expressió que li costa de reconèixer. Amb roba interior, i també sense. De vegades, dos cossos, però l’única cara visible sempre és la seva. “T’agraden? Vols que les ensenyi a algú més?”.

Només era un joc. Van beure massa, sí, sobretot ella, que no ho fa mai, i era divertit sentir-se sensual, intentar salvar l’abís entre el seu cos insignificant i aquella perfecció. Però com? I quan? Tant se val, perquè la Carla ja s’imagina aquelles imatges en pàgines pornogràfiques, als grups de WhatsApp dels seus companys de classe, a les retines horroritzades dels seus pares.

Aquella nit es dedica a sotjar el mòbil, les xarxes socials, esperant que li salti al coll la bèstia de la vergonya. Res. L’endemà pensa a deixar l’institut, però no té esma d’inventar cap excusa. No dorm, no menja, no parla. Tot és terror. La Pia, com sempre, és freda amb ella i deliciosa amb el món. De vegades creu entreveure una lluïssor sàdica a les seves pupil·les, i fantasieja de tallar-li el dit índex, que amb un clic podria destrossar-li la vida.

Fins que arriba un nou missatge: “Parlem demà. A les vuit”. En un parc mig abandonat a pocs minuts del xalet de dues plantes. Què deu voler? Qualsevol cosa, o potser només el gaudi pervers de saber-la als seus peus. La Carla imagina un amplíssim ventall de tortures: de xantatges acadèmics a violacions, passant per les formes més truculentes del dolor. Quanta humiliació privada seria capaç de suportar per evitar l’escarni públic? Projecta suïcidis, pensa en confessions impossibles, busca horaris d’autobusos a llocs remots. Però com pot defugir l’amenaça virtual? Aquest enemic no té rostre; l’altre, sí.

Per això, l’endemà enfila el camí del parc. Tremola de por, però sobretot de ràbia. La Pia és guapa, intel·ligent, simpàtica. Però subestima la desesperació de les abelles.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Un tema molt actual, el de l’amenaça d’assetjament per xarxes socials, i un altre que ho és a totes les èpoques: la crueltat i els jocs de poder. Un conte molt ben escrit, àgil i amb un estil molt fluït, i amb una gran frase final que resumeix tot el conte. Enhorabona!