Ensurt nocturn

11.08.2014

Es desperta i s’adona que encara és fosc. A fora plou. No ha deixat de fer-ho des de primera hora del matí. Es sent la boca seca, rasposa, com si fos de paper de vidre. Té set i es tomba per sortir del llit. Assegut, busca amb els peus les sabatilles. “On dimonis són?”. Es lleva a les fosques i, descalç, surt del dormitori. Quan és a punt de girar cap a la cuina, tot i tenir els ulls encara mig aclucats, veu una ratlla de llum, entre la negror, que surt de sota la porta de l’habitació que és al final del passadís.

S’estranya. Aquell és el quarto d’en Roger, el seu fill, que a hores d’ara és a Edimburg cursant un Erasmus. Perplex, avança a les palpentes pel corredor, cap a la llum. Desvetllat ja del tot, va a poc a poc, mig arrossegant els peus, per no fer remor. Plou a bots i barrals. La fressa de la pluja, que sempre li ha agradat, ara li fa nosa. L’angunieja. Li impedeix sentir els sorollets nocturns de la casa amb claredat.

Supera la porta del bany i s’acosta a l’habitació de la Laia, la seva filla. De sobte, té un sobresalt. Es nota els peus molls. Trepitja alguna cosa líquida. “Una gotera? Sang? Llet del bol d’en Rot que s’ha bolcat?”. Es diu que ha de ser això darrer, però no se’n fia. S’ajup i toca el terra amb els dits. Se’ls olora amb fàstic i no encerta a saber de què es tracta. Li sobrevé un atac de pànic. Inconscientment, comença a angoixar-se i a suar. El pijama se li enganxa al cos.

Intenta tranquil·litzar-se. Obre amb preocupació la porta de l’habitació de la Laia, que sempre la deixa ajustada. Els ulls, ja acostumats a la foscor, intueixen més que distingeixen la silueta de la nena i del gosset, en Rot, que dorm als seus peus. Decideix continuar endavant. De cop, ensopega amb un obstacle i per poc no cau de nassos. Es recolza en la paret i prova d’endevinar amb què s’ha entrebancat. Li sembla tocar una maleta. “Una maleta?. Que hi fa aquí una maleta?” L’arracona, amb precaució, cap a un costat.

Una suor freda li regalima pel cos i sent que el cor li va a cent. Tan sols es troba a dues passes de l’objectiu. S’atura. Respira a fons. Es demana calma, però tremola com un flam. La pluja, a més, és com un martelleig constant al cervell. Per si no fos prou, ara fa un vent que no feia. Un vent fort que udola, com un llop malferit. Les dents li peten. No pot aguantar més.

D’una embranzida, es planta davant la porta de la llum misteriosa i l’obre de cop, de bat a bat. De la sorpresa que té, els ulls gairebé li surten de les conques. S’exclama, sense que se senti cap so: “Mare, que hi fas aquí?”.

La dona, en bata de dormir, espantada per la brusca aparició, diu:

—Fill, que estàs malalt? Fas mala cara, aquest color groc no assenyala res de bo. I estàs ben xop!.

—Broooouf! Broooouf! Què coi… És què…

—Què dius? No t’entenc de res. Ja dic jo que no et trobes bé. Mira resulta que amb l’aiguat que ha caigut a mitjanit s’ha enfonsat part del sostre de casa i els bombers, per precaució, han fet sortir tots els veïns de l’edifici. D’una esgarrapada, he fet un xic de maleta, he demanat un taxi i he vingut cap aquí, aprofitant que tenia la clau de la porta del carrer. No us he volgut despertar. I…

No continua perquè ningú l’escolta. El seu fill s’ha esfumat de la mateixa manera que ha aparegut. Als pocs segons, sent el remoreig de la dutxa. Són les quatre de la matinada.