Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

Ens fa més iguals desdoblar? El debat continua

Afortunadament, aquest debat no s’ha convertit en una discussió de dones, tal com temia Carme Junyent.

Núvol acull de nou un dels debats més encesos i animats de la lingüística: és sexista el llenguatge? És necessari advocar per l’ús d’un llenguatge no sexista? Divendres Bernat Puigtobella apuntava els termes del debat a Núvol, a partir de dels articles de Carme Junyent a Vilaweb, Mercè Ibarz a El País i Montse Barderi a Núvol. Ara recollim comentaris que els lectors ens han deixat. Afortunadament, aquest debat no s’ha convertit en una discussió de dones, tal com temia Carme Junyent. 

Isidor Marí

Canviar el discurs pot camuflar la realitat

Isidor Marí, de manera molt sintètica, ha resumit la seva postura a través de Twitter d’aquesta manera: “Canviar la realitat pot modificar el discurs. Canviar el discurs pot camuflar la realitat”.

Ens faríem un tip de riure si llegíssim un poema o una novel·la “políticament correcte”

Jordi Lleal i Giralt considera que ens faríem “un tip de riure” si llegíssim “un poema, una novel·la, un text històric o veure una pel·lícula amb la forma «políticament correcte»”. I afegeix: “Jo personalment m’hi nego, en tot cas els lingüistes podrien inventar-se una forma neutra per en una sola paraula poder definir en masculí i femení alhora, per exemple advocadi per advocat i advocada, metgessi per metge i metgessa i així amb els altres conceptes. Divertit, oi?”

“Políticament correcte” és “lingüísticament inadequat”

Eugeni S. Reig, impulsor d'Infomigjorn

Per a Eugeni S. Reig, l’expressió “políticament correcte” no sap què significa; el que sí que sap és que “eixa manera és “lingüísticament inadequat” perquè va en contra de les estructures més bàsiques de la nostra llengua i la perjudica molt seriosament”. En el seu article publicat a Llengua Nacional i que reproduïm aquí, proposa una solució a la polèmica: “Seria més adequat que anomenarem gènere específic al que ara anomenem gènere femení (perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere és específic del sexe femení) i gènere inespecífic al que ara s’anomena gènere masculí (perquè, quan s’aplica a persones o animals, aquest gènere no és específic de cap sexe). De tota manera, els gramàtics haurien d’estudiar profundament aquesta flexió nominal que anomenem gènere, que és conseqüència de les antigues declinacions llatines i que no està relacionada amb el sexe, i haurien de pensar en una denominació alternativa. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.”

Proposo introduir la distinció (encara) viva a Mallorca: nins, nines i infants

Miquel Adrover ens explica en aquest article que “a Mallorca és habitual de dir «nins» als petits mascles, i «nines» a les petites femelles (humans i humanes, com se suposa), però quan es tracta de nins i nines plegats, la gent solen dir «infants»”. I continua: “Això resol el problema de la repetició d’«advocats i advocades», «arquitectes i arquitectes» (en aquest cas darrer no sabem qui és mascle i qui és femella), ridiculesa dins la qual no cauré mai. Jo, per exemple, tinc sis infants, quatre nins i dues nines. El mal és, però, que, per influència espanyola, aquesta pràctica sovint comença a fallar, i els políticament correctes diuen «nins», però es troben en un destret quan hi ha menudes del sexe femení i els cal precisar-ho. Es pot arribar a ridiculeses com ara la que, fa un parell d’anys, vaig llegir damunt el diari Balears, on explicava que, en un pati, hi havia «nins de sexe masculí» (no hi havia nines, i el detall era important per a la notícia)”.

Miquel Adrover va una mica més enllà i parla sobre la interferència lingüística entre dues llengües: “L’ús d’«infants» té un gran avantatge però, ai las, no té corresponent en espanyol, i això fa que certes persones calquin de la llengua veïna (i infiltrada). Jo gosaria proposar que, arreu dels Països Catalans, hom fes els possibles per introduir la distinció viva (encara) a Mallorca: nins, nines i infants”.

No m’agrada gens, gens, que el genèric em faci fonedissa

Teresa Costa-Gramunt

Per a Teresa Costa-Gramunt, “el tema de la llengua és tallant, i utilitzo aquesta paraula concreta perquè la llengua el que fa és donar contorn, forma, a allò que és un magma”. I continua: “La llengua anomena una realitat i així li dóna consistència, visibilitat. Quan una dona escriu es troba, a més, amb el problema del genèric abusiu, patrimoni de les societats patriarcals encara vigents, ja que no s’han superat, com tots i totes sabem. I ja hi som! A mi no m’agrada gaire el desdoblament, com acabo d’emprar. Però tampoc no m’agrada gens, gens, que el genèric em faci fonedissa. Generalment utilitzo formes mixtes, però tampoc no em satisfan del tot… Com totes les dones saben quan s’hi posen, escriure des de nosaltres mateixes no és fàcil, conservem tics, i treure’ls amb el desdoblament fa els textos farragosos. En fi, no tinc cap solució però hi penso, hi penso molt, hi penso perquè hi he de pensar, ja m’agradaria haver-me’n d’oblidar, però encara no és possible.”

Jo també hi penso molt, en aquesta qüestió

Pruden Panadès

Del mateix parer que Teresa Costa-Gramunt és Pruden Panadès, la qual també “hi pensa constantment amb ganes de no pensar-hi més!”. De la mateixa manera que s’expressava Mercè Ibarz en el seu article a El País, reflexionava Pruden Panadès: “Núvol va publicar fa uns dies l’article de la professora Mireia Freixa a propòsit de la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918). Hi recull l’enumeració cronològica de les aportacions que han anat rescatant la trajectòria d’aquesta artista. Però amb el pas del temps, el cas de Lluïsa Vidal és una mena de búmerang que retorna sempre associat a la pregunta: per què la invisibilitat?, per què el silenci?, com pot ser? Mentre que els «tots i totes» grinyolen i no resolen qüestions pràctiques, també recorden una anomalia, un escull pendent de fa temps, com quan per elogiar l’obra de la Vidal un crític va dir que «pintava com un home». Tampoc no tinc la solució però l’anomalia ve de lluny i persisteix”. Finalment, sospira: “M’agradaria comprovar que és un tema superat!”

Les dones no hi som i els desdoblaments no són més que una concessió

Carme Junyent

La qüestió de fons, per a Carme Junyent, és que “les dones no hi som i els desdoblaments no són més que una concessió que ens fan per seguir-nos ignorant. No caiguem al parany. Alliberem-nos de la llengua estrafeta i carrinclona!”. També considera que aquest debat ha d’incloure tant homes com dones, i que seria un “fracàs” que acabés convertint-se “en una cosa de dones”.

Més avall en un altre comentari, Carme Junyent apunta que existeixen milers de societats patriarcals sense gènere, mentre que de societats patriarcals amb genèric femení només n’hi ha tres: jarawara, guajiro, iroquesa. I encara afegeix: “Per què us obstineu a atribuir al gènere un valor que no té? Sou conscients que els desdoblaments són una resposta etnocèntrica i inútil?”.

I afegeix, finalment, taxativa: “De veritat creieu que la llengua estrafeta i carrinclona ha sortit del poble? Us recordo que a l’administració era obligatori fer servir això que en diuen llenguatge políticament correcte, i als que no passàvem pel rengle ens corregien. Aquesta camàndula només serveix per fer-nos creure que tenen en compte les dones, si parlen així ja han complert. Que la gent parli com vulgui, però que no ens entabanin.”

Quan parlem de gènere no parlem de sexe

David Valls

El lingüista David Valls dóna suport a Carme Junyent i formula la següent pregunta per “aquells que repetidament continueu confonent gènere gramatical i sexe de les persones”: “Els inanwatan, els jarawara, guajiro o els iroquesos, al contrari que nosaltres, fan servir el gènere femení per a generalitzar, això és, per a indicar un grup de persones on hi ha homes i dones. Això vol dir que viuen en societats més igualitàries per aquest fet? Us puc ben assegurar que sense conèixer aquestes societats, la resposta és no, perquè no té res a veure el gènere gramatical amb aquest fet.”

En un altre dels seus comentaris ens remet a un divertit article que va publicar a Nació Digital on sentencia: “Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere”.

Violència de gènere

Pau Vidal

Pau Vidal, en un article publicat a Núvol l’any passat, també apuntava cap a la mateix direcció que Carme Junyent: “Ara fa una quinzena d’anys, l’anomenat llenguatge no sexista va irrompre en els textos catalans amb la força d’un torrent, tal com sol passar amb les revelacions que de sobte ens fan més tolerants, més solidaris i més progres. En pocs anys disposicions legals, circulars administratives, formularis acadèmics i retolacions municipals es van omplir de pares i mares, benvinguts i benvingudes, professorats, ciutadanies i persones treballadores. Com era fàcil de preveure, el credo, en arribar a mans incompetents (que proliferen en l’àmbit de l’administració pública) va sortir de mare i s’atenyé el deliri”.

Com es pot aplicar la Teoria Queer al llenguatge?

David Falcó es pregunta com es pot aplicar la Teoria Queer al llenguatge: “Deixant de banda la incorrecció i la incoherència del desdoblament i el perjudici que causa a la llengua i als seus usuaris, m’agradaria saber com els “teoritzadors” del desdoblament aplicaran al llenguatge coses com la Teoria Queer, que si no vaig errat, qüestiona la categorització en dos gèneres”. Per a Falcó, “aquesta dificultat és una prova clara que el desdoblament pretesament igualitari és profundament sexista perquè el que fa és plasmar el dimorfisme sexual de la nostra espècie en aspectes de la llengua que hi tenen poc a veure, com els lingüistes expliquen.”

El gènere marcat en italià és el masculí

Jordi Minguell fa una “petita observació marginal”, que fa així: “El gènere marcat de l’italià és el masculí. Aquesta llengua, però, canvia de gènere en el plural d’alguns noms procedents de neutres llatins: il lenzuolo (masculí) / le lenzuola (femení), l’uovo (m) / le uova (f), il muro (m) / le mura (f), il corno (m) / le corna (f). Diria que aquest fet de llengua de l’italià ratifica que el gènere gramatical no és un element de discriminació sexual, contràriament al que sostenen molts dels partidaris del malaurat (i còmic, si m’és permès) desdoblament.”

Juntes podem!!!

Neus Nogué

Neus Nogué escrivia fa un any en el seu blog, comentant uns cartells que havia trobat a favor de la vaga del 28 de febrer del 2013: “El primer dels dos lemes que comento té un altre aspecte interessant. A més d’aquest ús del femení («Juntes podem!!!»), fa servir, volgudament o no, un masculí «Fem-los fora!!!» referit, pel context, als polítics en general. Homes i dones, se suposa. Cosa que em fa pensar que l’ús del femení que comento, que és difícil de mantenir en qualsevol discurs que consti de més de dues o tres frases, s’acaba aplicant només a les paraules que fan referència al propi grup, i no als «altres», siguin els que siguin, aquests altres.”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació