Encendre brases molles

Edicions Terrícola presenta tres novetats per aquest Sant Jordi: nous poemaris de Mireia Vidal-Conte, Ricard Mirabete i Enric Casasses. David Madueño ressenya ‘Veces’, el poemari de Vidal-Conte.

Agafar els miralls de la pròpia poesia, ficar-los dins un sac i trinxar-los. Després, dels fragments fer-ne trossos encara més petits. I un cop obert el sac, extreure’n tres o quatre bocins per veure quins retalls del seu voltant s’hi reflecteixen. Llavors, l’atzar, la intuïció i la perspicàcia reconstruiran la mirada esquerdada. Així funcionen les Veces de Mireia Vidal-Conte. La memòria —aquest “ganivet expert en / ferides cauteritzades”— és fragmentària, i per tant la poeta extrema la proposta assajada en els seus darrers llibres: sintaxi escapçada, manca de puntuació, oposicions paradoxals de significat… Si els llegíssim de forma continuada, ens adonaríem d’aquesta obsessiva fragmentació constant, d’aquesta monomania que s’apropa tant com pot al caos vital a través del vers desconstruït. I tanmateix, els sentits que ens revela tendeixen a la concentració: els trencaments abruptes de vegades provoquen sumes d’idees sorprenents que aparenten atzaroses, però si el lector està atent —aquest “lector anònim” que surt en alguns dels seus poemes— pot copsar-hi un discurs premeditat, talment un mosaic fet amb els bocins escampats, amb les veces que la vida ens llança per mirar d’entretenir-nos.

Viure és difícil: molts dels poemes incideixen en els “dies no viscuts”, en “la vida doble” que es veu obligada a dur, en el fet que “avui no he viscut res”. Per això “tornes al poema com qui torna / a una llibertat denegada”, el “pou” d’on drenar l’aigua que l’assedegui (que ens assedegui). I tanmateix, és difícil: no sabem si ho és la “rutina” o “tanta llibertat”, perquè aquesta afirmació anterior es troba entremig i, sense puntuació, tant pot magnetitzar l’una com l’altra. O potser és que ens costa acceptar la presència de l’una i l’absència de l’altra, en aquesta irònica paradoxa que és la nostra naturalesa humana.

Un altre dels eixos del llibre és la lectura i l’escriptura, el goig i el patiment que ambdues activitats comporten. Com en altres ocasions, Vidal-Conte esmenta a (parla amb/ dedica poemes a/ reflexiona sobre) altres poetes (Màrius Sampere, Chantal Maillard, Odile Arqué, Felícia Fuster…), veus amb qui estableix afinitats, que integra en el text, diàleg exterior i interior alhora. Sobretot les d’algunes dones, l’exemplaritat de les quals la du a voler ser “Com elles”, “sense falses retòriques ni / feministes caspositats”. També hi són presents els seus poemaris anteriors: el “caràcter orlandià”, la “cicatriu fallida”, els “pragaris”… Petites esgarrapades que han fet osca en la seva veu poètica, que segueix tenint en compte la malaltia i el dolor, els dubtes sobre un mateix, el qüestionament constant sobre el sentit i l’absurd.

Tot és difícil, com escriu diverses vegades, una lletania sempre presenten aquest “estrany cant a la vida que vull”. Per això, com el “lector anònim” que abans esmentàvem, Vidal-Conte prega per un “final obert i / sobretot / marges”; és a dir, indrets on respirar, on pensar, on viure. Suposo que tant físics com lírics. I, és clar, en darrer terme predica el seu amor per “aquest ofici d’encendre brases molles” que ella mateixa exemplifica i torna a honorar. Encara que només ens pugui llançar als lectors unes quantes veces, uns quants fragments lluminosos que copsa en el seu esdevenir cap al tot i el no-res.