En record de Joan Anton Oriol Dauder

17.06.2016

L’escriptor badaloní Joan Anton Oriol Dauder va morir el passat  9 de juny, a l’edat de 80 anys. Feia temps que s’havia retirat de la vida pública, força desenganyat de la política cultural del país, que ell considerava mediocre i mancada d’ambició.

Joan Anton Oriol Dauder, l'any 2005. Arxiu familiar

Joan Anton Oriol Dauder, l’any 2005. Arxiu familiar

Joan Anton Oriol Dauder era fill del violinista badaloní Joan Oriol i Ferrer (1907-1978) i cosí germà de l’actor Jordi Dauder (1938-2011), i estava molt lligat a la seva ciutat. Havia col·laborat en publicacions locals com la Revista de Badalona i Carrer dels Arbres, i havia publicat un anecdotari badaloní titulat De l’insòlit a la facècia (1998). També havia col·laborat en les revistes CanigóL’Estruç i Revista de Girona, entre d’altres.

La seva formació jurídica el va portar a exercir com a advocat durant deu anys, però amb el temps va abandonar la professió per treballar a l’Ajuntament de Barcelona. Però les seves passions eren els llibres i la música, aquesta última per tradició familiar.

Va començar escrivint versos i el 1994 va guanyar el Premi Parnàs de creació literària amb el recull poètic Elegies paganes. De mica en mica va deixar de banda la poesia per centrar-se en l’assaig (va quedar finalista del premi Àgora amb El mite d’Acteó) i l’estudi antropològic, amb llibres com Botànica màgica (1994), Eriopis i les tenebroses (1996), un llibre sobre la bruixeria blanca a l’Edat Mitjana, i El simpòsium dels espectres (2000), un diàleg a la manera platònica entre dos personatges ficticis que reflexionen sobre els misteris d’Eleusis dels antics grecs.

Però si hi havia un àmbit pel qual Oriol Dauder sentia una veritable passió era el de la literatura i la retòrica. Fruit d’aquest interès va dedicar deu anys de la seva vida a elaborar el seu projecte més ambiciós: el Diccionari de Retòrica —el primer escrit en català— que va romandre inèdit perquè cap editorial del país es va  atrevir a emprendre una edició que consideraven destinada a un públic minoritari i, en conseqüència, poc rendible. L’esmentat diccionari recollia més de mil termes, amb les etimologies en grec i llatí i exemples de la literatura catalana de tots els temps. Potser una obra de tanta importància s’hauria d’haver considerat  una “estructura de país”, però en els anys 90 del segle passat les coses es veien diferents i el llibre va quedar malauradament en un calaix, per bé que el projecte es va poder salvar, en part, amb la publicació d’un volum més reduït i centrat només en les figures d’estil. Ens referim al Diccionari de figures retòriques, publicat per Llibres de L’Índex, que va tenir dues edicions (1995 i 1996) i que actualment està exhaurit.

La tasca de Joan Anton Oriol Dauder, però, no va defallir i durant els anys 90 es va dedicar sobretot a l’assaig, amb La llegenda del mal caçador (1996), i a escriure dues obres lexicogràfiques importants, que també han quedat inèdites: el Diccionari de noms, símbols i mites de les plantes i el Diccionari dels éssers fantàstics.

Ara fa deu anys, Joan Anton Oriol Dauder, cansat d’un món editorial obsessionat amb els best-sellers i amb la rendibilitat immediata, va optar per no intentar publicar cap més obra i, de mica en mica, es va anar retirant de la vida pública. Però va continuar escrivint mentre la salut li ho va permetre. Entre el seu material inèdit, hi trobem diversos assaigs sobre literatura, dietaris, reculls d’articles, i també un epistolari i força papers encara per classificar.

Tant de bo es faci justícia a la figura de Joan Anton Oriol Dauder i s’acabi valorant la tasca silenciosa però constant a la qual va dedicar mitja vida. I tant de bo alguna institució o editorial posi fil a l’agulla per recuperar els seus llibres inèdits, especialment el Diccionari de Retòrica, una obra que no ens podem permetre el luxe de deixar caure en l’oblit, sobretot si de debò ens creiem que volem construir un país nou on —per dir-ho a la manera espriuana— la gent sigui noble, culta, rica, desvetllada i feliç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un altre exemple (i la llista no seria curta) de com aquest país nostre, petit i miserable, no sap valorar la seva gent. DEP.