En Patufet

20.10.2013

Vet aquí que una vegada, un pare i una mare que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien en Patufet. Un dia la seva mare, mentre feia coure l’olla, va dir: – ai fill, hauria de sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.

 

Il·lustració de Carles Serra

 

En Patufet va contestar

-Mare, jo us en puc anar a buscar.

-On vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?-

-Ja hi aniré cantant, i així, si no em veuen bé, prou que em sentiran-

-No i no.-

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
- Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.- Carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
”Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet”

Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet.

-Ep, ep!-

-Qui hi ha?-

-Un dineret de safrà.-
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.

-Ep, ep!-

-Qui hi ha? Què voleu?-

-Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà-
I el botiguer torna a mirar , fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega, posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
”Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet”.

Quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
-Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?´-

-Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.-

-Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!-
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué:
- Té el cistell i ja hi pots anar- 
I en Patufet, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet”.
A mig camí, va començar a ploure molt fort, per no mullar-se en Patufet va anar a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Cap al tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
-Patufet, on ets?-
I en Patufet, de lluny, els contestava:
-Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou- Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
-Patufet, on ets?- I en Patufet contestava: -Sóc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou.-

Quan van saber on era el Patufet! van començar a donar força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant… Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou es va tirar un bon pet: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.

Etiquetes: