Avui estic trist. Associo totes les dones que he estimat amb una cançó de Charles Aznavour, com una estela perduda al fons d’un vell jardí. A l’agost del 1989 quan mirava d’oblidar na Chantal, vaig comprar una cinta del mestre a la passejada de Valença que ja té aires de Barcelona. Quantes hores vaig escoltar ‘Sur ma vie ‘ que em servia de viàtic enmig del meu camp de ruïnes. Amb Aznavour, la desesperança amorosa s’expressa a través de les paraules de cada dia, amb imatges elementals. És una melangia plujana. “À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme”. Els antiherois d’Aznavour no treien cap lliçó de la vida. Continuaven avançant, estimant perquè era el seu destí.
Quan em vaig enamorar de na Nadine, les cançons d’Aznavour van acompanyar-me com les estacions d’una viacrucis.
“De t’avoir aimée, de l’âme et des yeux/ A en oublier, jusqu’au nom de Dieu / Pour ne plus avoir, qu’un nom à crier/ Que me reste-t-il, de t’avoir aimée ?” Profundament cristià, Aznavour sabia com l’amor ens pot allunyar de Déu o de la raó. Fóra massa llarg evocar l’actor que encarnava els modestos, els petits. En el moment de dir-li adéu, recordi el somriure trist i resignat del pobre boig de ‘La tête contre les murs.‘
Aznavour era un vell oncle, ple d’humanitat, que ens acollia, repetint-nos amb una melangia amagada que res no valia la vida.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals