En defensa de ‘hi han’

El contingut del present article no respon a cap descobriment ni a cap aportació científica que encara no s’haja esdevingut. Tampoc no és la meua pretensió orientar ni aconsellar el lector sobre els seus usos lingüístics. El contingut del text que llegiu és bàsicament una reivindicació. La reivindicació d’una veu que se suma a la de moltes altres veus que han plantejat esta mateixa qüestió amb estudis en profunditat tot rebatent-la i reinterpretant-la amb el pas dels anys. Parle de la concordança del verb haver-hi.

Hi ha milers de persones als carrers, hi deu haver molts llibres en aquella biblioteca o és possible que hi haja indicis de delicte són oracions amb major grau d’acceptació normativa que les variants usades de forma natural per la majoria d’usuaris de la nostra llengua: hi han milers de persones al carrer, hi deuen haver molts llibres en aquella biblioteca i és possible que hi hagen indicis de delicte.

Les gramàtiques i manuals lingüístics rarament ens han permés fer servir en els models estàndards la forma plural del verb haver-hi, que apliquem seguint un criteri lògic i essencial de la nostra gramàtica: fer concordar el subjecte i el predicat en una oració. Així de senzill. Hi han cotxes al carrer (cotxes, subjecte en plural; hi han, verb en plural)no hi havien motius (motius, subjecte en plural; hi havien, verb en plural) però resulta que portem arrastrant esta divergència entre l’ús i la norma des de fa segles, sense motius lingüístics de pes i apel·lant a la llengua medieval. El dogma contra la coherència.

Que el verb haver-hi no siga d’acció, sinó essencial o existencial, i que porte un sintagma nominal posposat, no impedix (o no hauria d’impedir) la seua variabilitat. Fixem-nos en l’exemple següent, amb l’actuació d’un verb amb les mateixes característiques semàntiques: si anem a comprar entrades per a un concert i no ho podem fer perquè s’han esgotat, direm que no queden entrades, amb el verb quedar en plural. Aleshores, per què no podem dir que no hi han entrades, si els verbs en qüestió i l’oració resultant tenen un sentit idèntic? (queden entrades= hi han entrades).

Després d’haver comparat el ver haver-hi amb un altre verb que té el mateix contingut semàntic (quedar), ara ho farem amb un altre que tinga la mateixa naturalesa morfosintàctica: el verb caldre. Este verb és també defectiu (ço és, només es conjuga en 3a persona) i porta sistemàticament un sintagma nominal posposat. Vegem doncs si caldre admet la concordança:

Cal un esforç/calen molts esforços; Caldrà un efectiu/ caldran més efectius. Tan natural  i tan acceptat és conjugar-lo en singular com en plural. Per què no tractem igual el verb haver-hi?

Es diu que el sintagma nominal que acompanya el verb haver-hi no és un subjecte sinó un objecte directe, per la qual cosa no seria tolerable la concordança. És cert que el sintagma en qüestió no respon al prototipus de subjecte, perquè no apareix davant del verb i tampoc no té un paper agentiu. Però fem una prova: l’oració hi ha(n) dos amics meus a la plaça, no és la mateixa que dos amics meus són a la plaça? La segona oració, amb el verb ser concordat ens mostra el caràcter de subjecte del sintagma indeterminat dos amics meus. ‘Algú’ –dos amics meus- ( subjecte) ‘està present’ –hi ha(n)- (nucli verbal) ‘en algun lloc’.

El verb haver-hi també es definix com a “impersonal” (servei lingüístic UOC), una altra característica que li impediria la concordança. No entrarem a discutir el concepte d’”impersonalitat”, però si en eixe tipus d’oracions el verb s’ha de mantindre invariable, per què existix el doblet “es ven apartament/es venen apartaments”? Si convenim que apartaments és l’objecte directe d’una oració com l’anterior amb absència de subjecte, per què hi fem concordar el verb?

Només la gramàtica de l’AVL  considera “acceptable” la concordança, que ja és un avanç important, tot i que tal com s’alerta en la mateixa obra normativa, “en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança”, amb la qual cosa queda relegada al llenguatge col·loquial, com si actuar seguint una actuació tan bàsica no fóra vàlid per a fer una instància, redactar una notícia o escriure una novel·la, per exemple. D’altra banda, una altra gramàtica d’àmbit valencià, la Gramàtica Zero (Universitat de València, 2011), malgrat reconéixer que en “molts parlars valencians i de Catalunya es fa concordar la forma singular o plural del verb haver-hi amb allò que hi ha”, acaba concloent taxativament que en la llengua “formal i escrita, el verb haver-hi només s’usa en singular”. I punt. Una nova oportunitat perduda.

Com deia, no sóc ni molt menys el primer que parla d’açò. Fa vora un any Eugeni S.Reig ja en va parlar en esta mateixa secció. Abelard Saragossà ho tracta en profunditat en Reivindicació del valencià. Una contribució (2007), com també n’han parlat àmpliament Albert Pla Nualart i altres estudiosos de la llengua. I si tirem cap arrere, fins i tot el mateix Pompeu Fabra (!) admeté en la seua darrera gramàtica la necessitat de regularitzar estos usos anòmals, que també qüestionaria Joan Solà en Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994).

La no-concordança és una herència de la llengua medieval que s’ha consolidat en certs dialectes (continua molt viva en els parlars balears) i com a tal s’ha de respectar i tolerar, però per què la normativa no accepta sense complexos la concordança? Per què les autoritats lingüístiques condemnen el parlant a la incorrecció perpètua? Corregir la gent de forma arbitrària és tan injust com perillós per a la salut d’una llengua, i sembla que és el camí que estem seguint en nom dels dogmes, els prejudicis i la inflexibilitat. La gramàtica de l’IEC que està per nàixer tindrà l’ocasió d’esmenar un error històric que sense haver estat justificat, ni tan sols esmentat en l’anterior gramàtica continua separant innecessàriament la llengua d’ús amb la norma.

Acabe amb unes línies que, tal com he esmentat, va deixar escrites Pompeu Fabra en unes reflexions editades pòstumament en la seua gramàtica de l’IEC l’any 1956, i que fan referència a la qüestió del verb haver-hi:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però tanmateix, no hi ha cap raó prou forta perquè no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, hi havia moltes dificultats, si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes).

Han passat gairebé 60 anys i poca cosa ha canviat. Per alguna cosa es diu allò de ser “més fabrista que Fabra”…