En Carles Martínez no és d’eixe món

7.02.2015

Dijous vaig anar al Nacional a veure No feu bromes amb l’amor. Hi anava amb ganes de veure el gran Carles Martínez, flamant premi Ciutat de Barcelona de teatre, que hi fa el paper de Baró.

No feu bromes amb l'amor, Carles Martínez. © Joan Tomàs tnc

No feu bromes amb l’amor, Carles Martínez. © Joan Tomàs tnc

El Carles no decep mai. Faci el paper que faci, sempre és precís, real, un personatge encarnat amb la plenitud del gest i la veu. És un actor versàtil, que es mou bé en qualsevol registre que se li demani, encara que les circumstàncies tal vegada l’han decantat a fer personatges secundaris de caire eminentment còmic. Molt poca gent ho sap, només alguns de Terrassa que l’hem conegut de jove: en Carles Martínez en realitat és un actor anglès. Jo l’he sentit recitar Shakespeare alguna vegada, amb un accent britànic impecable, als ferrocarrils de la Generalitat. Clar que va aprendre català de petit, i passa per ser un de nosaltres, però en realitat és com un d’aquells luxes que només es poden permetre els anglesos: un actor genial que en té prou amb un parell escenes per fer-se’t memorable.

El Carles és com un d’aquells grans personatges secundaris d’estirp còmica que trobem tan sovint en les obres de Shakespeare o en les novel·les de Dickens: el conco hipocondríac, el repel·lent que parla amb veu nasal i atropellada, el pusil·lànime verge i mig afònic, l’ingenu que baixa de l’hort i que amb la seva innocència pot fer més mal que tot un exèrcit. Personatges gairebé sempre asexuats, però que la curiositat acaba abocant a l’absime de la perversió. Perquè si l’humor francès és histèric, l’anglès, en canvi, és pervers. I el Carles es mou en aquesta paleta de personatges amb gran destresa.

L’actor de talent veritablement còmic és aquell capaç de fer-te riure abans de parlar. No et fa riure perquè sigui graciós, ni perquè expliqui acudits, sinó per la veritat amb què transmet la seva immensa beneiteria. La primera aparició de Carles Martínez a ‘No feu bromes amb l’amor’ és en aquest sentit definitòria. El Baró surt a escena fent gambades, estirant les cames amb passos llargs i sigil·losos, gairebé com si ballés de puntetes sobre una pista de gel, amb una nocturnitat que ja fa presagiar la gran relliscada. Amb quatre moviments, pinzellades del cos, t’anticipa tot el que s’esdevindrà a l’obra. I tot això abans d’obrir la boca. És un talent a l’abast de ben pocs.

En acabat, si rasqueu una mica, veureu que Carles Martínez té una àniam russa. Però això ja són figues d’un altre paner.

Etiquetes: