Emili Sánchez-Rubio, un Renaixement

Aquest proper dimecres 15 de novembre, a partir de les 19:00 hores a l’espai cultural Ca’n Alcover a Ciutat de Mal, es presenten les publicacions dels Premis Pare Colom en les seves tres modalitats: Narrativa (Música de la indiferència de Joan Perelló), Teatre (El bosc de Birnam de Miquel Àngel Vidal) i Poesia (L’afrau del nigromant d’Emili Sánchez-Rubio). L’acte comptarà amb tres presentadors excepcionals com Lucia Pietrelli, Antoni Vidal Ferrando i Jaume Munar, que parlaran dels llibres. També seran impecables les presències d’Antoni Rodríguez, escriptor i regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Inca, i de l’editora i investigadora Maria Muntaner. Aprofitem per comentar el volum d’Emili Sánchez-Rubio, col·laborador de Núvol.

És injust que l’obra i la persona d’Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) no siguin més (re)conegudes. Ens trobem davant d’un dels autors més a tenir en compte dins de la nova onada poètica, aquesta que dia a dia es retroalimenta amb entusiasme i bona feina des de l’aparició de Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008). Sánchez-Rubio consta entre aquestes pàgines primigènies amb unes quantes peces valuoses.

L’arribada d’aquest títol arreplegador de noms i de circumstàncies, ja difícil de trobar a les llibreries després de tant de temps, va ser important per aconseguir situar, damunt del mapa geoliterari en llengua catalana, alguns dels noms claus més actuals i imprescindibles. Només cal que pensem en Rubén Luzón, Laia Martinez i Lopez, Pau Vadell i Vallbona, Joan Duran, Jordi Nopca, Blancallum Vidal… Això no vol dir que tots els fonamentals hi fossin, però sí que n’hi havia molts, de poetes, que ara són bàsics. Cal recordar que una antologia també són els seus defectes? És inqüestionable que hi faltaven Sílvie Rothkovich, Anna Gual, Lucia Pietrelli, Laia Carbonell, Aina Torres, David Caño, Esteve Plantada o Míriam Cano, entre d’altres. Però allò només era el principi, un de molts. I aquest principi se segueix perpetuant a través dels que formen part de la congesta.

Des de llavors, fins i tot abans, els llibres d’Emili Sánchez-Rubio han anat apareixent amb rotunditat però també amb insistència durant aquests darrers anys. De tal manera que aquest poeta afincat a Mallorca ha aconseguit alguns premis notables com l’Art Jove o el Joan Duch: perquè el que fa provoca de tot tret d’impassibilitat. Què ha passat, doncs, perquè la seva presència no sigui més insistent?

Voldria aprofitar per recordar unes paraules que li va dedicar l’escriptora Marina Espasa al Diari ARA en un text publicat dia 30 de juny de l’any 2011 després que Espasa anés a la presentació d’un poemari anterior de Sánchez-Rubio com era El ginjoler vessant son fruit:

“Emili Sánchez-Rubio, un poeta de Mallorca, ens va magnetitzar a tots els que ens vam atansar a l’Horiginal dijous passat a sentir-ne uns versos, pocs, de tan intensos com són. Algú fins i tot li va dir que era com el Camarón, que cantava poc per no ofegar el públic amb tanta bellesa. Només amb la poesia que li vessava dels ulls n’hauríem tingut prou per tornar cap a casa entotsolats i fulminats, però és que, a més, cap al final del recital, quan ja ens havia demostrat com s’ho havia fet per ser arbre, després pedra i després llum, li va venir al cap una idea per a un poema, i ens la va explicar: quan era petit, i menjava sopa Maravilla -aquella amb la pasta tan petita- el seu pare li retreia que mastegués tant, i li deia que ningú no mastega la sopa, que se l’empassa i au, però és que el nen, ara que és gran i que és poeta, s’acabava d’adonar que quan era petit no mastegava la pasta, el que mastegava era l’aigua. <<Després passa un ocell, i el reconec>>, clou un poema.”

I és que Emili Sánchez-Rubio porta amb ell una escola d’energia capaç de recarregar qualsevol intel·lecte i qualsevol cor. Només fa falta que s’acosti una mica a algú amb ganes d’escoltar perquè els resultats esdevinguin explosius. Tant de bo que la publicació del recent L’afrau del nigromant (Lleonard Muntaner, 2015) a l’emblemàtica col·lecció de poesia La Fosca pugui ajudar a desmantellar aquest secretisme al voltant de la seva figura, que ara ha tornat amb més eufòria que mai.

No és casual. El resultat s’ho ben mereix. I segurament endinsar-nos en la lectura d’aquest títol ens permet entendre, d’una manera o l’altra, alguns dels obstacles existencials amb què l’autor s’ha hagut d’enfrontar en un periple quasi infernal, que descriu amb la lucidesa d’aquell que ha sabut tocar fons per arribar a l’arrel que després el traslladarà a la màxima altura. I per això el convenciment de l’escriptura és substancial per erigir-se alçat i veloç com un itinerari inaudit.

L’afrau del nigromant es planteja com un renaixement, en efecte: una baixada als terrors més tel·lúrics i més quotidians, un descendiment que després serà desballestat per tal que l’actant principal, l’heroi recuperat de la veu, pugui ressorgir a la nova il·luminació, una reeixida possibilitat d’existir amb un nou futur entre les mans. Nèctar de resurrecció, tal com ho comentava l’erudit Joseph Campbell.

Però no ens enganyem. No es tracta de poesia pseudoautobiogràfica, ni tampoc social o moralista, sinó d’una electrocutació de veritats personals a partir d’imatges i d’esclats de gran volada. Eminentment simbòlic, algunes de les metàfores de L’afrau del nigromant fan esfereir, i precisament per aquest motiu xoquem de ple amb alguns poemes que impressionen per la seva violenta força lacerant:

A la meva boca es belluga
violada per la inflamació de colors,
una esponja abúlica.
La meva llengua i la llepada.
Invertebrat, em sé darrer indret d’un idioma
que ningú ja no parla.

D’altres ens arriben com un xiuxiueig, talment un fer present allò que només sospitem. Com per exemple aquest:

Arbres i ocells
reclamaran el seu regne,
seran ciutats els arbres
i guardians els ocells.
Les pedres romandran
en la seva quietud habitual,
sabent que en la seva immobilitat
només seran trava pels animals
que es desplacen pel terra.

De fet, la demanda ja ha començat,
tan sols que a ulls dels homes
encara resta invisible.
Prest s’inicia el procés,
la gestació per la qual aquest regne
esdevindrà imperi,
república il·luminada
lliurada a la conquesta
del Temps i de l’espai
on l’ombra
serà l’apèndix de la nit
o la seva decalcomania.

Després d’aquesta lluita forçosa
es dipositarà el Temps que tot ho despobla
i només en restarà una sort de verd pidolaire,
només una mar d’arbres poblats per ocells.

I després de milions d’anys
una tempesta de foc
i deixondits xampinyons d’urani
granaran la foscúria alegre.

I finalment,
només romandran les pedres,
els únics ens
que mesuren el Temps
com si l’eternitat
fos un gest.

Per tal de copsar els referents més concretitzats que es poden albirar dins de la bibliografia d’Emili Sánchez-Rubio hem d’entendre que no només s’ha abeurat d’autors de la terra com Josep Carner, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, J.V.Foix, Joan Vinyoli, Margalida Pons o Andreu Vidal, sinó que també ha establert remarcables lligams amb la lírica hispanoamericana (amb Antonio Gamoneda, Alejo Carpentier, Antonio Rigo, Emilio Arnao o Magdalena Ferragut com a dignes exponents…) i amb la tradició europea com a esquelet inequívoc (des de Rimbaud fins a Rilke passant pel seu Mestre de Mestres com és el ja llegendari Robert Graves) i des d’aquest convenciment l’autor d’aquests poemes sacsejadors entén que la poesia és un acte revolucionari, una forma de dedicar la pròpia odissea a la mil·lenària Deessa Blanca, aquella que ha alimentat els pinyons arbrals de totes i cadascuna de les composicions que existeixen a la Terra.

A partir d’aquestes ineludibles referències impreses amb turment de llamp lapidari, la veu poètica d’Emili Sánchez-Rubio és oracular. Per tant es pot identificar plenament amb la d’un profeta al·lucinat que ha descobert, a partir de la revelació fosca que té tirada de cap al sublim i la genial hipèrbole descobridora, l’epifania total. I amb versos ho comunica: aquest és el seu destí. Inevitable. Dolça condemna que contamina. De la mateixa manera que el guerrer sols coneix la mort, el poeta només sap de la vida, cosa que ens explica el poeta Jaume Munar al pròleg que acompanya el recull, “The Last Cowboy”:

“El poeta és el ministre de la vida. Existeix per exaltar-la, i converteix la quotidianitat, pasturada durant mil·lennis amb la mateixa cadència confiada, en quelcom nou de trinca que hom visqui amb la mateixa trepidació de qui perfora l’himen del desconegut. La monotonia és la mediocritat feta temps, la fossilització de la vida, i la missió del poeta és salvar-la dels seus tentacles, reviscolar el que era viu per retornar-ho als vius.”

I això és el que aconsegueix, precisament, Emili Sánchez-Rubio amb L’afrau del nigromant. No és estrany, doncs, que amb aquestes característiques implícites i explícites, la contundència ignífuga d’Emili Sánchez-Rubio es pugui considerar “críptica” o “hermètica” dins de les sàvies explicacions que ens ofereix el poeta, narrador i investigador Lluís Calvo en el seu article “Audaces i talentoses: la jove poesia a l’inici del segle XXI”, que es presentà al II Encontre d’Escriptors i Crítics celebrat a la Pobla de Cérvoles el 19 de setembre de 2015, sota la coordinació d’Àlex Broch. El text d’aquest extens treball apareixerà publicat en els propers mesos, conjuntament amb la resta de ponències de l’Encontre.

Ara, però, cal que seguim llegint els versos negres de tan lluminosos d’Emili Sánchez-Rubio, versos que dins L’afrau del nigromant es demostren com peces arquitectòniques del que és la seva obra mestra més recent, a l’espera que el seu retorn a la luminiscència segueixi donant bons fruits decimonònics.