Embruixada

18.08.2016

L’Oleguer era un company de feina que s’havia obsessionat amb mi. Ell em buscava. Jo l’esquivava. Fins que va descobrir el meu punt feble.

Heu de saber que pateixo d’un cas sever de pogonofilia, el qual fa que em senti atreta d’una manera malaltissa per la barba dels homes. Però no per una de qualsevol, no: ha de ser d’entre tres i cinc mil·límetres i estar molt ben perfilada.

Per això, quan ho va saber, l’Oleguer es va presentar a l’oficina amb una barba d’acabat perfecte que em va anul·lar la raó, desbocar els sentits i em va fer gemegar de plaer en un dels lavabos de l’empresa.

A partir de llavors, l’Oleguer i jo vam viure una temporada de sexe més o menys clandestí que es va acabar convertint en una relació formal. Més endavant ens vam casar. Finalment vam adoptar un gos.

Amb tot, quan portàvem tres anys junts alguna cosa es va començar a remoure dins del meu marit. A les nits no dormia bé. Em feia tota mena de preguntes retorçades. Es quedava moltes estones quiet, amb la cara tapada, mentre els pensaments el turmentaven.

Un dia em va confessar que necessitava saber si el nostre amor era real. Així que va agafar una maquineta i, davant meu, es va afaitar.

Quan vaig veure la pell nua de les seves galtes, vaig parpellejar com si despertés d’un encantament i a continuació li vaig demanar el divorci.

De fet, ara mateix sóc en un despatx amb els papers de la separació entre les mans. Feliç perquè per fi seré lliure.

La porta s’obre i apareix l’Oleguer. Ben afaitat i amb uns ulls que fulgeixen amb rancúnia. Darrere d’ell, el seu advocat. Vell. Lleig. Però amb una barba d’entre tres i cinc mil·límetres perfilada amb cura.

Amb la boca desencaixada encara tinc temps de veure el somriure malèvol que es dibuixa en els llavis de l’Oleguer.

Immediatament després perdo l’oremus.