Els últims parlants: com mor una llengua?

11.12.2015

La senyora Boa Sr va morir el 2010, a l’edat de 85 anys. Era l’última parlant del bo, una llengua que es parlava a les illes Andaman (Índia). Us heu preguntat mai com s’extingeixen les llengües en el seu territori d’origen? Alguns episodis històrics ens ensenyen que alguns idiomes s’han perdut perquè, ras i curt, s’ha liquidat tota la població: morts els parlants, morta la llengua. Però en contextos més civilitzats, s’hi poden distingir quatre etapes.

Última parlant de la llengua bo (Índia)

Última parlant de la llengua bo (Índia)

Bilingüització

La primera fase sempre comença amb la bilingüització. És obvi: només és possible substituir una llengua per una altra quan la persona pot triar entre dues o més llengües. El problema es presenta quan la bilingüització no ateny tota la població, sinó només aquells individus que pertanyen a una comunitat políticament minoritzada. En aquesta etapa, doncs, hi ha un bilingüisme asimètric: uns parlen les llengües X i Y i els altres només Y.

Pèrdua d’àmbits d’ús

L’objectiu de qualsevol conversa és la comunicació. Això només és possible si els interlocutors comparteixen un codi (Y, en el cas que plantegem). Aquest fet provoca que totes les converses en què hi hagi membres dels dos grups lingüístics es resolguin sempre en Y: a la feina, a l’escola, al bar, etc. De manera que la llengua X va perdent progressivament àmbits d’ús. En el pitjor dels casos, parlants d’X amb actituds negatives cap a la pròpia llengua poden parlar-se entre ells en Y, cosa que accelera el procés de substitució.

Interrupció de la llengua de pares a fills

Arriba un punt que els parlants d’X veuen la seva pròpia llengua com un estigma, un sistema de comunicació no útil, antic, prescindible. El punt de no retorn es produeix quan els pares X decideixen parlar en Y als seus fills. Això provocarà que els fills col·loquialitzin Y i que només tinguin coneixement parcial d’X. Amb els anys, la tercera generació ja no és capaç de parlar en la llengua dels avis, de manera que la substitució queda consolidada.

Interferència

Paral·lelament a les tres fases descrites, n’hi ha una quarta que afecta l’estructura de l’idioma. La llengua a poc a poc es degrada, no es desenvolupa nou vocabulari, i la llengua X adopta solucions morfosintàctiques d’Y i molts manlleus lèxics. Tot plegat reforça la percepció que la llengua X ja no és una llengua útil.

Molt esquemàticament, doncs, aquest és un dels camins que expliquen de quina manera una llengua es mor. No he parlat de les causes que porten a assumir aquest comportament lingüístic. Ara només em limitaré a dir que no és una decisió lliure dels parlants, sinó que la política (lingüística) que adopta el govern d’Y condiciona de formes diverses les tries lingüístiques de les persones. El fet que no hi hagi una amenaça explícita no vol dir que no hi hagi estratègies perquè els individus adoptin un determinat capteniment social.

En aquest vídeo podeu sentir Boa Sr cantant una cançó. És el so d’una llengua que ja no es parla.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

Article publicat al blog de Carles de Rosselló, La BBC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Excel·lent article. Explica resumidament com poden morir les llengües amb menys parlants, i per tant com poden morir les cultures amb menys habitants. La nostra és una cultura admirada per tot el món, però amb una població limitada i sense un Estat, ni una consciència comuna per protegir-la i enriquir-la.

  2. Sovint oblidem que, si desapareix una llengua també desapareix la cultura entesa com tot allò que fa una col·lectivitat per sobreviure. És a dir, desapareixen totes aquelles pràctiques rituals que garanteixen la seva supervivència. Parlem de la relació entre l’home i els animals, el cultiu de la terra, les festes, les celebracions dels naixements, les litúrgies religioses etc. D’alguna manera la llengua serveix per ordenar el món. Per tant, si desapareix una llengua, desapareix una manera de percebre la realitat. Felicitats per l’article. M’agradat molt.

  3. Cal seguir parlant i sentir-nos orgullosos de parlar català. Forma part del què som, de les nostres arrels, és un llegat que deixarem per als nostres fills. Cal defensar-la sempre, la nostra llengua.

  4. un dels problemas que he llegit i crec que es el problema principal i no posa aqui es de la poca autoestima per la propia llengua que ve degut al baig nivell cultural o de sociabilitzacio de la propia tribu o etnia . el que vui dir es que per ejemple amb el cas de llengues indeigines dels pobles amazonics molts de aquets pobles tenen o tenian custums barbars desde mata els nadons o nens que no els agrada anar raptar si cal amb violencia de mort a tribus properas dones si els fan falta , o eliminacio de gent gran que no serveix , no tenen cultura intelectual o les seves llengues no s escriuen per lo qual quan descobreixen el idioma de cervantes ( que tambe represante catalunya ) per el propi xoc cultural porta a l extincio d aquestes llenguas amb els parametres posats a dalt , si una llengua te una forta base cultural no te pèrque desapereixa cas de hebreu o catala , el que i ha que fer es convença el mon d aquestas llengues son diferents formes de pensar o visions del mon que indepenment d que algunes estiguin menys desanvolupades o siguin mes barberas tenen un sentit per la propia creativitat de tote la raça humana .

    • I com saps que una cultura és “bàrbara”? Menges carn? Uses forquilla? Dónes almoina als pobres? Visites els malalts i els presos? Cobres més que dones que fan la teva mateixa feina? L’idioma extingit a les illes Andaman era tan bo com hauria pogut imaginar el mateix Cervantes (o tu mateix, amb una mica d’imaginació).

      • Xavi estàs sent sarcàstic oi? Amb aquest comentari tan documentat i sobretot ben escrit, acabes de demostrar com s’ha de descriure per menysprear una llengua. Felicitats! (Espero no ser jo el sarcàstic)

    • La llengua que avui té major producció escrita, filmada, gravada i intel·lectual és la pròpia de pobles responsables de les majors bestialitats i massacres de l’època moderna: Hiroshima i Nagasaki, genocidis a Amèrica i Oceania, guerres de la Indoxina i Orient Mitjà, suport a dictadures genocides a Sud-amèrica, catàstrofes mitjambientals i una molt llarga llista. Tots aquests horrors, sofriment i milions de cadàvers no li han llevat gens de prestigi (merescut) a l’anglès.

  5. Us escric des del País Basc, un laboratori lingüístic on es pot comprovar en viu totes les veritats que explica l’autor de l’article. Encara que últimament hi ha senyals que fan possible una mica d’optimisme, totes les etapes que es descriuen han ocorregut, amb el colofó de la substitució (mort) de dialectes sencers per la llengua forana. En la meva mateixa família s’ha sentit, a gent que parlava un castellà espantós dir que el basc no servia per res. I eren conseqüents; els seus fills no ho van aprendre. Autoodi induït.

  6. No so català, so breton.
    Vivim semblant aqui : interrupcio de la llengua de pares a fills, amb interfèrencia de la francèsa.
    A galon gant Katalaniz hag ar C’hatalaneg !

  7. M’ha encantat. A més, si és possible, com a professora de català, m’agradaria poder-lo tenir en un PDF i amb un enllaç al so de la cançó per poder-lo utilitzar per explicar, precisament, la substitució lingüísitca (que, curiosament, acabo d’explicar ara). ÉS possible?

  8. Un cas que també registrem és que els infants deixen de parlar la llengua, encara que els pares els la ransmetin i els instin a parlar-la. No és pas desconegut en territoris catalans, i a tants d’altres llengües.

  9. Estimo totes les llengües, fins i tot les que esclafen la meva. Què voleu? Sóc pastat estrany! Sempre tinc present el cas del tasmanià, la llengua de Tasmània, abans de ser esclafada per l’anglès, d’una manera horripilant. La seva última parlant va ser duta a Anglaterra… es va morir de pena (sí, alguns sentim molt fort les coses). L’article de l’Enciclopèdia Catalana és colpidor… en algun lloc fins i tot vaig veure’n la fotografia. Sempre m’acompanya.

    • Vet aquí el problema: els amics bretons tradueixen l’article al francès i no pas al bretó: la definició mateixa de suïcidi lingüístic.