Els primers 50 anys de la Gran Enciclopèdia Catalana

El Grup Enciclopèdia Catalana fa 50 anys. Un projecte que va començar el 1965 amb l’objectiu de crear la Gran Enciclopèdia Catalana i que ha diversificat les seves activitats incloent, entre d’altres, llibre de text, llibre infantil i juvenil, i grans obres. Per commemorar el seu primer mig segle d’història la institució celebrarà diferents actes.

Un d’ells, al que vaig assistir com a convidat, dugué per títol El paper de la cultura en la Catalunya del segle XXI. 50 anys d’Enciclopèdia Catalana: llegat i projecte i tingué lloc el passat 5 de novembre a l’Ateneu Barcelonès. Els organitzadors tingueren l’encert de plantejar tres qüestions amb perspectiva històrica, rellevància social i projecció de futur. Per a qualsevol persona aliena a la història recent de la cultura catalana la creació d’una enciclopèdia no li resultarà especialment remarcable; des del segle XVIII la cosa no té massa secret i ja fa deu anys que foren superades per la Viquipèdia.

Començar un projecte d’aquesta envergadura en català deu anys abans de la mort de Franco no fou fàcil. El català estava tolerat en l’àmbit privat, es permetia publicar en la nostra llengua però romania prohibit –amb escasses excepcions– a l’ensenyament i del tot absent de l’administració pública.

Si per la generació dels meus pares l’Enciclopèdia Catalana fou una fita en la recuperació d’una cultura i llengua maltractades, per a mi forma part del paisatge sentimental de la meva infància i joventut. Vaig créixer en una família que apreciava els llibres i, per la qual, una enciclopèdia era la clau de volta de qualsevol biblioteca. Quan vaig ser prou gran per saber llegir l’Enciclopèdia ja hi era i avui, inevitablement obsoleta, és present a casa del meu pare, a qui ha sobreviscut.

Rere la Gran Enciclopèdia Catalana arribà a casa Catalunya romànica, una obra enciclopèdica de 27 volums dedicada al romànic català, tan colossal com exhaustiva, que diu molt envers la nostra capacitat col·lectiva de dur a terme projectes de rendibilitat econòmica dubtosa però d’un profit social i cultural indiscutible. En el llegat d’aquesta institució hi ha cinc anys que considero decisius, cinc anys que comencen a bastir-se molt abans, i que es resumeixen així:

– 1993. Publicació de l’Hiperdiccionari català-castellà-anglès, primer diccionari electrònic en CD-ROM publicat a l’estat.

– 1995. Publicació d’Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans

– 1996. Presentació de Compacta, la primera enciclopèdia multimèdia universal en català en CD-ROM.

– 1997. Neix Catalunya en línia, l’espai d’internet que inclou la Hiperenciclopèdia, la primera enciclopèdia universal en línia d’Europa i la segona del món, i el Gran Diccionari de la llengua. Adquisició de l’editorial Pòrtic.

– 1998. Creació, en col·laboració amb la UOC, d’Ensenyament Obert, centre d’ensenyament a distància per internet.

En aquesta tessitura tecnològica en la que tot era per fer i per venir s’assentaren les bases del que llavors era tan sols el futur i avui és una realitat. Als CD-ROM se’ls endugué Internet però tant l’enciclopèdia i el diccionari on-line com la plataforma d’ensenyament foren pioners. Errors i encerts.

Sense l’Enciclopèdia i el seu grup d’empreses la cultura catalana seria molt més petita, local i limitada, no podríem declinar la cultura universal en català, ens costaria molt més viure cada dia en la nostra llengua i encara més exportar la nostra cultura més enllà del nostre àmbit lingüístic. Aquest és el seu llegat.

El protagonisme de la cultura a la Catalunya del segle XXI

La segona qüestió plantejada és vàlida per qualsevol lloc del planeta però, en un país com Catalunya on llengua i cultura sovint van de bracet i la llengua ha estat secularment maltractada, el protagonisme de la cultura és més important.

Fins a la fi del segle XX la producció de cultura estava tant limitada com la producció de qualsevol altre producte: les barreres d’entrada eren fortes i les inversions necessàries, quantioses. En aquest context la difusió dels productes culturals depenia dels mitjans de producció. No s’aprofitava tot el contingut disponible sinó tan sols aquell que era possible produir en sèrie.

El segle XXI ha vist aparèixer una pila d’eines que eliminen moltes barreres d’entrada i fan assequible la producció de cultura. Si més no al primer món, qualsevol ciutadà és capaç de ser productor i consumidor de continguts, tots hem esdevingut prossumidors. La democratització no és absoluta –potser mai ho sigui del tot– però l’accés als mitjans de producció cultural és d’un abast que fa quinze anys pocs imaginaven.

Sense menystenir els productors professionals de cultura, el protagonisme cultural a curt i mitjà termini serà dels prossumidors, capaços d’assortir les seves comunitats amb un volum de continguts inèdit. Produiran per a qualsevol públic, qualsevol format i sobre qualsevol tema, produiran amb una gama de qualitats molt més rica que l’actual i les seves audiències seran menors però més actives –prossumidors, també– que les habituals fins fa ben poc. Ja està passant.

El protagonisme de la cultura a Catalunya i a qualsevol lloc amb accés fàcil a Internet serà de les fonts, no dels mitjans de producció. Atendre aquesta realitat serà fonamental per qualsevol empresa cultural que hagi viscut i pretengui viure de l’edició i la comercialització de continguts.

Com es pot implicar Enciclopèdia Catalana en aquest futur?

La tercera qüestió plantejada és com pot el Grup Enciclopèdia Catalana capitalitzar aquest protagonisme que bascula dels mitjans de producció als creadors de coneixement, a les fonts. Serà interessant veure tres casos d’enciclopèdia:

– Naturalis historia, de Plini el Vell: 1 autor, 37 llibres o volums, 20.000 entrades.

– La Encyclopédie, de Denis Diderot: 160 autors, 28 volums, 72.000 entrades.

– Viquipèdia, de Jimmy Wales: més de 36.000.000 d’entrades en tots els idiomes, més de 5.000.000 en anglès, més de 480.000 en català, més de 280.000 redactors actius en tots els idiomes (últims 30 dies), més de 1.700 redactors actius en català.

És impossible competir amb la Viquipèdia al seu terreny, és insuperable com a Enciclopèdia Universal. No tan sols perquè quantitativament conté més articles que qualsevol projecte enciclopèdic clàssic; fa deu anys una comparació de fiabilitat entre la Viquipèdia y l’Encylopaedia Britannica va demostrar que la seva fiabilitat es similar. Comparacions posteriors ofereixen resultats semblants.

Tant Plini com Diderot ordenaren coneixements existents sobre una base canònica; podem estar raonablement segurs que Plini reuní tot el coneixement en història natural de l’època. Diderot demanà a especialistes en cada una de les matèries que contribuïssin a una obra molt més extensa; l’objectiu de la Il·lustració era reunir i ordenar tot el coneixement humà.

Jimmy Wales feu quelcom molt diferent. Conscient que ja no era possible reunir tot el coneixement humà en una sola obra i que, a més, aquest coneixement no deixa de canviar i augmentar, creà una eina col·laborativa. Allò que a Plini i Diderot és sedàs i gestió activa, en Wales és passiva: la Viquipèdia és un sistema obert –per això és tant robust i resilient– no una obra tancada.

El contingut de la Viquipèdia depèn dels seus usuaris. Tot el coneixement humà hi té cabuda, res és susceptible de quedar-hi fora, per això és imbatible. És aliena a cànons, a l’Alta i la Baixa cultura; per a la Viquipèdia tot és cultura i aquest isomorfisme és a la vegada fortalesa i debilitat: la Viquipèdia pot ser superada, amb relativa facilitat, en camps especialitzats. Aquí hi ha un espai per als professionals enciclopedistes, però no a l’estil de Diderot sinó al de Wales, creant eines de coneixement compartit, obertes a comunitats especialitzades sota la tutela –que no el control– d’especialistes que els permeti assolir un grau d’excel·lència i profunditat (gairebé) inabastable per la Viquipèdia. Un projecte molt interessant en aquesta línia és l’Encyclopaedia Herder de filosofia o la més recent Stanford Encyclopaedia of Philosophy.

El futur enciclopedista és més en la gestió de comunitats –i del seu coneixement– que en la producció de continguts. El valor afegit sempre ha estat al mateix lloc però els imperatius industrials invertien aquesta lògica. El fonamental en una enciclopèdia mai fou la seva producció en paper ni l’enquadernació en volums sinó el seu anhel d’ordenar el coneixement per fer-lo accessible i útil a l’ésser humà. En una època en la que ja disposem d’un cabal virtualment inesgotable d’informació i coneixement l’enciclopedisme és més necessari que mai.