Els pecats de Gaziel

9.10.2014

Aquest divendres 10 d’octubre a les 19.30h l’Ateneu Barcelonès acull una taula rodona al voltant de la figura de Gaziel, coincidint amb la recuperació de ‘Tots els camins duen a Roma’ per part d’Edicions Proa. Núvol dedica a Gaziel un dossier amb articles d’Agustí Pons, Toni Sala, Pere Guixà, Manuel Foraster i Jordi Amat.

Agustí Calvet, Gaziel | Foto La Vanguardia

En la confecció del cànon literari hi pesen els prejudicis de cada època. L’origen social, el color de la pell, el gènere i la ideologia poden ser decisius a l’hora d’incloure o excloure un determinat autor de la llista. Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), ho ha tingut tot en contra: era burgès, de dretes i va escriure molt en castellà. Davant la magnitud d’aquests pecats, la qualitat literària ha passat a segon terme. Amb els anys, tanmateix, hem rehabilitat conservadors com Chateaubriand, antisemites com Céline, franquistes com Eugeni d’Ors. Fins i tot el marquès de Sade es considera un clàssic, però en les més de quatre-centes pàgines de la Literatura catalana contemporània, publicada per la UOC el 1999, no se cita ni una sola vegada Tots els camins duen a Roma, una de les peces cabdals del memorialisme en català.

Aquest llibre, subtitulat Història d’un destí (1893-1914), es va publicar el 1958, quan Gaziel acabava de complir els setanta anys. Les dates que apareixen al títol no són casuals: l’autor situa l’inici de l’obra en el moment en què se li desvetlla la consciència, als sis anys, i l’acaba quan comença la Gran Guerra, és a dir, ja avançada la vintena, quan la seva vida fa un tomb i comença a firmar amb el pseudònim.

Agustí Calvet va néixer a Sant Feliu de Guíxols, però la seva família es va traslladar a Barcelona quan ell tenia cinc anys. Serà aquesta ciutat la que predominarà com a paisatge del llibre, amb escapades a Madrid, París i el Marroc. Tots els camins duen a Roma són les memòries de qui va ser testimoni de primera mà d’una època clau: la que va de la bomba del Liceu a la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, incloent-hi la derrota a Cuba i la  Setmana Tràgica. Assistim amb l’autor a l’atemptat de 1893 contra el general Martínez Campos, iniciem les classes als jesuïtes de Sarrià i les continuem amb els del carrer Casp, assistim a l’enterrament de mossèn Cinto, estudiem a la Universitat de Barcelona, coneixem Joan Maragall i Prat de la Riba, presenciem un míting d’Alejandro Lerroux i finalment veiem l’esclat de la Gran Guerra a París. Més enllà del valor històric, el llibre manté un alt nivell d’exigència tant pel que fa a la descripció com a la construcció d’escenes i diàlegs. En altres paraules, ens trobem indiscutiblement davant literatura de primera qualitat.

Tots els camins duen a Roma acaba pocs anys abans que comenci El quadern gris, de Josep Pla. A la Barcelona que s’hi retrata encara no hi circulen automòbils, ni tramvies elèctrics, ni tan sols bicicletes. Som lluny de la ciutat actual: en aquella, el rector viu a l’edifici de la universitat, l’única plaça de braus està situada a la Barceloneta, el Passeig de Gràcia és recorregut per homes a cavall, i la cantonada entre carrer València i Rambla de Catalunya (on vivia l’autor) es troba “als afores”. En aquesta Barcelona, Gaziel hi efectua l’aprenentatge de la decepció. El decep la família (sobretot el pare, que podria ser el personatge d’una novel·la de Narcís Oller), la universitat, la literatura i a l’últim el periodisme.

Gaziel excel·leix en la descripció: de la seva mare, dels conductors de tramvies, del french cancan, dels prohoms de l’època. Els fragments més brillants, al meu parer, són els que dedica als seus mestres, que fan pensar en els retrats de la picaresca castellana: “Era un home d’edat enigmàtica, probablement immemorial, tan eixut i ressec de carns que més aviat semblava fet de moixama, i tan estret d’espatlles, espigat i prim que quan duia posat el manteu era, fet i clavat, un espantaocells més ple de vent que de substància”.  O aquesta altra: “Hauríeu vist quina col·lecció de mestres amb cara de trumfes, cigrons i mongetes eterns, de casa sense foc, de llit amb màrfega de panotxes, de muller desolada, de fills desnerits; mestres de calces llustroses, gecs que es descosien quan calia escriure massa alt a la pissarra, i sabates amb taló esmolat, que per davant s’alçaven enlaire, com si fossin, però no ho eren, a la moda Lluís XI de França”.

La prosa de Gaziel és sucosa i precisa. Se serveix d’un registre estàndard tirant a culte, molt digne, amb alguna incursió en els dialectalismes de la seva terra, com ara empassegar, estintolar o canyó (en el sentit de coll); en alguna ocasió utilitza l’adverbi gota. Conscient de les diferents maneres d’usar el català, ens fa notar de tant que els personatges s’expressen amb construccions dialectals.

Per l’origen burgès, la formació filosòfica i la nostàlgia del món anterior a la Gran Guerra, podem considerar Gaziel el nostre Stefan Zweig: com ell, podia haver titulat les seves memòries Un món d’ahir, i, com ell, les podria haver subtitulat Memòries d’un europeu. Tal com explica ell mateix, la conversió en periodista es deu a l’atzar: va crear el pseudònim Gaziel, inspirat en Sòcrates, perquè el nom familiar “el reservava per a empreses més altes”, allunyades de la premsa. Després de treballar a La Veu de Catalunya, però, va ingressar a La Vanguardia (diari que va dirigir de 1919 a 1936) per imperatius del mercat. Especialista en Anselm Turmeda, coneixedor dels clàssics catalans, traductor al català de Paul Valéry, a partir dels setanta anys va publicar un parell de trilogies de llibres de viatges en català i, de manera pòstuma, el dietari Meditacions en el desert. Lamentablement, les memòries no van tenir continuació.

Tots els camins duen a Roma és sobretot una autobiografia intel·lectual. L’autor ens fa partíceps del seus dubtes i les seves resolucions, de les seves lectures i les seves inquietuds, del pas dels estudis de lletres a la feina de periodista. En canvi no dedica gaire espai al desvetllament sentimental. Quan el lector ja s’ha fet a la idea que l’autor no estava interessat en aquests afers, de sobte arriba al capítol disset, que narra una relació amb una noia parisenca que inclou els tòpics més repugnants de la literatura barata. Llegint-lo, s’entén que l’autor no practiqui més sovint les efusions sentimentals: des d’aquí, encoratgem els lectors a saltar-se el contingut d’aquest capítol, titulat apropiadament No és perdulari qui vol.

Qualsevol ciutadà d’aquest país que hagi hagut de barallar-se, sisplau per força, amb desenes de llibres obligatoris sense que ningú li hagi posat a les mans el que avui comentem té dret a sentir-se estafat. Ja sabíem que els liberals conservadors tendeixen a quedar fora del Top Ten de la literatura catalana, però l’absència de Gaziel clama al cel: no només pel valor literari i de testimoni, sinó perquè, superades les febrades ideològiques de l’antifranquisme i de la Transició, la seva manera de veure el món resulta molt més lúcida i raonable –més contemporània- que les que ens han estat insuflant per decret.

Article publicat a la Revista de Girona, núm. 261. Juliol-Agost de 2010