Els papers d’Esther Tusquets i el periodisme cultural

El passat 14 de gener el BOE va publicar això: Anuncio del Departamento de Cultura de la Generalidad de Cataluña por el que se hace pública la formalización del contrato de suministro consistente en la adquisición del fondo con correspondencia de la señora Esther Tusquets Guillén.

No sé què val allò que alguns periodistes culturals ja s’han afanyat a anomenar hiperbòlicament Fons Tusquets, tot i que sí que sabem què ha costat. Tampoc sé com es posa preu a aquestes coses. Ignoro com es va negociar la mercaderia entre la família Tusquets i la Generalitat de Catalunya, tot i que el BOE aclareix que el procediment fou negociado sin publicidad, que vol dir sense ventilació.

Els fills d’Esther Tusquets tenen tot el dret a fer el que considerin oportú amb els documents de la seva mare, formen part de la seva vida privada. Si escric aquest article no és per la seva decisió de liquidar una part de la seva herència –a efectes pràctics és com vendre’s les joies de l’àvia- sinó pel paper galdós que han fet les nostres institucions públiques i, especialment, el nostre periodisme cultural. Diverses qüestions mereixen la nostra atenció. D’una banda, què és el que hem comprat –sí, hem, són diners públics- i què ens ha costat. Per altra banda, com han tractat aquest assumpte alguns periodistes culturals.

Què hem comprat i què ens ha costat?

Segons la informació publicada per la premsa, la documentació de l’editora es composa de 1.046 documents, dels quals 941 són cartes. A més, hi ha 32 postals, un telegrama, 35 missatges de correu electrònic, 29 originals i 8 proves d’impremta. Pel que fa a la correspondència –les 941 cartes-, tan sols hi ha la rebuda per Esther Tusquets, no l’enviada. Malgrat en aquesta mena d’arxius és habitual trobar-hi tan sols la correspondència rebuda, no és estrany trobar-hi també l’enviada, especialment quan es tracten qüestions professionals, com és el cas.

Dubto que aquest calaix de sastre es pugui qualificar d’arxiu epistolar i em nego a anomenar-lo Fons Tusquets. Si fos un arxiu s’hauria gestionat com a tal des dels seus inicis i salta a la vista que no és així. Fem alguns números –que els periodistes no han fet- tenint en compte que el material és fruit de quaranta anys d’activitat durant els quals no existia Internet, ni el correu electrònic ni altres foteses modernes i tot, o gairebé tot, es podia documentar en paper.

Si dividim les 941 cartes entre els 40 anys transcorreguts obtenim la raquítica xifra de 23,5 cartes, una mitjana de poc menys de dues cartes rebudes cada mes. Suposant que Esther Tusquets respongués a tota aquesta correspondència –era poc mentidera pero molt educada- obtenim una circulació mitjana anual d’unes 48 cartes. Algú creu que això és un arxiu si comptem la legió d’eminències literàries que pasturaven a Lumen?

Vejam què més conté aquest calaix de sastre: 32 postals, un telegrama i 35 missatges de correu electrònic. Reconec que les postals m’han fet somriure. No dubto que hi hagi informació sensible, fins i tot rellevant, entre aquestes 32 postals però, un cop més, anem a menys d’una postal per any; a més, en una postal no es poden revelar els secrets de la fusió freda. El telegrama és una raresa que tan sols serà interessant pel seu contingut –forçosament breu- i dubto de la rellevància d’un grapat d’e-mail enviats a la tardor de la seva vida professional, quan ja s’havia venut l’editorial. Pel que fa als 29 originals i les 8 proves d’impremta, són una mostra molt escassa de tota la producció editorial de Lumen.

Tot plegat ens ha costat 366.065 euros o, pels qui ens agrada posar les quantitats en perspectiva, gairebé 61 milions de pessetes. Suposant que el més valuós siguin les cartes, la cosa surt a 389 euros la peça.

Sí, ja sé que aquestes coses no es poden comptar així, que el seu valor rau en la informació que aporten i que el tot és molt més que la simple suma de les parts. Però és precisament el valor conjunt el que qüestiono. El problema d’aquest munt de paper no és que sigui escàs –i és un dels seus pitjors problemes. El problema més gran és que no és exhaustiu –no pot ser-ho- i en part és anecdòtic. Per ser quelcom més que curiositats amb firmes de renom hauria d’anar acompanyat de (com a mínim una part de) la documentació tècnica i econòmica generada per l’activitat editorial: albarans, pressupostos, factures de diferents professionals i proveïdors, escandalls, liquidacions de drets, contractes i així un llarg etcètera que inclouria la documentació que l’editora sens dubte va reunir durant la seva etapa d’escriptora a partir de 1975, que encara existiria si s’hagués recopilat amb la intenció d’anar construint un arxiu. No caldria que ho contingués tot, però si prou material per reconstruir la manera de treballar d’Esther Tusquets i com s’editava fa trenta o quaranta anys. Ens sobren biografies i memòries d’editors on ens ho expliquen tot però ens manca el material necessari per a que historiadors contemporanis del fet d’escriure puguin dur a terme reconstruccions independents. No és el mateix. Sobra èpica de Gauche Divine i falta llum i taquígrafs.

El paper de la premsa cultural

Òbviament no podem demanar a na Milena i en Néstor Tusquets que venguin el que ja no existeix, però llavors no atorguem valor a segons quines coses. Precisament això és el que ha fet la premsa cultural d’aquest país amb les lloances habituals, per bé que pocs han anat més enllà del gandul copypaste de nota de premsa. El més habitual ha estat valorar les epístoles pels seus autors, com va fer el diari ABC:

La mayor parte del fondo está compuesta por la correspondencia que Tusquets mantenía con los autores de su catálogo, más de 900 cartas firmadas por Camilo José Cela, Pablo Neruda, Mario Vargas Llosa, Josep Maria Castellet, José Luis Sampedro, Ana María Matute, Juan Goytisolo, Félix Grande, José Manuel Caballero Bonald, Miguel Delibes, Carmen Martín Gaite, entre otros.

És a dir, com la llista és impressionant, això per força ha de valer un Congo. Cap mitjà s’ha escarrassat en la seva anàlisi, malgrat hi ha afirmacions tant llamineres i temeràries com les publicades pel diari Ara:

El Fons Tusquets constitueix un conjunt d’enorme valor per conèixer no només el dia a dia d’una editorial, Lumen, caracteritzada des dels seus inicis per la cerca de la més qualitat literària. També contribueix al coneixement de l’ambient literari que es va viure a Barcelona al llarg de 40 anys i del paper d’aquesta ciutat com un dels grans centres impulsors de la literatura en llengua catalana i en llengua castellana, tant d’autors espanyols com llatinoamericans.

Com comentava fa uns paràgrafs, no serveix per conèixer el dia a dia de Lumen. Potser “contribueix al coneixement de l’ambient literari” però, miri, el mite duu engreixant-se des de fa dècades. Jo diria que no cal donar-li més empenta de la que ja té.

Un moment… on he llegit jo aquestes paraules? Ah, sí, a La Vanguardia:

El Fons Tusquets constitueix un conjunt d’enorme valor per conèixer no només el dia a dia d’una editorial, Lumen, caracteritzada des dels seus inicis per la cerca de la major qualitat literària. També contribueix al coneixement de l’ambient literari que es va viure a Barcelona al llarg de 40 anys i del paper d’aquesta ciutat com un dels grans centres impulsors de la literatura en llengua catalana i en llengua castellana, tant d’autors espanyols com llatinoamericans.

Vatúa l’olla! Dubto que els respectius redactors de l’Ara i La Vanguardia –entre d’altres- es plagiéssin en una peça tant avorrida com aquesta. No, l’explicació és molt més senzilla. A veure què diu un dels paràgrafs de la nota de premsa de la Generalitat de Catalunya:

El Fons Tusquets constitueix un conjunt d’enorme valor per conèixer no només el dia a dia d’una editorial, Lumen, caracteritzada des dels seus inicis per la cerca de la major qualitat literària. També contribueix al coneixement de l’ambient literari que es va viure a Barcelona al llarg de 40 anys i del paper d’aquesta ciutat com un dels grans centres impulsors de la literatura en llengua catalana i en llengua castellana, tant d’autors espanyols com llatinoamericans.

No tan sols han copiat aquest paràgraf, pràcticament tots els mitjans consultats han afusellat la nota de premsa. Alguns han mirat de ser un xic creatius però sense cobrir-se de gloria, precisament. Aquests són un parell de paràgrafs de El Periódico:

[…] En esos textos, de carácter más literario y cultural que meramente comercial, se da cuenta de la especial relación que Tusquets mantenía con sus autores basada en la amistad y la confianza mutuas. Eso unido a un conocido desprecio por los engorrosos aspectos crematísticos del negocio editorial marcaron el personal estilo de Tusquets. Gracias a la fidelización de autores como Quino y Umberto Eco, puntales y superventas del sello, Lumen pudo superar no pocos tiempos de vacas flacas editoriales.

[…]

La última de las misivas del fondo está fechada en el 2000. En años posteriores y aquejada de párkinson, Tusquets se dedicó a ajustar cuentas con el pasado y la profesión en una serie de inmisericordes libros de memorias.

Que Tusquets mantenia una relació especial amb (alguns) dels seus autors ho sabem des de fa temps. Que, ras i curt, era una empresària mediocre, ho reconegué ella en moltes ocasions, fins i tot ho va posar per escrit al seu llibre Confesiones de una editora poco mentirosa. Dir que Esther Tusquets passà comptes amb el passat amb una sèrie de inmisericordes (sic) llibres de memòries indica que la periodista no els ha llegit, no els ha entès o és una bleda figaflor que s’escandalitza fàcilment. La distància entre el que Esther Tusquets sabia i el que va publicar –en vida- és considerable i dir cap altra cosa és donar-li més importància al personatge –i donar-se-les de gran periodista- de la que l’editora tingué en vida, que tanmateix en tingué molta.

La familia d’una de les principals editores d’aquest pais ven –legitimament- la seva herència documental a un organisme públic i ningú entra a valorar la operació? En vaig tenir prou dividint 941 entre 40 per arrufar el nas. Això no vol dir que la compra dels papers Tusquets estigui malament, però sí que hauria de convidar als periodistes culturals  a plantejar-se aspectes com la mena de peritatge dut a terme, els noms dels experts consultats i la seva experiència, el criteri de valoració aplicat, casos comparables per saber si parlem de preus de mercat, el contingut de les cartes més enllà de les vaguetats esmentades a la nota de premsa, quantes n’hi ha de cada autor, solicitar el contingut d’algunes d’elles de mostra, què diu l’únic telegrama de la selecció o a quins títols pertanyen els 29 originals –de veritat, no són molts- que inclou el llegat. Tot això se m’acut  tal com raja. Si de veritat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ho ha fet tot bé –i no tinc motius per dubtar-ho, em consta que ha passat per les mans del personal de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB- no tindrà problemes en respondre totes aquestes qüestions.

El més preocupant és per què a ningú se li ha acudit fer-se i fer preguntes; n’intueixo el mecanisme: arriba una nota de premsa d’un organisme oficial, parla de l’arxiu d’un tòtem de la societat civil, més de mil documents; tot sembla molt normal, la cosa fa patxoca. Però no es tracta d’això.

En una democràcia madura, amb uns mitjans culturals competents, no tinc cap mena de dubte que uns quants periodistes haguéssin fet les preguntes pertinents, no amb ànim de sospita sinó perquè és deure del periodista preguntar-se i preguntar aquestes coses, dubtar i fer dubtar el lector. En canvi, la única cosa que hem rebut és la transcripció d’una nota de premsa, tal com si llegíssim l’òrgan del partit de torn com l’Arriba, el Granma o el Völkischer Beobachter. Per fer això no ens calen periodistes. La crisi del periodisme no és tecnològica, és metodològica.

Adenda: vaig conèixer el cas per l’esment que Maria Bohigas en fa a un dels seus articles. Afortunadament encara queden veus crítiques al nostre periodisme cultural.