Els oblidats

11.09.2013

Són quarts de cinc i la cadena humana es comença a definir. Els participants en el tram es posen en fila amb les mans agafades. La Sònia està junt amb en Manel, el seu marit. A l’altra banda, hi té una senyora gran, prima, arrugada i menuda, que li aferra la mà fortament, d’una manera estranya. “Deu tenir por que m’escapi”, pensa sorneguera.

Al cap d’uns pocs minuts, la dona s’acosta un xic més a la Sònia, es posa de puntetes i, sense deixar-la anar, li xiuxiueja  a cau d’orella:

-“Són emocionants aquests moments, veritat?”

-“Sí, sí, molt”, respon la Sònia amb un ample somriure.

-“No saps com t’envejo, filla meva! Ben segur que tu veuràs arribar el dia que el nostre país serà lliure. En canvi, jo ho dubto. Tinc els dies comptats. Puc viure molts anys encara, però no sabré el què passa”

-“Que vol dir? És que no l’acabo d’entendre”.

-“Tinc Alzheimer. Em trobo a les primeres fases de la malaltia, amb lapsus bons, com ara mateix que estem enraonant, i amb altres de dolents, dolents, en què no podria fer-ho. Ja no puc anar sola pel món. Em perdo només de sortir de casa. Amb tot, mentre sigui possible, tinc dit als meus fills que vull ser present en els actes que es facin per la llibertat del país, com aquest de la Via Catalana. Vull ser-hi per mi i pel meu marit, que em va deixar fa cosa d’un any. Amb ell, que em donava tota la seva força, anàvem sempre junts a les manifestacions de l’onze de setembre. Oi que quan es canti Els Segadors, també ho faràs per mi?? És que ja no recordo la lletra”

La Sònia, confusa i emocionada per aquella confessió inesperada, nota que les paraules se li entrebanquen a la gola. No li surt més que un “sí” fluix i esquerp. Percep que per dins tot se li remou, que alguna cosa li fa mal. Una punxada de dolor al cor és l’avís de la glopada de culpabilitat que la inunda de dalt a baix. No n’hi ha per menys, la declaració de la bona dona li ha portat el record del seu pare que, amb demència senil, es troba ingressat, a hores d’ara, en una residència assistida. Fa més de vuit mesos que no s’ha acostat a veure’l.