Els Nostres Poetes

25.03.2013

Diuen que Catalunya és terra de poetes, la qual cosa no deu voler dir que ens en sobrin, sinó senzillament que n’hi ha molts/es. Només hem de fer un cop d’ull a la mà de recitals i premis literaris que hi ha arreu del territori (i ja hi podem incloure València i les Balears) per convèncer-nos d’aquest fet. Celebrem-ho: benaurats nosaltres, els catalans, que no farem mai curt de poesia.

A mi em fa l’efecte, però, que Catalunya és terra de poetastres. Aparentment, no hi ha gaire diferència entre un poeta i un poetastre: tots dos escriuen poesia, es presenten a premis literaris i, de tant en tant, fan recitals de poesia per als amics, que solen ser altres poetes i/o poetastres. Fins aquí, tot en ordre.

Què els diferencia, doncs? Òbviament, els diferencia la qualitat i coherència de les seves obres, però això sempre es fa difícil de demostrar, atès que, per fer-ho, abans t’han de donar la paraula i la gent ha d’estar disposada a escoltar-te, la qual cosa, a casa nostra, no passa mai.

Però hi ha una altra diferència: els poetastres ––que en són la majoria; la llista és llarga–– escriuen, bàsicament, per fer currículum. Quan eren joves i tendres, escrivien perquè la mama els llegís i a casa els aplaudissin. Tanmateix, un cop es fan grans, escriuen per fer currículum, això és, per medrar socialment, per aspirar a una feina més o menys remunerada en el fantàstic món de la cultureta. (Una prova que no falla mai és preguntar-los si, quan eren adolescents, guanyaven els Premis Sant Jordi de l’Institut de Torn). És com si, escrivint poesia, fent recitals i guanyant premis (i publicant llibres) fessin punts per accedir ––i ascendir–– al funcionariat cultural català.

Un poetastre no escriu perquè no pugui no escriure, perquè tingui alguna cosa substancial a dir i l’hagi de dir sí o sí. No, no ens enganyéssim. Un poetastre escriu perquè no pot quedar enrere en la cursa pels mèrits culturals. No tenen absolutament res a dir, només escriuen perquè saben que, si deixen de fer-ho, no podran figurar tal com a ells/elles els agrada, és a dir, com més, millor. Això explica el fet que un poetastre, un cop col·locat ––un cop ben col·locat––, deixi d’escriure i es dediqui a això que ara anomenen gestió cultural. És normal: un cop assolit l’objectiu, deixen d’escriure, de recitar i de publicar. De tant en tant, perquè no sigui dit, guanyen algun Premi Literari ––no pas insignificant–– i estan cofois.

Proposo una solució: que no es descataloguin més llibres de poesia i que es reeditin les obres completes de tots els poetastres nostrats que encara són vius ––no val la pena dir noms, la llista és massa llarga. Potser si ho féssim així, ben segur que a més d’un i una els cauria la cara de vergonya ––amb el benentès que encara els en quedi una mica, de vergonya.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Gràcies, Damià, un cop més, per la teva clarividència i valentia. Des que vas fer aquell article ple de referències (Ortega, etc.) denunciant la cosa de les generacions, que et llegeixo amb delit. T’haurien de donar una columna ja mateix (ep, sense que això suposi restar mèrit a aquesta gran iniciativa que és el Núvol).

  2. L’article em sembla covard, típic del nostre temps, sembla que digui molt, però en realitat no diu res de res

  3. L’any 2007, contra tot pronòstic i amb polèmica inclosa, va guanyar el premi Marià Manent de Poesia de Premià de Dalt amb el llibre el penúltim vòmit (Viena Edicions, 2008).

  4. Un dels altres principals problemes, és que no hi ha crítica. La crítica literària s’ha deixat manipular pels interessos propis que els fan ascendir en les cúpules del “cultulariat”, i això provoca que el lector acabi confonent la qualitat amb la visibilitat. Mentre no comencin a sortir crítics i crítiques! atesos e implicats a oferir als lectors la sel.lecció de la nostra evolució, el panorama seguirà sent absolutament confús, i en molts casos decebedors. Tornem a entrar en la mateixa pregunta:-Qui o Què determina la qualitat literària?
    Apart d’això dir-te que la culpa relativa de que hi hagin poetastres, la tenen entre altres coses els que els publiquen, induïts pel curriculum. i no pas per l’essència de l’obra. Les dones això ho tenim bastant més restrictiu, segurament n’hi han però com que ens costa el triple bàsicament tot, la sel.lecció diria que és molt més acurada. L’edat de publicació primera de les dones, és (excepte) en alguns casos el doble de l’edat de primera publicació de poetastres. Molt interessant i agosarat Damià!