Els mitjons

25.08.2017

Que ja ni pleguem els mitjons. Els deixem, oblidats, entre els llençols; encartonats, al fons del cubell de la roba bruta. Ens queden desaparellats i, finalment, rebregats a la calaixera. Anem, així, pengim-penjam, amb un mitjó de cada color i els dobleguem perquè no surtin de la sabata, que queda lleig que es vegin. A l’hivern t’empipes quan porto les botes altes i et demano, si us plau, que m’ajudis a treure-me-les, que em costen horrors, que no puc, i descobreixes que m’he tornat a posat els teus. Hem de reconèixer que sí, que som més desmanegats que abans. Tu, però, em segueixes repetint “t’estimo, t’estimo, t’estimo” cada matí. I després te’n vas a la feina i em fas un petó sense fregar-me els llavis, tanques la porta i patapam, em despertes. I, com un ritual, em poso les mans a la planxa i arribo als pits, passant per la cintura, i els meus dits van resseguint la pell encara llisa. I una veu que, de tant en tant, em parla, em diu que m’he anat convertint en una poma macada, en un ensopit pètal dòcil. En una nou verda, que cau abans d’hora de arbre, masegada per dins, ben negra.

Crec que t’estimo. Sobretot quan anem a dinar o a sopar amb els amics i ens arreglem, nets, polits, simpatiquíssims i m’estintolo a la teva falda i t’agafo la barbeta i veig uns ulls preciosos. Però, a l’hora de tornar a casa, torna la pell aspra, la boca eixuta; les carícies tretes de la nit d’ahir. Tu t’adorms, tan ràpid com sempre, i jo sento els teus sospirs compassats al clatell; els genolls clavats entre les cames; la teva mà morta reposant sobre les meves cuixes; el regust cruel d’un petó al front de bona nit.

Avui em desperto més aviat. Just quan t’aixeques. T’explico amb els ulls clucs i les mans entrellaçades sobre el ventre, que cada dia dormo més malament, que m’ofego, literalment, de calor i que és culpa dels mitjons. I és que al vespre tinc fred i no suporto aquell aire que em recorre els peus. Però, de bon dematí, és com si aquella escalfor s’enfilés amunt, amunt fins a la gola i m’asfixiés. T’ho juro que no exagero. Sempre em prometo que demà me’ls trauré abans de ficar-me al llit i, al final, me’n desdic perquè és tan confortable, portar mitjons. Em repliques que tot plegat són ba-ja-na-des, així, com accentuant cada síl·laba i continues dient que me’ls tregui i llestos, que fora problemes.

Em fas aquell petó sense fregar-me els llavis i te’n vas a correcuita, que resulta que tens molta pressa. Patapam, patapam, tanques la porta d’un espetec que sembla de tro. I unes gotes comencen a lliscar, rodolant, fent tombarelles galtes avall. S’estimben i desapareixen entre les costures d’una coixinera florejada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris