Els millors personatges femenins

11.04.2018

A l’hora de detectar els canvis socials, no ens hem de fixar en els premis de la crítica o de les acadèmies, que són actes de propaganda institucional, sinó en què es gasta els diners la gent. Doncs bé, acabem de saber que Black Panther, l’adaptació cinematogràfica del còmic de superherois de Marvel on tots els personatges són africans, acaba de superar la recaptació que va aconseguir Titanic, i que Wonder Woman va ser el tercer film més vist de l’any passat. Els prejudicis dels homes blancs que remenen les cireres a Hollywood s’han demostrat com el que eren: les històries amb protagonistes femenines o negres tenen la mateixa capacitat per arrasar que les altres.

Fa uns dies vaig assistir a un col·loqui organitzat per Sentit Crític en què els crítics de televisió Mònica Planas i Toni de la Torre parlaven del feminisme a les sèries a partir de Handmaid’s Tale. Van haver d’obrir les portes de la sala d’actes del Centre Cívic Pati Llimona perquè la gentada que havia vingut no es quedés fora. Un nou exemple de com el tema interessa, i molt.

Handmaid’s Tale és la sèrie basada en la novel·la homònima de Margaret Atwood que explica la història d’uns Estats Units del futur pròxim on les dones han de viure sota l’opressió d’una dictadura teocràtica d’arrel cristiana. Atwood va rebutjar l’etiqueta “feminista” perquè no volia reduir la seva obra a aquesta dimensió, i els creadors de la sèrie van fer el mateix, però per por de perdre públic potencial. Això va ser abans del cas Weinstein: amb l’onada del #MeToo, Handmaid’s Tale va reformular la seva estratègia de màrqueting i va esgrimir la perspectiva de gènere com el principal argument de venda.

Planas i de la Torre van explicar tot això i més sobre la sèrie, però al torn de preguntes els vaig demanar que comparessin Handmaid’s Tale amb l’obra que va llençar a l’actriu protagonista, Elisabeth Moss, a la fama: Mad Men. La història dels publicistes novaiorquesos dels anys 60, en la qual el masclisme de l’època i el rol de la indústria publicitària a l’hora de perpetuar-lo és un tema central, és una de les sèries més aclamades dels darrers anys, però la qüestió de la dona es resol de manera inversa. Mentre que a Handmaid’s Tale, Moss interpreta a una esclava sexual que lluita per escapar del règim totalitari, la Peggy de Mad Men abraça l’ambició i la competitivitat que la rodeja i es converteix en un clon dels homes poderosos.

Planas i de la Torre van coincidir a englobar aquest cas dins del camp de les sèries sobre dones ambicioses, comparant Mad Mena mb The Good Wife. Per ells, una narració que mostri una dona que compra la ideologia capitalista i es fon amb el sistema heteropatriarcal no és tan interessant per a la causa feminista com Handmaid’s Tale, en què les protagonistes s’oposen inequívocament als tirans.

Hi estic radicalment en contra. A diferència de la moralina o la propaganda, les bones sèries, les històries que podem considerar autèntiques obres d’art, funcionen a través de la ironia dramàtica. El que pot fer la ficció, i només la ficció, és mostrar-nos com es viuen les contradiccions humanes des de dins. El valor moral, o existencial, surt de distància entre la vida mal viscuda que veiem en els personatges i una de millor que nosaltres intuïm, un espai de reflexió subjectiva que només ens proporciona la narrativa. Els relats de bons molt bons que guanyen a dolents molt dolents són estèrils perquè ens reconforten amb una lliçó que ja coneixem dels llibres d’història i de les classes d’ètica. Per això, per entendre de debò la Segona Guerra Mundial, té molt més valor El Hundimiento que Salvar al Soldado Ryan.

Ara que s’ha constatat l’enorme demanda de protagonistes femenines, ens haurem de preparar per a una fornada de sèries que intentaran explotar comercialment el feminisme. La gran majoria seran dolentes per la mateixa raó que Handmaid’s Tale és més mediocre del que la crítica reconeix: la història estarà escrita per caricaturitzar la línia que separa el bé del mal. Però els millors personatges per al feminisme seran els que, des de la irreductible condició de dona, explorin les tares morals i buits de sentit que els hi són propis, com ho fa la Peggy de Mad Men, la Hannah Horvath de Girls, o la Nora Durst de Leftovers. Al cinema de crispetes, benvingudes siguin les heroïnes, però a les sèries, volem antiheroïnes, si us plau.