Els meus pares

8.04.2014

Com desfem el jou que representa néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, «cada home mata allò que estima», aquest llibre és la confirmació d’un crim d’amor: d’Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d’atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb una veritat que captiva i incomoda, amb aquella saturació clarivident dels viatges d’àcid, quasi obscena. Impressions –l’alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del seu pare–, desigs –l’adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d’estimbar-se amb el cotxe familiar–, pors –a ser diferent, a no ser estimat–, odis –als pares. Escruix l’esbudellament radical que executa en públic, amb la seva escriptura, l’autor; amb un estil precís, acerat, gairebé quirúrgic, s’exposa exhaustivament per entendre’s. El lector esdevé voyeur i el llibre mirall, repte: gosa tu, si t’atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. Els meus pares és una  mena d’acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos, brillants –que conformen la seva memòria i la seva identitat, hipersensible– busca i troba la traïció paterno-filial. A la família Guibert –parisencs de classe mitja– hi ha culpa, dolor, violència, vergonya i secrets soterrats. També hi ha un afecte que sobreviu com pot i prova de manifestar-se com sigui, gairebé sempre d’una manera matussera i sovint contraproduent. És aquest triangle traïció-afecte-crim –o afecte-traïció-crim–, tan genetià, que articula tot el llibre –i la seva vida.

Guibert escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament. Amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l’escapcen a la seva mare. Com al meravellós Me’n recordo, de Joe Brainard, la composició és fragmentària, i cada bocí una potència autònoma que destapa il·luminacions i desconcerts. La lectura d’Els meus pares és emocionant i una plantofada, com la pròpia atracció pel perill i el glamur de l’autor.

Hervé Guibert

POSTFACI

El traductor, David Ilig, que fa una gran feina, afegeix unes encertades reflexions al final del llibre que ajuden a contextualitzar-lo i aprofundir-hi.

TRAÏCIÓ

«La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç però no hi puc fer res», diu l’autor en una entrevista del 1990.

El Club Editor ha organitzat per aquest vespre una trobada tres lectors de Guibert: Fabrice Bentot, Yannick Garcia i Oriol Guinart -un professor, un escriptor i un actor- entraran cadascú per la seva porta en aquesta obra, Els meus pares, que no es deixa encasellar. Serà a les set, a la llibreria Jaimes, carrer València 318 de Barcelona.