‘Els Jocs Florals de Canprosa’: una recepció polèmica

19.10.2018

Aquests dies es pot veure a la Sala Gran del TNC l’espectacle Els Jocs Florals de Canprosa, el text de Santiago Rusiñol amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll. Reproduïm a continuació un fragment del pròleg que ha escrit Margarida Casacuberta per la publicació del text (Arola Editors). Podeu llegir el pròleg integrament en aquest enllaç.

‘Els Jocs Florals de Canprosa’ de Santiago Rusiñol. © David Ruano – TNC

Pocs dies abans de l’estrena a Barcelona, Rusiñol va tornar a llegir la comèdia davant d’un altre auditori mallorquí. Aquesta vegada, l’excusa va ser l’homenatge que els assistents a la tertúlia de Joan Alcover van oferir al seu amfitrió. Després de l’àpat i dels discursos de rigor, alguns dels comensals van «improvisar» una vetllada literària que Rusiñol va aprofitar per llegir el monòleg El prestidigitador i Els Jocs Florals de Canprosa, accedint, tal com assenyalava el cronista de La Almudaina (23-IV-1902), «a los insistentes ruegos de la reunión». L’obra els va agradar, cosa que va haver de recordar Rusiñol a la carta-pròleg que encapçala l’edició de la comèdia, un text que l’artista es va veure en el cas de redactar a causa dels problemes amb què es va trobar l’obra a Barcelona. Adreçant-se directament «Al lector», Rusiñol hi confessa la seva perplexitat davant la reacció tan diferent que Els Jocs Florals de Canprosa havien provocat en la intel·lectualitat mallorquina i en la intel·lectualitat catalana:

“Lo primer que dec fer constar és la sorpresa que va causar-me el soroll que es mogué per ella. Estava tan lluny de creure-ho, com lluny em trobava al fer-se els assaigs de l’obra. L’havia escrita aquí, a Mallorca. L’havia llegida a molts amics, tots ells prou coneguts pel llur talent, pel llur clar judici i discerniment de les coses, pel llur amor reconegut a Catalunya, pel llur amor reconegut a les lletres catalanes, i ni un d’ells, ni un tan solament, amb tot i ser concurrents als Jocs Florals de la nostra terra i haver-los honrat amb llurs obres, hi havia trobat senyals del pecat antipatriòtic que hi han volgut veure, o hi han vist, molts que, en comptes de mirar-se l’obra tal com és, han semblat gent de Canprosa exaltada, que se’ls burlaven del poble.”

I procura aclarir tot seguit quina és la intenció de la seva paròdia:

“Lo que hi veien, i és l’únic que hi ha i l’únic que he volgut posar en la meva obra, no és la falta de carinyo a la poesia de la terra. Aquesta l’estimo tant, la considero tan necessària en un poble com el nostre que, afanyat a omplir-se de xemeneies, no té temps, o ganes, o voluntat d’enlairar-la com s’ha d’enlairar, la poesia, que em reca fins al fons de l’ànima que, en comptes de ser sagrada, en facin imitacions per portar-la a les fires i casinos. Lo que hi ha, que no és que no estimi els Jocs Florals, que els considero una hermosa, bona i útil festa de les lletres, sinó que la festa de les lletres es vagi tornant de mica en mica la festa de la política. Lo que hi ha, que els Jocs Florals són i han de ser per als poetes, sols per als poetes, només que per als poetes, i no per als companys de causa, per bona, per enlairada i per noble que sigui la causa.”

D’aquesta manera, l’autor ratifica allò que constitueix la clau de volta del seu pensament i el mòbil de la seva actuació: la reivindicació de l’estatus professional de l’artista i de l’escriptor moderns. Els Jocs Florals, instrumentalitzats políticament pel catalanisme i responsables de la identificació del poeta amb el «croat de la causa», dificulten més que no pas faciliten la legitimació de la imatge de l’artista com a ser excepcional, sacerdot de l’art i redemptor de la societat que Rusiñol havia maldat per construir. És a través del Poeta, amb majúscula, i no pas a través de tots els poetastres guanyadors de flors naturals, englantines i violes als certàmens literaris que, en paraules de Rusiñol, «saben que existim darrere de les fronteres». I, finalment, el dramaturg aprofita un dels únics pròlegs amb què acompanya l’edició de les seves obres per reivindicar l’ús de la sàtira, de la ironia i de les diferents formes de l’humor en el teatre i en qualsevol altra manifestació literària. La llibertat de l’art és la prova irrefutable de la robustesa i la normalitat d’una cultura. Per això, continua,

“Tot això, que ho diuen tants en privat i que en protesten després hipòcritament en públic, ha estat censurat, i fins amb frases d’una correcció molt dubtosa. Per què? Perquè lo que diuen tots plegats ho he dit sol, ho he dit en el teatre i ho he dit rient en comptes de dir-ho en sèrio. Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles”.

L’interès primordial del pròleg rau, tanmateix, en l’intent de Rusiñol de desmarcar-se dels sectors anticatalanistes que s’havien declarat defensors incondicionals d’una obra que interpretaven intencionadament de forma esbiaixada. Perquè, si hem de creure Rusiñol, amb Els Jocs Florals de Canprosa s’havia proposat «fer obra de patriotisme», contribuir amb una pedra a «l’obra del sentit comú, que és l’obra de Catalunya» i, per consegüent, cal llegir la carta-pròleg també com un intent de recuperar la confiança dels sectors catalanistes:

“Lo que sento és que una obra que tenia per objecte escombrar la política sobrera d’allí on empleava, l’hagin feta servir de política, imitant amb els meus Jocs Florals els Jocs Florals de debò. Lo que sento és que tristes circumstàncies passades hagin fet d’actualitat una obra que no volia pas que ho fos. Lo que sento és el treball esforçat dels que han volgut enfonsar la meva pobra comèdia. Lo que sento, i això ho sento amb tota l’ànima, és que en comptes de defensar-me-la els que per a ells i pel llur bé l’havia escrita, obressin amb tal passió i que molts d’ells no fossin els defensors de la llibertat del teatre, sinó que haguessin d’emparar-la aquella gent antipàtica que porta la llei amb nusos amagada sota la capa.”

Malgrat tot, els catalanistes van acollir amb significatives mostres d’escepticisme el memorial de greuges de Santiago Rusiñol. A part de refermar-se en l’opinió que Els Jocs Florals de Canprosa eren un instrument al servei de l’anticatalanisme, van rebutjar amb contundència totes les consideracions de l’artista a propòsit de la inconveniència d’utilitzar els Jocs Florals com a plataforma política. «La qüestió tan debatuda de si els Jocs Florals han de tenir acció política, que torna a retreure el senyor Rusiñol, ha sigut tractada en sentit afirmatiu o indirectament quasi bé en tots els discursos presidencials de tan patriòtica institució i, amb tals autoritats, no hi ha necessitat d’insistir per la nostra banda», es podia llegir a La Veu de Catalunya (8-VI-1902). Els catalanistes rebutjaven, així, una de les crítiques més lúcides a l’engranatge propagandístic del catalanisme polític en uns moments en què es decidia la situació i el sentit de la cultura en l’Europa del segle xx.

Podeu llegir el pròleg integrament en aquest enllaç.

Si voleu participar en les activitats paral·leles de l’epicentre Rusiñol, feu clic aquí.