Els Jocs Florals de Can Prat

1.11.2018

Quan anem a veure un musical basat en una obra que no va ser creada per a la música, esperem que l’adaptació sigui respectuosa amb la intenció original. De fet, com a espectadors ens hauríem de demanar fins a quin punt és lícit que alguns espectacles es titulin com l’obra original. Els Jocs Florals de Canprosa (TNC, direcció i adaptació de Jordi Prat i Coll) probablement hauria estat més responsable titular-los com a CanDiva, Ai, la Moreneta, Trincant la prosa… Però no com ho va fer Santiago Rusiñol: els Jocs Florals gairebé s’han vaporitzat, són un pretext per fer un espectacle.

El Ball de Rams a ‘Els Jocs Florals de Canprosa’. © David Ruano – TNC

Quan l’obra primigènia (Els Jocs Florals de Canprosa) dura tan sols un acte, es pot començar a especular que en un espectacle de 2 hores i 35 minuts deu haver-hi de tot (potser tot menys l’original?). Però un es diu: va, confiança, que el director ens assegura al programa de mà que no s’han «oblidat de representar […] íntegrament» la comèdia de l’autor. Ens adverteix, però, que hi ha molt més a banda d’això: una mena de pastitx -això, evidentment, no ho diu així- en què cap des de Beyoncé o La Trinca fins a Marthaler o Pirandello.

L’espectacle està dividit, podríem dir-ne, en tres parts: la primera gairebé íntegrament musical, que dura cap a mitja hora. La segona, l’obra de text pròpiament dita, es va intercalant amb la tercera part, la presumpta il·lustració musical.

Primer ens situem en una mena d’envelat dels anys 50-60, amb música en directe, boleros, ball. Molt ball. Molt ball. Ballen molt bé. Sí, en saben. Però… per què ballen? On som o a on ens volen dur? Ai, carai, ara han deixat de ballar. Juguen a fer de Rusiñol, grans enfants terribles: un per un els 17 (17!) van dient frases mordaces i punyents amb la finalitat d’apel·lar a l’espectador amb un missatge subtil: vostè és com això que dic, una mica imbècil. No es pot negar, però, que tenen certa gràcia. I en això de tractar-nos de ximples s’acosten a Rusiñol. D’acord! Però per si no quedava prou clar, l’adaptador ens ha de fer saber, en plena obra, que Rusiñol s’inspira en Rostand en una escena o es veuen obligats a informar-nos (com si enlloc no estigués publicat) que l’obra va causar una gran polèmica el 1902. Bé, sí, de vegades no ens informem prou. Anem al teaitru i ja està. Però no cal que laminin els nivells de lectura. No cal que ens diguin a tots: «ja sé que no te la coneixes i te la dono mastegadeta, bo i boniqueta», com diria na Floresta.

La segona part aterra de cop en l’obra: una transició brusca com la majoria de les que tenen lloc en la representació. Quan es volen ajuntar molts textos alhora, alguns d’antagònics, de vegades el sargit falla. Al Frankenstein de Prat i Coll li passa el mateix que a un malalt: hi ha unes cèl·lules del cos que van en una banda i unes altres que semblen voler destruir-les. La part del text, superficialment respectada («íntegrament» segur que no), tracta de satiritzar uns jocs de poble, que enfanguen el bon nom de la Poesia, mentre que la part cantada, amb un gran protagonisme de la Trinca, més aviat busca exalçar el folklore en allò que té de més digne. I si Rusiñol podia defensar les dues coses (atacar la carrincloneria i estimar la cançó popular, que és estimar la Tradició), el que sembla una quimera és fer conviure les dues ànimes en un sol espectacle: quan et proposes actualitzar de forma simpàtica els símbols (no hi sé veure befa en el davallament extraterrestre de la Moreneta), generes un contratext de l’original de Rusiñol, que en una peça molt sintètica carregava dur i amb bala contra un símbol de cultura popular com eren els jocs florals de l’època, estesos per viles i ciutats com una plaga.

Per això, quan s’arriba al final de l’espectacle, després de més de 2 hores, un s’ha de preguntar: què han volgut fer? Rusiñol ho tenia clar i, a més, se la jugava. Sabia que alguns no li ho perdonarien. En aquesta adaptació s’ha tractat de ser fidel a aquest esperit de risc i crítica al moll de l’os? M’hauria pogut esperar alguna referència irònica al Procés, més aviat assenyalant-ne les mancances o els excessos. Hauria actualitzat l’obra. Cap ni una. Tot al contrari: s’ataquen els jutges en la primera part i es fa sang, sense arribar a dir-ne el nom, de Felip VI. Finalment, la manera com es presenta l’escena final de l’entrada dels serenos a Canprosa sembla voler establir un paral·lelisme amb l’1 d’Octubre. Rusiñol podria haver fet una peça d’aquesta mena, a l’estil de L’hèroe, però no és això el que va fer! Va rascar allà on feia més picor. La seva gràcia era de risc i la de la colla del TNC, un passatemps innocent, ingènuament provocador.

Per què em sembla una metamorfosi (amb tot el que té de kafkià) en lloc d’una adaptació? Rusiñol mirava de preservar la Poesia en l’obra, a partir de dos personatges: en Ramon i la Maria, que intimen molt progressivament. La Maria és una noia de poble, humil, però no pas pagesota a l’estil Maritornes. Perquè algú com en Ramon se n’enamori, és indispensable que sigui atractiva físicament, sí, però també en les maneres. Fer actuar Anna Moliner (ei, que canta magníficament!) de forma ruda amb un tic que imita el gruny del porc cada dues frases nervioses és estripar tant el personatge que la Maria no hi és. No és que sigui inversemblant, que ho és, que en Ramon se n’enamori: és que és incoherent amb els propòsits de Rusiñol. També escapça el personatge, fent-lo tristament tòpic, que la cançó de presentació de la Maria sigui La font del Gat, deixant-la com una fresca que s’agafa al primer que passa. Això no és Poesia. De la mateixa manera, a en Ramon, en l’obra, no li cal recitar Ausiàs March per deixar clar que no és antiliterari, sinó antiversaires. I si recités quelcom, Rusiñol no recitaria el poeta medieval: això ja ho fan els encarcarats, redéu!

Anna Moliner i Jordi Coll a ‘Els Jocs Florals de Canprosa’. © David Ruano / TNC.

Més: per què no li permeten, a en Ramon, dir les paraules finals abans no abandoni l’obra: «Maria, la flor natural que m’ha dat es mustiga amb aquest aire encongit. Anem a fer-li prendre poesia. […] A fora. En plena naturalesa.»? És el quid de la qüestió: davant l’espectacle grotesc d’uns vilatans que s’esbatussen per un tros de vanitat obtingut per mitjà de quatre versos mal sonants, en Ramon li diu que l’autèntica poesia és a fora i se’n van. És el cop de puny final. «Íntegrament» vol dir sense el cop de puny final. Això sí, Prat i Coll ens mostra com van a Montserrat i com fan l’amor en ple cotxe davant de la basílica. Aportació genial. Magnífica és l’actuació cantant de Moliner amb les modulacions suggeridores de l’acte. Un lluïment. Un espectacle per a lluir-s’hi, fet de numerets estil The Artist (Jordi Coll no perd la posa de fanfarró de cabaret). Pur espectacle. Balls i cançons que s’allargassaven per als divos. Pa i jocs de circ, deia un company contigu que s’ho estava passant teta. D’acord, si ho voleu, us aplaudim cada dos minuts. Rock’n roll, però després teatre! No tot ha de ser pura escenografia, carcassa. I que consti que l’escenografia (Laura Clos) de la segona part de l’obra és sublim, associant el tron de la Reina dels Jocs en el de la Moreneta.

Algunes virtuts més de la reescriptura de Prat i Coll. En l’original hi ha 24 personatges. És normal que amb equips reduïts, com és la norma avui en dia, es faci una versió concentrada de personatges. Però l’equip del TNC és de 17 actors! Per dir-ho clar, no calia que toquessin ni una coma del dramatis. Més d’un podia haver fet altres personatges i llestos. No calia suprimir-los ni fer aiguabarreigs monstruosos: en Quimet, el tanoca del poble i aprenent de «company de causa», acaba assumint la personalitat d’El Biciclista, un personatge molt fi i àcid, que es fum de la gernació de poetes que es va trobant de poble en poble. És allò de voler fer compatibles substàncies antagòniques. El Biciclista, icona del Modernisme, convertit en un pallasso… Gran respecte per a l’original, llamp de Déu! Sense afegir que Rusiñol no situava el ximple d’en Quimet com a tortosí. Per favor, tortosins, no us enfadeu amb Rusiñol, que no queia en el xovinisme barceloní de considerar primari tot el que estigués més al sud de Tarragona: ho han escrit ells, recontraredéu!

Una altra virtuosa traïció: Rusiñol ens deixa ben clar en les acotacions que August Coca i Poncem és el «poeta femella», el decadentista, però que té «la veu molt mascle». Joan Dolcet i Sucre, per contra, és el «poeta mascle», vitalista, però «té la veu femellenca». Amb això vull dir que s’imposa una hipocresia performativa que en l’adaptació es perd: Coca i Poncem (Albert Pérez), al TNC, és vitalista, amb veu mascle, si bé Dolcet i Sucre (Albert Mora) sí que reté la vitalitat amb veu més aguda. Són arquetips dels corrents poètics de l’època i no els han volgut respectar gaire. S’ha de destacar, però, l’actuació dels dos actors, que dintre de les possibilitats de l’espectacle han fet grans papers, al costat del discurs magnífic del President (Oriol Genís).

La darrera de les virtuts que vull subratllar: el feminisme. Sí, senyor, Els Jocs Florals és una obra feminista, encara que en l’original no se’n digui ni ase ni bèstia. Bé, adaptada als temps. Es veu que Rusiñol no havia evolucionat prou i no era conscient que el 1902 hi havia dones que es tallaven els cabells i es reivindicaven davant dels mascles. És que no n’hi havia. O poquíssimes. En tot cas, era un fenomen que no s’estendria fins a vigílies de la II República. Hi havia dames, com Frederica Monserdà o Francesca Bonnemaison, que reivindicaven un espai social digne per a les dones, però en cap cas una lluita contra els homes. I moltes d’aquestes iniciatives començarien cap al 1906. Mai el 1902. Relectura del passat, falsificació del passat. Però ja hem complert, no? Ah, per cert, pel que fa a això, a la taula presidencial dels Jocs un personatge diu: «les dones primer parlen, després pensen». A l’original no hi és. Masclisme d’encuny del segle XXI? Per no dir que les coreografies es basen, elementalment, en moviments genitals, en què tothom està ben espaterrat, sobretot els nois. És aquesta l’aportació de l’època?

En tota adaptació, sobretot d’autors morts, hom s’ha de demanar si és lícit esmenar la plana o bé si som més graciosos que l’original. Si és així, endavant. Està bé que sorgeixin còmics més potents que el gran Rusiñol. I si no… I en un espectacle de més de dues hores, és gaire demanar que es respecti una obra que té un sol acte? Avui en dia, potser sí.

En definitiva, una obra que té moments musicals de gran lluïment, d’un cert entreteniment espectacular, però textualment insubstancial. En general, els que coneixen l’obra poden pensar no només que s’ha sacrificat tot al lema prima la musica, poi le parole, sinó al de la musica contro le parole. I a més no ens va tocar la rifa!