Els insults dels creients

30.04.2018

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado), sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a una concepció més laica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La negació és un tret del nacionalisme espanyol, per això es comporta d’ una manera tan agressiva quan els fets negats es fan evidents. Es nega a si mateix, mai no es diu nacionalisme. Reserva aquest mot per als nacionalismes “dolents”, als quals nega que tinguin dret a existir i a lluitar pels seus objectius. Fa servir les lleis per a aixafar el que nega, però endarrera hi ha la mentalitat de nació absoluta defensada per gairebé tots els espanyols, inclosos els que viuen a Catalunya. No es pot negociar ni parlar res amb ells. El que Catalunya ha de fer és alliberar-se’n.

  2. S’ hauria d’ analitzar perquè l’ insult preferit dels espanyolistes es ” fascista”. És com dir-li “assassí” a la víctima. Segurament el fan servir per la ràbia i la indignació que produeix a la persona que el rep: acusar-me del que tu ets!!! Malgrat la ràbia és millor respondre-hi amb serenitat o encara millor no fer-ne cas.