Els homes m’expliquen Lolita

6.03.2018

Angle Editorial acaba de publicar La mare de totes les preguntes, el nou llibre de l’autora feminista americana Rebecca Solnit, traduït per Marina Espasa. Us oferim aquí un fragment del capítol ‘Els homes m’expliquen Lolita’.

James Mason i Sue Lyon en un fotograma de ‘Lolita’ de Stanley Kubrick

És un fet universalment conegut que una dona en possessió d’una opinió ha d’estar per força esperant que la corregeixin. […] Aquest és un problema que pateixen els homes blancs heteros, sobretot, perquè el món occidental els ha posat un mirall davant durant tant temps, i ha convertit les dones complaents en miralls que els reflecteixen amb una imatge que en fa dues de la seva, com va dir Virgina Woolf. […]

Fixar-se en les coses és l’acte fundacional de l’empatia, d’escoltar, de veure, d’imaginar experiències que no siguin les nostres, de sortir de les fronteres de la nostra pròpia experiència. Hi ha un argument molt popular que afirma que els llibres ens ajuden a sentir empatia, però si ho fan, és a força d’ajudar-nos a imaginar que som una gent que no som. […] A ningú se li diu que fa malament d’identificar-se amb Gilgamesh o amb Elizabeth Bennett. Però, és clar, quan t’identifiques amb la Lolita, estàs dient molt clarament que aquest és un llibre sobre un home blanc que viola de manera continuada una nena durant anys. Hauríem de llegir Lolita i evitar, molt fortament, prendre nota del fet que aquest és l’argument i aquests són els personatges? Allò que es narra no ha de tenir cap relació amb la nostra experiència personal?

L’omnipresència d’homes que violen nenes com a tema literari […] pot crear l’efecte acumulatiu de recordar a les dones que vivim gran part de les nostres vides en silenci i mirant de no ser violades amb astúcia, cosa que suposa un gran peatge per a les nostres vides i que afecta la percepció que tenim de nosaltres mateixes. A vegades, l’art ens recorda la vida. […] Si assumeixes que el sexe amb un cos femení és un dret que tenen els homes heterosexuals, llavors les dones només són aquesta mena de porteres boges i il·legítimes que sempre proven d’interferir entre tu i els teus drets. Cosa que vol dir que has fracassat a l’hora de reconèixer que les dones són persones, i potser això ve dels llibres i les pel·lícules als quals has estat (o no) exposat. […]

Però «llegir Lolita i identificar-se amb un dels personatges és interpretar del tot equivocadament Nabokov», em va dir un dels meus professors voluntaris. Em va semblar tan divertit que ho vaig penjar a Facebook, i un amable home progressista em va venir a explicar que aquest llibre, en realitat, era una al·legoria, com si jo no hagués pogut pensar-ho, això, ja. I llavors un altre home progressista i també amable em va dir: «Sembla que no entenguis la veritat bàsica de l’art». […] M’acuito a afegir que no crec que aquesta mena d’homes em fereixin, a aquestes altures de la meva vida, i que no sento llàstima de mi mateixa. Simplement al·lucino amb la merda que en surt si els busques a Google. És com si dirigís un laboratori i no paressin d’oferir-me espècimens magnífics. […] Llegim prou llibres en els quals la gent com nosaltres és menyspreable, o bruta, o està callada, o absent, o no té cap valor, i això ens crea un impacte. Perquè l’art conforma el món, perquè és important, perquè ens fa. O ens trenca.

 

 

Us recordem que els subscriptors de Núvol també us podeu descarregar en format digital el cèlebre títol de Solnit Els homes m’expliquen coses (Angle Editorial).