Qui són els hereus de Francesc Garriga?

28.09.2015

Ahir vam saber per les xarxes socials que en una parada de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió, que se celebra aquests dies al Passeig de Gràcia, es venia la biblioteca de Francesc Garriga Barata. Es va crear una mica d’alarma, probablement l’alarma justa que Garriga hauria trobat decent, amb tuits i retuits inclosos amb còpia al Conseller Mascarell i a la Directora del Servei de Biblioteques, Carme Fenoll. Ja ho veus, Francesc, no te’n pots anar encara.

Francesc Garriga al Palau de la Música | Foto d'Ester Andorrà

Francesc Garriga al Palau de la Música | Foto d’Ester Andorrà

Garriga Barata tenia una bona col·lecció de llibres de poesia i ara els seus hereus han literalment baratat els seus llibres, molts d’ells dedicats per altres poetes col·legues. Fa unes setmanes des de Núvol Joan Pinyol va denunciar un cas més greu, la dispersió dels papers de Ràfols Casamada i Maria Girona en una parada dels Encants. En aquella ocasió el conseller Mascarell va arribar a demanar a Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, que anés a rescatar els lots que s’havien posat a la venda, però hi va arribar un minut després que un col·leccionista particular es quedés amb el botí. Passada la primera histèria, que va tenir entretinguts els periodistes culturals el primer cap de setmana d’agost, la Conselleria va dictaminar que el valor d’aquells documents era residual i que per tant no se n’havia de pagar un preu excessiu.

El cas de Garriga Barata és diferent. Els seus llibres potser també s’han venut a pes o a preu de saldo, això no ho sabem, però com a mínim han entrat en el circuit dels bibliòfils i ara qui vulgui en pot comprar un a la Llibreria Casals, a la parada núm. 18 de la fira. Potser sí que s’hauria pogut demanar a la família el gest de donar aquest fons a una biblioteca pública, encara que fos en un poblet retirat, on ara podríem tenir els seus llibres junts, en una lleixa amb la seva signatura ben esculpida. Potser s’hauria convertit en un punt de pelegrinatge d’estudiosos i admiradors, o qui sap, potser l’ajuntament de torn s’hauria aprofitat del seu bon nom per batejar un premi literari local. Però com deia aquell poeta que va embogir: “Per què volem poetes en aquests temps de misèria?”

Ben mirat, però, no som nosaltres els hereus de Francesc Garriga? No som tots els que l’escoltàvem, el llegíem i l’admiràvem? Potser aquest llegat no es podia repartir d’altra manera, i ara és a l’abast de tothom, ofert com un ram perquè cadascú se’n quedi un esqueix de record. Com deia en aquells versos seus: “tot és i no / serà / si jo no hi sóc”. Ja ho veus, Francesc, no te’n pots anar encara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Dissabte al matí vaig ser als Encants renovats, que no havia vist encara! Hi havia anat molt, quan vivia al barri de la Sagrada Família. Vaig veure molts llibres per terra, molts eren bona literatura. Qui m’acompanyava anava dient això és depriment, i jo li deia això és la vida… Quan nosaltres no hi siguem, si no hem pres alguna determinació, ens passarà el mateix. La nostra biblioteca (doble, ja que tots dos som escriptors) és monumental, tenim llibres arreu, literalment. Llibres llegits i molts rellegits, són el nostre pa de cada dia… Avís per a navegants, doncs. Un dia poden anar per terra. Però com es diu en aquest article, potser tampoc no cal fer-ne un drama, si són repartits com els pans i els peixos…

  2. Jo vaig passar fa uns dies per la parada 18 de la Fira i vaig comprar-hi un parell de llibres. Quan vaig arribar a casa em vaig adonar que duien la firma del Francesc Garriga a la primera plana. Els guardaré amb amor fins que algun dia els arribarà l’hora de tornar-se a barrejar amb d’altres llibres en una pila i a engrescar un nou lector (si en queden). No ens esverem; si de cas, fem les disposicions escaients perquè el petit patrimoni de cadascú pugui ser útil a un barri, a una escola, a una biblioteca, a un arxiu… N’hi ha molts. I, en el pitjor dels casos, pensem que, en aquest cas, el Francesc Garriga, s’ho prendria una mica a broma, oi?

  3. Que els llibres tenen moltes vides ho sabem tots, que la Generalitat no pot fer-se càrrec de tots els arxius i biblioteques de tots els artistes i escriptors del país, també ho entenc, ara bé, ara bé: em molesten declaracions com la de la conselleria arran del cas Ràfols Casamada, dient que el fons venut als Encants tenia “valor patrimonial nul”. A Catalunya hi ha desenes de biblioteques que necessiten aquesta mena de fons. Poso un exemple: a Granollers, la flamant biblioteca de la “Fàbrica de les Arts”, que malda per ser un hub d’artistes i creadors, té un fons insuficient de llibres d’art, ridícul i tot. Els llibres del Ràfols-Casamada hi haguessin fet molt servei i goig. La biblioteca de Francesc Garriga tenia una secció de poesia excepcional, per exemple, estic segur que més d’una biblioteca de barri se l’hagués rifada, i amb una mica d’esforç ara es podria consultar en la seva totalitat. Una biblioteca és molt més que una acumulació de llibres: és una cosmogonia, el treball d’una vida, una manera de veure el món.

  4. És trist, molt trist, lo dolenta que és la família del Tiet. Però abans de fer malbé el paper amb paraules ofensives, faríeu millor feina, tots els que alegrement opineu, si dediquéssiu el mateix temps a descobrir la veritat. Però tota la veritat.

    I tu, Marc, no l’honores escopint com ho fas. Però sort que tu els vas acabar salvant! Quin heroi! Si tan íntim li eres… o potser parles d’una altra família?

  5. La Mia Busquets, amiga del Francesc Garriga, ens ha fet arribar a la redacció de Núvol aquest escrit:

    Primer dir que sóc antiga alumna del Francesc i vaig tenir-lo temps de tutor i professor, fins que vaig triar fer ciències a 3r de BUP… recordo que per ell allò era “tremendo”. Ell era de lletres 100% i el fet de triar ciències no li entrava en els esquemes. D’això fa ja uns 30 anys i ho recordo perfectament com si el tingués davant explicant-me el perquè. Només quan li vaig dir que volia ser farmacèutica, va desistir…la seva família també n’era!!! A mi no em va deixar indiferent ni com a professor ni com a persona, tant dins com fora de l’escola, ja que compartíem afició blaugrana i amb el meu pare es trobaven a molts camps. Vaig estar sempre al cas de la seva vida.

    Vaig estudiar amb nebots i nebodes seves a l’escola, a la Universitat i a més hem coincidit de ciutat per casualitats de la vida. Vaig retrobar-lo a presentacions de llibres, actes culturals… ell seguia igual de franc en com deia les coses i amb el seu esperit crític, però li notava una certa estima cap al nostre grup de l’escola. Vull dir amb això que no estava desconnectada d’ell i de la seva vida en aquests últims anys.

    Segurament teniu molta més informació sobre els seus llibres que no pas jo, però justament com que va morir quan no s’esperava, vaig estar seguint la malaltia i el seu final. M’ha sabut greu llegir l’escrit que no afegia que aquests hereus a qui es fa referència no eren la família de sang. Potser falta remarcar-ho.
    Quan va morir (ningú esperava que una bronquitis es compliqués tant) no havia deixat explicat què volia ni com. Sembla tan típic d’ell si el coneixíeu…ell feia la seva.

    La família Garriga sempre hi era, ell tenia una “altra” família amb qui hi passava moltes més hores, però estimava als seus i sempre els tenia a prop quan ho necessitava. Recordo els missatges de la neboda explicant-me l’evolució del “tiet”. Per molts de la promoció nascuts al 67, era “el tiet” ja que coincidíem amb força nebots a l’aula. El desenllaç em va entristir i vaig estar al cas de tot el procés.

    Em van dir que al morir no havia deixat res dit. Ell era una persona feliç i despreocupada i les coses materials li deurien ser útils a ell. De la resta, en passava.
    Va ser en el moment de morir que alguns espavilats se’n van aprofitar. En aquest grup sembla ser que no hi havia bons amics de veritat, i segur que no hi havia família de sang. Són aquests mateixos, que fent honor a la seva memòria no han volgut dir mai res. La discreció sempre ha anat amb ells.

    El que jo sé del cert (explicat en aquell moment per una de les nebodes), és que no es va tocar res de la casa fins que uns llibreters experts i coneguts del seu entorn diguessin el què, ja que la família de llibres hi entenien poc i volien, i necessitaven, assessorament de professionals.
    La família es va quedar coses simbòliques que cadascú va triar. Darrera la família van entrar els amics.

    Si pel què dieu s’ha fet un desgavell, caldria buscar el llibreter responsable i deixar ben clar que va actuar amb poca professionalitat. Els hereus i la família de sang no van tenir res a veure. De fet, han estat fent homenatges sentits al tiet, i, en els que he pogut assistir-hi, he sentit explicar anècdotes curioses, han estat ensenyant art i llibres de molt valor per ell i la seva memòria. No tot s’ha venut ni “perdut”. El que ells van valorar que volien guardar i tenia valor per ells està en bones mans encara.

    Si per hereus us referiu a cara-dures aprofitats segurament l’article deu ser encertat, però caldria matisar que, sobretot, no s’associï aquest desgavell a la família i amics que l’estimaven com un pare.

    Mia Busquets i Morató
    Antiga alumna del Sant Gregori de Barcelona i actualment professora d’institut públic.

  6. Gràcies Marc per les disculpes.
    El Tiet deu estar enfotent-se’n de tot plegat.
    Millor ho deixem.
    Però tu no ets qui ha començat, sinó en Bernat. Que, respecte a la família, va errat.
    I a la resta…
    Bona nit!

  7. Bernat,
    Just he penjat l’escrit sense haver llegit el que has penjat de la Mia. Gràcies per l’aclariment i una forta abraçada a tots.
    Salut, pau i alegria!!