Enric Gomà i els grans viatgers espanyols

22.10.2014

A la concentració de diumenge a la barcelonina plaça de Catalunya, Miquel Calçada (que alguns locutors de ràdio anomenen Calzada, com si es tractés de Sant Domènec de la Calzada), va prounciar un discurs vehement i emocionat, amb un passatge que em va semblar especialment revelador.

Globus terraqüi de Martin BenHaim

Globus terraqüi de Martin BenHaim | Foto: Alexander Franke

“Recordo també com trenta o quaranta anys enrere, els que actuàvem d’aquesta manera [els nacionalistes, s’entén] rebíem la incomprensió de moltíssima gent, de vegades el menyspreu i fins i tot la compassió”. A continuació, Calçada va explicar que havia buscat referents tota la vida i que els havia trobat en Claris, Casanova, Villarroel i Macià, en una mena de repàs del nomenclàtor de l’Eixample, en el qual va deixa de banda, per raons òbvies, Enric Granados i el seu Capricho español.

En sentir el passatge que transcric tot seguit, vaig començar a assentir amb el cap lleugerament mentre conduïa resseguint el pantà de la Llosa del Cavall (amb un cert risc d’accident de trànsit, perquè no és recomanable conduir i alhora donar la raó): “Hi havia gent que amb fatxenderia deia ‘Viatgeu, viatgeu i us passaran aquestes cabòries’. I per més que haguem viatjat, aquesta idea, aquest desig, aquest anhel, ha continuat constant quan no s’ha incrementat. I s’ha incrementat perquè, com més viatgem, més ens adonem que tots els pobles de la terra som iguals”. Pel que fa a aquest últim punt, en discrepo, perquè no crec que els pobles de la terra siguem iguals (només cal mirar els lapons i aquells barrets vermells amb sanefes, que només gosaria cofar-me sota un fred severament infernal). Entenc, però, que Calçada volia dir que tots els pobles tenen els mateixos drets i que, uns quants, comparteixen l’aspiració a la independència política. Això, si no estan a l’última pregunta.

El consell paternalista i llefiscós que els nacioanalistes viatgin prové d’un apotegma, no sé si d’Unamuno o de Baroja o d’algun company seu de pàgina d’enciclopèdia, que fa: “El carlisme es cura llegint i el nacionalisme, viatjant”. Des de l’aparició d’aquesta sentència, els detractors del nacionalisme exhibeixen una mena de passió viatgera digna d’Halcón Viajes. Segons donen a entendre, ells haurien viatjat molt i s’haurien adonat de com són d’il·lusòries, enganyoses i equivocades les pretensions dels independentistes catalans. Han visitat Suïssa, Dinamarca, Bali, Acapulco, Disneylàndia, el Club Méditerranée, han conegut món. Han conversat amb conserges d’hotel, amb cambrers, amb mossos de benzinera i dependentes de les Galeries Lafayette, i això els ha donat una visió global de la qüestió, els ha elevat a un grau més alt de coneixements i saviesa.

Em pregunto si aquest esperit és el que va empènyer els directius del Teatre Lliure a escriure a la coberta del programa d’aquesta temporada la cita de Shahespeare: “Per tant, senyor, viatgeu una mica…”. Però, és possible? Fins i tot Shakespeare ens alerta del camí equivocat del nacionalisme català? O bé es tracta d’una missiva exclusivament adreçada al Teatre Nacional, que programen més autors catalans que no pas el Teatre Lliure –els autors catalans són menys viatjats, més locals, alguns berguedans i tot-?

M’agradaria saber on han viatjat exactament aquests individus, perquè jo gairebé sempre que he viatjat, he anat a un país independent, proveït d’un estat amb mecanismes de poder que gestionen (o ho intenten) prou satisfactòriament els seus recursos per aportar, més o menys, un cert benestar als seus ciutadans, per protegir i difondre la cultura pròpia, per dotar l’idioma del país d’eines legals per evitar la diglòssia idiota en què els catalans hem viscut durant segles i encara ara exhibim com un trofeu. Viatjar només et pot convertir en independentista. Fins i tot experimento aquest sentiment quan recorro Espanya, quin país més admirable! Amb la seva constitució, la seva guàrdia civil, el seu Instituto Cervantes, la seva Tele5 i els seus intel·lectuals d’esquerres, tan compromesos, tan lúcids i tan viatjats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “…per dotar l’idioma del país d’eines legals per evitar la diglòssia idiota en què els catalans hem viscut durant segles i encara ara exhibim com un trofeu.”

    Tot l’article sencer és boníssim, ara: aquest tros de frase, ell sol, ja mereix un 10 sobre 10.

  2. Em sorprèn, encara ara, que hi hagi persones, catalanes, en teoria cultivades que, quan els entrevisten per ràdio i tradueixen alguna frase de l’anglès o de qualsevol altra llengua, canvien al castellà, com si de l’anglès no fos possible la traducció al català (ves, llengua “no internacional”), que haguem de passar pel castellà (aquesta sí, llengua universal). És allò de: Jesucrist va dir: amaos los unos a los otros….. Com l’altre dia mateix no sé quin artista a no recordo quin programa. Els catalans encara tenim al cap el castellà. Que això ho facin persones vulgars i corrents, amb pocs estudis, com jo mateix, mira…! Però si resulta que són “artistes”, actors, gent de cultura…., els que ja no veuen clar quin paper ha de tenir la nostra llengua, si ha de continuar subordinada al castellà (que és més important !), més valdrà que pleguem veles.

  3. vaja. doncs ja veig que no tots els pobles som iguals, no. alguns, fins i tot, resulta que són “admirables”, i que es redueixen a la seva constitució, a la seva guàrdia civil, a Tele5, al Instituto Cervantes, als polítics compromesos…

    viatjar no sé si cura res, però en tot cas ajuda (si hom hi està disposat) a afinar discursos. a repel·lir aquesta mena de generalitzacions rere les quals no hi ha res més sinó una objectualització de les persones. “persones”, sí; no ciutadans ni engranatges ni autòmats amb una etiqueta al front.

    i ara em direu: no, esclar. no parlem d’això. però aleshores, què és un país, sense les persones/individus/formiguetes? què és una frontera? de quina mena d’entelèquies absurdes parlem?

    i no és pas una pregunta retòrica, no: sisplau, que algú m’ajudi a entendre aquest discurs i aquesta valoració d'”admirable”, suposant que un país o nació o poble (o qualsevol altra mena de categoria sentimentaloide) és format per persones, sense caure en això que a mi em sembla una generalització d’allò més trista, miserable, victimista.