Els gats de Sant Nicolau

17.03.2013

Sense ajuda de la lira,
ni ningú que l’ hagi ensenyat,
el meu cor canta per dins el cant fúnebre de l’Erina,
doncs ja no té cap esperança.
Agamèmnon , 990 i ss.

 

“Ja es veu el Cap de Gata..” va dir-me el capità
mostrant-me una platja baixa enmig de la boira
dins la deserta costa, el mateix dia de Nadal,
“ …i lluny, cap a Ponent, l’onada va engendrar Afrodita:
al lloc li diuen la Roca del Romioú.
Tres quarts a bavor!”
Tenia els ulls de Salomé, la gata que vaig perdre l’any passat
i el meu Ramadà com s’estava sense apartar els ulls de la mort,
dies sencers dins la neu d’Anatòlia
sota el sol glaçat
sense apartar-los, dies sencers el meu petit déu domèstic.
No et deturis viatger.
“Tres quarts a bavor”, murmurà el timoner.

 

…potser el meu amic s’aturés vacil·lant ara,
sense feina en cap vaixell
tancat en una petita casa amb icones
buscant finestres rere els quadres.
Sonà la campana de la nau
i fou com la moneda d’una ciutat despareguda
que quan cau et fa reviure
almoines d’èpoques passades.

 

“Que estrany”, tornà a dir el capità.
“Aquesta campana- tal dia com avui-
em recorda aquella altra, la del monestir.
Ens explicava la historia un monjo
mig boig, mig somiador.
“Al temps de la gran sequera,
-quaranta anys sense pluges-
quedà arrasada tota l’illa:
tothom moria i naixien serps.
Milions de serps en aquest promontori
enormes com el peu d’un home
i verinoses.
El monestir de Sant Nicolau el tenien llavors
els monjos de Sant Basili
que ni podien treballar els camps
ni tampoc treure els ramats cap a les pastures:
els van salvar els gats que ells criaven.
Quan cada matinada sonava la campana,
entraven en combat tots plegats.
Lluitaven tot el dia fins a l’hora
en què arribava l’àpat de la tarda.
Després de sopar un altre cop la campana
i sortien per a la batalla de la nit.
Era una meravella veure’ls, diuen,
l’un coix, l’altre cec, l’altre
sense nas, sense orelles, parracs de pell.
Així amb les quatre campanes del dia
van passar mesos, anys, temps i més temps.
Salvatgement obstinats i sempre malferits
exterminaren les serps però al final
van desaparèixer: no sobrevisqueren a tant de verí.
Talment d’un vaixell enfonsat
res no van deixar a l’escuma
ni un miol, ni una campana.
Endavant!

 

Què se te’n dóna dels pobres miserables
que combateren tot bevent dia i nit
la sang enverinada dels ofidis?
Segles de verí, generacions de verí”.
“Endavant!” repetí indiferent el timoner.

 

(Iorgos Seferis dins Tres poemes Secrets, 1966)

Agraïments a Manos Giatsidis, pels seus consells.