Estudis Catalans i nacionalisme metodològic

30.06.2015

Aquest dijous 2 Juliol a l’Ateneu Barcelonès, la UOC ha organitzat dos debats amb la participació d’investigadors catalans i estrangers sobre el present i el futur dels Estudis Catalans. A les 17:00 Jordi Casassas (Universitat de Barcelona) i president de l’Ateneu, P. Louise Johnson (Universitat de Sheffield) Christian Münch (Universitat de Frankfurt) debatran sobre la filologia catalana i el nacionalisme. Joan Pujolar, professor de la UOC, serà l’encarregat de moderar la taula i ens avança aquí els termes del debat. 

Gabriel Ferrater  |  Arxiu Ferrater

Gabriel Ferrater | Arxiu Ferrater

En la nostra part del món (del sud d’Europa) és complicat de plantejar-se la pregunta de com el nacionalisme determina o distorsiona l’orientació dels estudis humanístics i de ciències socials. Als Països Catalans, a més, no tenim gaire bons exemples en els nostres veïns. Cap al nord, hi ha la por que si es qüestiona la idea de “França” s’ensorraran de sobte els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Cap a ponent, la idea d’”Espanya” no ve lligada a ideals concrets; però també hi ha la por que qüestionar-la porti de nou a omplir de fosses comunes les cunetes de les carreteres. Als Països Catalans tenim la nostra por particular, això és, que la crítica del catalanisme sigui apropiada i distorsionada per aquesta mena especial de nacionalistes espanyols que s’autodefineixen com a “no-nacionalistes”.

El sociòleg Michael Billig, en el seu llibre Banal Nationalism (1995) ja explicà molt bé com en les nostres societats contemporànies el nacionalisme és omnipresent. A cada torneig esportiu, a l’entrada de cada hotel, als menús dels restaurants, a les matrícules dels cotxes i fins amb les tasses del wàter i a cada pàgina del diari se’ns ensenya a distingir entre el paisatge propi i l’aliè, i entre els nostres connacionals i els estrangers. I ja no parlem de les campanyes electorals, començant per les dels Estats Units. Darrerament, algunes veus de la sociologia han assenyalat que les disciplines científiques humanístiques i socials potser han estat tradicionalment molt o massa amarades de nacionalisme. Els sociòlegs Mimi Sheller i John Urry argumenten que la seva disciplina s’ha basat tradicionalment en una concepció de la “societat” en què es considerava com a “normals” les comunitats sedentàries organitzades a l’entorn d’un estat. Per entendre’ns, quan dèiem “societat” quasi sempre volíem dir “nació”; i era en funció d’aquesta idea de nació que es formulaven determinades preguntes, es definia la població estudiada i es classificaven les persones i els seus comportaments. Andreas Wimmer i Nina Glick Schiller anomenen això “nacionalisme metodològic” tot parlant, concretament, dels estudis sobre “immigració”, en què hom dóna per fets un seguit de pressupòsits sobre què defineix els immigrants i com s’hauria d’esperar que es comportessin un cop circumscrits en la “societat” d’acollida.

Al debat de l’ateneu ens plantejarem què significa tot això per a la filologia catalana. Les filologies són un cas especial dins les humanitats, atès que emergiren en el context d’un moviment europeu que precisament aspirava a cartografiar les cultures nacionals europees. La historiografia i l’antropologia catalanes sí que han fet els seus processos de crítica amb discreció. Ja ningú no es creu, per exemple, que en la història de Catalunya tots els esdeveniments o processos s’hagin d’entendre en funció de si contribuïren o no a l’articulació de la nació catalana. Però per a les filologies, aquest debat afecta la pròpia concepció d’una disciplina, que per definició aspirava a delimitar, documentar i normalitzar la llengua, la literatura i la cultura nacionals. Per tant, el nacionalisme ha estat alhora el resultat i el motor dels estudis filològics que han ajudat a comprendre les realitats catalanes i imaginar-ne els seus futurs. Però podria ser que, en el context de la globalització, de moviments constants de béns i persones, en què les cultures afluixen el seu ancoratge territorial i es deixen endur pels fluxos globals, pot ser que ara el nacionalisme esdevingui un fre per a la comprensió de la cultura catalana? Al debat de l’ateneu ho començarem a discutir amb l’ajut d’estudiosos de la cultura catalana tant de “casa nostra” com de “fora” (si és que hi ha cases d’algú).

Etiquetes: