Woody Allen i els dilemes de l’amor

6.12.2015

Les relacions de parella són l’eix conductor de Marits i mullers, l’obra que acull el teatre Villarroel de Barcelona fins el 10 de gener. David Bueno ha assistit a una de les funcions amb col·loqui posterior entre els actors, el director i el públic.

Marits i mullers | La Villarroel

Marits i mullers | La Villarroel

La Sandra (Sandra Monclús) i el Joan (Joan Carreras) anuncien que se separen a una parella de coneguts, la Mònica (Mònica Glaenzel) i l’Andreu (Andreu Benito). Davant d’aquesta notícia, la Mònica reacciona de forma exagerada perquè no li agrada la decisió que han pres els seus amics. Aquest començament és el tret de sortida a tot un seguit de reflexions internes i personals que porta a tots els personatges davant d’un camí que ni ells mateixos saben quin és.

Agafant el tema de l’amor com a epicentre, als espectadors se’ls presenta una pregunta que, sovint, és difícil de respondre: “Amb qui volem estar per ser feliços?”. Un professor només veu en la figura de la seva dona el record d’una relació antiga amb una alumna. En un altre cas, veiem com la resignació i la decisió d’amagar els conflictes sota la catifa són l’escut per tirar endavant una relació. Ah, i no ens podem deixar la por. Un sentiment que impedeix deixar a una parella de tota la vida amb la qual, realment, les coses no van bé.

Per tant, l’espectador que té una relació millorable amb la seva parella, se situa en un dilema: pot prendre la decisió de no tenir por i deixar-la amb l’objectiu de continuar cercant l’amor de la seva vida, o bé, callar i continuar amb ell/a per falta de valentia i perquè una opció diferent li provocaria un vertigen inimaginable. Al final de l’obra, cada personatge opta per allò que més li convé (o no).

Marits i mullers, dirigida per Àlex Rigola, és una adaptació de la pel·lícula del mateix nom que Woody Allen va escriure i dirigir al 1992. Adoptant una estètica de fals documental i amb la veu d’un narrador, Allen decideix alliberar-se deixant enrere el to nostàlgic dels seus films anteriors i aposta per un caràcter més agressiu.

Àlex Rigola ha volgut trencar la quarta paret i acostar els personatges al públic, quelcom que “en teatre és més fàcil i habitual der fer, a diferència del cinema, però tot i així Woody Allen ho aconsegueix”. Pel director de l’obra, un fet que hi ajuda és que el guió inclou temes que “a la vida real ens fa vergonya plantejar als amics”.

Per fer aquesta representació, Rigola ha utilitzat la seva “experiència vital” i ha procurat “entendre com és el món i saber perquè reaccionem com reaccionem”. Per Rigola, Woody Allen és “millor guionista que actor” i aconsegueix tractar bé el concepte de la parella, “un àmbit no gaire ben plantejat dins del cinema”. En aquest sentit, al seu parer, s’ha d’entendre que a la vida “hi han parelles que continuen funcionant i sentint coses l’un per l’altre però volen separar-se per explorar noves coses”.

Totes aquestes qüestions sorgeixen en aquesta obra que ha sabut traslladar amb grans dosis d’humor i realisme un guió que ha facilitat evitar el desgast dels actors, quelcom habitual quan una obra porta tantes setmanes representant-se, com és aquest cas. Això es fa evident damunt de l’escenari auster però efectiu de l’obra. La posada en escena consisteix en una espècie de taula i un conjunt de sofàs en els que, en alguns d’ells, s’asseuen persones del públic i els altres estan reservats als actors.

L'actor Lluís Villanueva

L’actor Lluís Villanueva

Un detall que facilita el contacte directe amb els assistents és utilitzar el mateix nom real dels intèrprets per anomenar als personatges. Per Àlex Rigola, ha estat una forma d’aconseguir que “els actors reaccionin com ells realment ho farien i ho donin tot per part seva”; aquesta situació és viable perquè “no hi han grans construccions de personatges a l’obra”. Tot i així, el públic pot observar durant la representació diferents caràcters amb personalitats molt intenses: la dolçor de la Mònica, l’exquisidesa del Lluís, la fredor sarcàstica i absent de la Sandra, el pragmatisme del Joan, l’empenta de la Mar, la superficialitat de la Molins o l’egoisme de l’Andreu. N’hi ha per triar però, sincerament, la interpretació d’una brillant Sandra Monclús no deixa indiferent, tot i que la Mònica Glaenzel encarna el personatge que té el caràcter amb el que un més s’identifica. Sigui com sigui, aquest és un bon homenatge per a Woody Allen, que aquesta setmana ha complert 80 anys.