Elogi de Joan-Lluís Lluís

20.06.2014

Dijous passat l’escriptor rossellònès Joan-Lluís LLuís va rebre de mans del joier Manel Capdevila la Lletra d’Or, que enguany li ha estat otorgada per la novel·la Les cròniques del déu coix (Edicions Proa).  L’autor va fer aquest discurs d’acceptació en un dinar pagat per l’editor i celebrat al Gran Cafè de Barcelona. Ada Castells li va dedicar aquest elogi en nom del jurat del premi Lletra d’Or.

Joan Lluís Lluís | © Ariana Nalda

M’agradaria començar aquest elogi per l‘originalitat, cosa que a aquestes altures del partit, quan ja tot està escrit, no és gens fàcil de trobar. El plantejament que fa Joan-Lluís Lluís ja és un encert en aquest sentit: normalment se’ns parla d’un món orfe de Déu però no d’un Déu orfe de món. El llibre ens narra la mala fortuna d’Hefest o Vulcà, el déu del foc i la forja, que acaba sent gairebé l’únic déu de l’Olimp que ha sobreviscut en aquest món marcat pel monoteisme o, encara pitjor, per l’ateisme.

A Vulcà li costa trobar humans que li facin sacrificis i així poder alimentar-se del fum de les seves ofrenes, però se’n va sortint al llarg del temps i l’anem veient passant d’època en època fins que arriba a l’actualitat. Aquí és on rau la gran reflexió del llibre i on vull subratllar-ne un altre encert: la reflexió contemporània. Ara sí que no hi ha lloc per als déus. Els humans han començat a lloar la velocitat, la tècnica, el progrés… i, en aquest context, quin sentit té ser etern i màgic? És possible mantenir el misteri en un món tan pràctic, tan materialista?

Tota aquesta tesi no tindria cap mèrit, naturalment, si no estigués escrita amb un equilibri savi entre la narració d’aventures i el pensament. Això és el més difícil d’aconseguir i suposo que ha costat hores i hores de retallades per part de l’autor. Som davant d’una faula, d’una reflexió teològica, d’una crònica de viatges en el temps, d’una novel·la per capítols? Tant se val, no té cap sentit aturar-nos en les etiquetes dels gèneres. De tots en beu per benefici de la novel·la.

El cas és que tenim un artefacte amb el to escaient per retratar-nos la tragèdia d’un déu que ens parla de la seva solitud. Ho fa tal com parlen els déus, amb una prosa elegant, potent i un lèxic que es nota quan s’ha de fer notar. També hi trobem l’humor fruit de la mirada atònita d’un déu sobre els humans i les seves febleses. Com a contrapunt, la crueltat hi és molt present en les escenes de maldat extrema que es transformen en crítiques ferotges en contra de l’abús de poder. Són moments que se’ns queden gravats quan els llegim, com les tortures de l’Edat Mitjana o la matança que es veu obligat a perpetrar l’hereu de Vulcà. En les cròniques també hi trobem l’amor, la servitud, l’amistat, tot molt intens perquè els qui ho senten són els humans que s’han apropat a un déu errant. Vulcà, en canvi, no sent res de tot això, i aquesta també és la seva tragèdia i el motiu de la seva solitud. Era molt difícil empatitzar amb un personatge així. Joan-Lluís Lluís ho aconsegueix.

De Les cròniques del déu coix n’elogiem, doncs, l’originalitat, la contemporaneïtat, el to, els personatges, el pensament de rerefons i la intensitat. ¿Què més es pot demanar a una novel·la? Doncs que els lectors l’acabin amb la seva lectura perquè es tracta d’una aposta oberta a la reflexió.

Aquest és el propòsit de la Lletra d’Or, que aquesta última tragèdia contemporània de Vulcà arribi a molta més gent i que, sobretot, la puguin disfrutar com ho hem fet nosaltres.