Ella

10.08.2018

Va ser un 27 d’octubre, prou que ho sé. Havia pujat a l’autobús 39 i, assegut prop de la porta de sortida, llegia una història sorprenent al diari. Tractava d’un home que un 27 d’octubre pujava a l’autobús 39 i assegut prop de la porta de sortida llegia una història sorprenent al diari que tractava d’un home que un 27 d’octubre pujava a l’autobús 39 i assegut prop de la porta de sortida llegia una… Història circular, de seqüències borgianes, laberíntiques. L’etern retorn, de final inassolible.

I va ser aleshores quan la vaig veure. Anava sola i dreta al bell mig de l’autobús, com en el bellíssim poema en prosa de Foix. Fugissera, però sempre manifesta. Tot d’una es féu fonedissa. Inquiet, vaig mirar al defora. L’alè calent sobre la fredor del vidre. L’havia de desentelar amb vigor amb el puny de la camisa. Se’m va tornar a aparèixer quan l’autobús va enfilar un carrer rost que apuntava —lluny, encara lluny— uns cims anunciadors de plenitud. Clarors sota un cel d’atzur. Als seus ulls, la llum del borbolleig del somni i el guspireig de la il·lusió compartida.

La vaig seguir, com en el poema. S’amagava una vegada i una altra, a cada tombant, rere cada plàtan, rere cada lledoner, cada xicranda. Semblava caminar a la fascinant línia fronterera entre l’imaginari i el real. L’autobús anava mig buit i jo corria amb desesper d’un seient a un altre. M’embadocava amb la meravella. Una barreja de nostàlgia i esperança, de descrèdit i fe cega. Ella desapareixia per tornar a aparèixer aquí i allà, a través dels temps, de les generacions, dels segles. I fou llavors quan vaig entendre el valor del “nosaltres”.

I jo també m’hi hagués afegit i li hagués preguntat pel “país on esclaten les flors amb sèpals roig-foscant i pètals blau de nit” i pel batec ben viu que jau sota les llambordes de la ciutat i que ella feia despertar amb el seu trepig, alhora ferm, que arrelava en les profunditats del sòl d’una cultura antiquíssima, i alhora eteri, capaç d’aletejar cercant latituds més altes.

Vaig fer el trajecte de mar a muntanya i de muntanya a mar seguint el seu rastre jo no sé quants cops, creuant tota la ciutat. De la Barceloneta fins més enllà del capdamunt d’Horta, i des del Carmel fins altre cop arran de costa. Arreu escampava olor de salnitre d’aquest mar tan nostre, i aromes de romaní i de farigola. La contemplava amb un vertigen amatent, ple d’admiració, sabedor que ella portava a la sang una palpitació ancestral que calia recollir i transmetre.

Fins que a l’estació de França, amb un vestit tan transparent com l’aigua que raja de les fonts, va decidir anar-se’n. Desposseïda de tot i plena de tot, “amb els llavis pintats d’un vermell de bandera subversiva”. Sense fer fressa, però deixant un ròssec de lluminosa sacsejada, cap a l’exili, obligada a sojornar a un país forà, i enduent-se els mots més purs, que va prometre retornar plens de nous significats, un dia de brisa matinera, quan la torrentada baixés més neta.

I va pujar a aquell tren, desafiant l’etern retorn, les històries amb trampa, circulars i laberíntiques. Quan ja tenia un peu a l’estrep del comboi, quatre papallones grogues es van aturar al brodat del pit del seu vestit. Li xiuxiuejaven missatges xifrats i arcans a l’oïda. Paraules amigues. Una llàgrima cristal·lina s’escolà fins al brodat. I si no va dir adéu a ningú és perquè sap que tornarà un altre vint-i-tants d’octubre —aquest cop sí— resolutiva.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Històries circulars o dobles personalitats, en el món de la literatura hi podem trobar de tot.
    La teva és una bella història, plena de poesia i molt ben escrita, Josefina.
    Jo, no em vaig explicar prou bé i la gent de Núvol no van entendre que volia signar el meu conte com a E. Viladoms (tal com ho vaig fer en anteriors ocasions), és el nom de ploma que utilitzo habitualment.
    Gràcies pels teus minuts de lectura (i d’escriptura!).

  2. Gràcies E.Viladoms per les teves paraules. Contenta que t’hagi agradat el meu relat.
    Vaig voler saber si eres l’autora del conte Crec-en-un-déu perquè fa anys que et segueixo al portal Relats en Català, en tinc llegida i t’he de dir que em fascinen les teves narracions, el vocabulari que utilitzes, com enfoques les diferents temàtiques, els escenaris on les enquadres… El motiu de la meva pregunta era, doncs, curiositat. Una curiositat que desitjava que fos contestada amb un sí que l’és, ella, l’E.Viladoms, l’autora. I així ha estat.
    Gràcies, doncs, una vegada més per regalar-nos un nou relat. De debò.