Elemental, estimat Watson

Una pipa meditativa dibuixa volutes de fum dins l’ambient atapeït d’un estudi escarlata a Baker Street. Assegut davant de l’escriptori curull de papers i llibres, Sherlock Holmes manté fix l’esguard més enllà de la finestra i fuma concentrat en els seus pensaments. Darrere seu, des de la porta de l’estudi, Watson el fita amoïnat i molest alhora. Holmes no ha menjat ni ha parlat els dos darrers dies, i li consta que tampoc no ha dormit. Prou que el coneix i tem que acabi, com ha passat altres vegades, alleujant el feixuc pes de la seva ment excessiva en el fals paradís de la xeringa amagada, ho sap molt bé, en el tercer calaix de l’escriptori.

Tot va començar fa quinze dies, en aquest mateix estudi, quan el comte de Greystone va visitar-los per contractar els serveis de Holmes. Watson observà el comte amb deteniment: no havia complert encara els trenta anys, era alt i de complexió atlètica. El cabell ros, la pell clara i els ulls blaus i penetrants insinuaven una possible ascendència nòrdica, però el somriure franc, la naturalitat en els gestos i la suau cadència de la veu anunciaven la presència d’avantpassats de sang més ardent, potser espanyola. Irradiava un magnetisme enfront del qual ni tan sols Sherlock semblava indiferent.

De manera succinta i clara va exposar el motiu de la visita: li havien robat un fabulós robí, propietat de la seva família, i volia contractar el millor dels millors per recuperar-lo. Holmes va romandre a la mansió del comte durant quinze dies, descobrí el culpable i recuperà la joia. La premsa se’n va fer ressò: un nou èxit i honoraris dignes d’un rei per al detectiu més famós d’Anglaterra. No obstant això, en Sherlock no semblava alegrar-se’n i havia caigut en un estat de malenconia que s’havia perllongat durant aquells dos darrers dies.

Dempeus, a la porta de l’estudi, Watson cerca respostes. Potser la causa sigui l’extrema autoexigència del detectiu, atès que en comparació amb altres casos més complexos de la seva dilatada carrera, el temps invertit en la resolució d’aquest és més aviat excessiu. No, està segur que es tracta de quelcom més profund, però què? Malauradament, l’asèpsia física i emocional de Holmes no li ho posa fàcil. Prova de fer memòria: fa tan sols dos dies que van acomiadar-se del comte. Ara recorda un fet que li cridà l’atenció. Mentre esperava a les portes de la mansió el carruatge que els retornaria a Baker Street, Watson els va veure acomiadant-se: Holmes oferí al comte la seva mà, i ell la va estrènyer entre les seves durant uns segons sense que el detectiu mostrés cap signe de rebuig. Un fet sorprenent, ja que Holmes defugia sistemàticament qualsevol contacte físic amb un altre ésser humà.

Una carta per al senyor Holmes. La senyora Hudson, venerable propietària de l’immoble, duu a les mans un sobre tancat i segellat amb lacre, on s’endevina un segell nobiliari. Com si estigués mogut per un ressort, Holmes s’alça i avança, rabent, cap a ells. Arrenca literalment la carta de les mans de la senyora Hudson, els convida a sortir de l’estudi recitant d’una tirada moltes gràcies senyora Hudson això és tot per avui ah Watson és aquí bona nit, i els deixa tots dos a l’escala, amb la paraula als llavis i la porta als nassos.

Les brases agonitzen a la xemeneia de l’estudi, i a través de la finestra sense cortines avança lentament la llum tot acaronant amb calidesa el sofà on Holmes dorm com un nadó. Sense desvestir encara, abraçat al seu violí, els seus llavis dibuixen en somnis un somriure que Watson no sabria pas com interpretar.