Elegia irlandesa

12.05.2016

La Perla 29 torna a declarar el seu amor a Irlanda. Ahir, mentre assistia a l’estrena d’Els cors purs al Romea, recordava que en aquest mateix teatre vaig veure fa anys La presa, de Conor McPherson, una obra que a molts de nosaltres ens va descobrir el teatre irlandès contemporani. Es tracta d’un teatre de la quietud, en què les coses passen tant com se’ns narren. Els personatges en tenen prou amb ser-hi i explicar la seva vida.

 

Els cors purs. Fotografia de David Ruano

Els cors purs. Fotografia de David Ruano

A Els cors purs, Oriol Broggi parteix d’una nouvelle del francès Joseph Kessel per emportar-nos-en una hora i mitja de vacances a Irlanda. El director de La Perla 29 està més interessat a construir una atmosfera que a explicar una història. I ho ha fet, com ell mateix reconeix al programa de mà, amb una amalgama de materials literaris procedents de diverses lectures (Els morts de Joyce seria el referent més evident), però també d’imatges, records o cançons. Els cors purs no és només una celebració de la paraula, sinó “un poema visual, textual, musical”.

Tres músics que es reparteixen set instruments (piano, acordió, oboè, corn anglès, flauta, guitarra i banjo) acompanyen o puntuen en tot moment el recitat dels actors, que diuen el text amb una exhalació de poesia. Broggi invoca una Irlanda exhausta per la guerra, una Irlanda triomfant i alhora desfeta, que reclama la recuperació dels valors suprems, com l’hospitalitat, però que no acaba de sostreure’s d’un cert fatalisme catòlic, o de l’escepticisme paralitzador. La puresa del cor s’oposa aquí a la tossuderia de les idees, “que al cap dels anys només duen a enfrontaments”.

Els cors purs no és un espectacle que aspiri a ser comprensible sinó que en té prou amb embolcallar-nos en una efusió elegíaca. Les paraules, balsàmiques, floten en l’aire com si fossin volves que no acaben d’agafar-se enlloc. Els actors mateixos floten també en certs moments, levitant sobre l’escenari en un número acrobàtic ple de poesia. La veu de Miranda Gas ens transporta en aquesta mateixa elevació, com una escala que ens enfila al cel.

Som en una Irlanda escindida entre la corona anglesa i l’afany republicà. El conflicte d’aquestes dues lleialtats s’encarna en dos personatges, marit i muller, que es trobaran en bàndols contraris. No diré més, per bé que és bo apuntar-ho una mica per a l’espectador que hi vagi, perquè Broggi no dóna gens de peixet i renuncia a farcir l’argument amb escenes de context. D’aquesta Irlanda que ens presenta Broggi m’agrada més el cant elegíac de Joyce que no el conflicte bèl·lic de Kessel. I a l’elegia m’hi falta el contrapunt de l’humor, aquell humor que trobàvem a Dansa d’agost i que fa molt més punyent el dolor quan se’ns presenta barrejat amb la ganyota del sarcasme.