El vot de la veïna

26.11.2012

És una veïna de l’escala, però en tots aquests anys, i fins avui mateix, només havíem intercanviat a penes quatre frases banals sobre el temps que fa. Falten, però, vint-i-quatre hores per a unes eleccions decisives i, com tanta altra gent que trobes aquests dies, ella té ganes de xerrar, de parlar del tema: no cal dir de quin tema. Diu que acaba de penjar, al seu balcó, l’estelada. I ens explica, davant del portal, el sentit del seu vot. Comença per explicar que ella és de Còrdova, però que, sense renunciar als seus orígens, se sent catalana. De fet, en va arribar quan tenia tot just sis mesos. El català no el parla, perquè tot i que en el seu moment va fer els cursos del “Digui, digui”, encara s’avergonyeix del seu accent. El català, però, és la llengua dels seus fills i néts. I no suporta que, des de Madrid, ens ataquin. Un dia, fins i tot, va sentir l’Albert Rivera a Intereconomía i va trucar-hi, nerviosa, per protestar: la situació que pintaven en aquella tele no tenia res a veure amb la realitat de la convivència lingüística a Catalunya ni amb la riquesa que, per a les seves filles, significa parlar dues llengües (amb l’anglès, tres). No la van deixar entrar en antena, però els en va dir quatre de fresques. Per això, com tanta gent, ha arribat a la conclusió que l’únic que ens queda, vist com ens tracten a Madrid, és marxar. Però, a diferència del seu home, ella no votarà CiU, perquè, diu, són de dretes; de fet, sosté, s’emboliquen amb la bandera per tapar la seva política de retallades. Amb les filles, han intentat convèncer el marit que no voti els convergents, però ell, català de naixença, es manté ferm que en Mas és l’únic que pot portar-nos a la independència. En canvi, ella tota la vida que ha votat socialista, perquè li ha semblat sempre el vot útil per frenar la dreta, però en aquestes eleccions ja ho té decidit: votarà Joan Herrera, perquè el seu pare (el d’ella) era del PSUC, i li sembla que votar Herrera és tornar als orígens, és el que li hauria agradat a ell: una opció d’esquerres. I ja ho deia, ja, el seu pare, que els socialistes eren uns “traicioneros”. És clar que també li agrada aquest noi d’Esquerra, que parla tan i tan bé: se’l veu un home raonable, i no diu bestieses. Ens acomiadem, mentre penso en la capacitat d’aquesta dona de resumir una actitud de part de l’electorat: sobirania, sí, però amb unes altres polítiques. En efecte, explica, aquesta història real, els resultats de diumenge? En tot cas, quan ahir al vespre ens sorpreníem, davant de la televisió, de la magnitud de la patacada d’en Mas, me’n vaig recordar, de la veïna.

Etiquetes: