El victimisme ha canviat de bàndol

24.06.2015

Aquest article no és cap defensa ni jo sóc víctima de res. Al contrari, tot el que ve a continuació ho he provocat jo solet per una acció irresponsable que passo a descriure abans de demanar disculpes per haver-la comesa.

Ferran-Toutain retrat

Ferran Toutain

 

Dimarts, vint-i-tres de juny. Tinc un dinar a les 14 hores i arribo mitja hor abans. Veig una taula a la terrassa que el cafè Jamaica té a la vorera central de la Rambla Catalunya i m’hi assec. A la taula del costat reconec Ferran Toutain que parla amb una senyora. Li faig un gest de salutació i trec un bloc de notes. El conec de fa anys. Ell continua parlant abrandadament amb la senyora, en castellà. Dedueixo que és algú de fora, no pas perquè li parli en castellà sinó per les coses que li explica, com si ella no conegués la realitat catalana i ell sentís la necessitat de posar-la en antecedents. (Després he llegit que és Míriam Tey, a qui també havia tractat fa anys quan era la parella del meu editor Miquel Alzueta, però si realment era ella la conversa perd la seva dimensió informativa i n’agafa una de terapèutica, perquè Míriam Tey no només és una dona ben informada, sinó afí a les posicions exposades per Toutain). No em cal parar orella per sentir el que diu Toutain. Seiem a menys de dos metres de distància, en diagonal. Li exposa les idees que Toutain i altres catalans que estan radicalment en contra de la independència de Catalunya, tenen de la situació social. Em crida l’atenció una frase sobre un ex amic, poeta, de qui en conec el nom i l’obra. Diu que s’ha tornat independentista i per això ha tallat amb ell de soca-rel. Després continua explicant la seva percepció de l’actual situació política de Catalunya, de la qual se sent una víctima. A les 13:36 escric un tuit descriptiu de la situació (“a la taula del costat el Ferran Toutain fa una sessió de victimisme antinacionalista”) i després n’encadeno cinc més transcrivint frases que li sento dir durant el següents minuts. A les 13:50 m’aixeco i me’n vaig amb un setè tuit que acaba: “Encara prendrem mal”. La seqüència dels meus tuits figura en aquesta notícia que vint minuts més tard publica Vilaweb amb una alerta al Twitter, la qual cosa desencadena la seva difusió massiva que, trenta hores després encara dura.

Escric aquest article per demanar disculpes a Ferran Toutain, però no només. També ho faig perquè la situació que jo mateix he creat de manera gratuïta amb el meu estirabot ha generat reaccions dignes d’una lectura crítica. Per començar, l’autocrítica. La meva actuació no és gens exemplar i això em permet descriure les seves conseqüències sense cap sospita de superioritat moral. Jo no he actuat correctament. Els meus tuits són fruit d’una atzagaiada, entesa com una acció irreflexiva i desconsiderada vers Ferran Toutain. M’era físicament impossible no sentir-lo, però vaig voler-lo escoltar i vaig cometre la dolenteria de difondre-ho per Twitter irreflexivament. Tots cometem errors i tant de bo tots fossin d’aquesta magnitud. D’altra banda, la desproporció entre aquesta atzagaiada i algunes de les reaccions que ha provocat és prodigiosa. Qui no ha escoltat una conversa en un lloc públic? Qui no l’ha explicada? Els escriptors parem orella pertot. I els que no escriuen, també. Hi ha una llista de distribució fantàstica d’Enric Gomà que es diu “Al Carrer” on la gent envia frases sentides al carrer, en un bar o en uns grans magatzems.

Anem amb les reaccions. Un tuit és un text amb context mutant. En primera instància, el to d’espia de dibuixos animats que faig servir suscita algunes reaccions de complicitat, fruit de l’efecte forat-del-pany. Però a les 13:56 Vilaweb en fa notícia. Els diaris digitals ja ho fan, això, amb els tuits de polítics, esportistes i artistes. No els en culpo. Jo sóc el responsable i l’emissor dels missatges que ells només agrupen sota un titular que busca cridar l’atenció, ergo clics, (“Màrius Serra espia i explica una conversa anticatalanista de Ferran Toutain”), i ho aconsegueix. Però sí que em suscita una pregunta. Això és notícia? Quan veig que en fan una alerta em sorprèn. El context de la meva atzagaiada canvia. Ara ja viatja en el si d’una capçalera i la difusió salta exponencialment. La línia editorial de Vilaweb es podria definir amb moltes paraules, tres de les quals serien independència, Països i Catalans. Hi simpatitzo, no me n’he amagat mai pas. Però, afortunadament, els seus lectors tenen esperit crític. I, com és lògic, també els que estan als antípodes ideològics de la seva línia editorial el rastregen a la recerca d’elements de discrepància. La qüestió és que durant la tarda el meu TL s’omple primer d’elogis entusiastes, després de crítiques de tot tipus i ben aviat d’insults indiscriminats. A Twitter diversos fragments dels meus tuits es descontextualitzen i es recontextualitzen. A la nit, en plena revetlla, ja en surt un article de José María Albert de Paco a Libertad Digital Atestado” que identifica Míriam Tey com a interlocutora. A Crónica global el titular ja indica una altra intenció més directa: “Un activista independentista y colaborador de RNE espía y difunde una conversación privada de dos intelectuales no nacionalistas” 

Les reaccions sobre la meva atzagaiada s’amplifiquen. Les inicials són favorables, en sintonia amb el meu to i, segur, amb la meva manera de pensar. Hi predomina el mode irònic: “Com diria la sra. Namés, el sr Mas ho trenca tot”, “Veus? Per culpa de l’independentisme no es pot fer ni el got tranquil·lament a una terrassa de la Rambla” o “Mode Mortadelo. Genials moments… this is Twitter!!”. Alguns han tractat Toutain i hi diuen alguna cosa (“el meu ex profe de català q era incapaç d’aguantar 15 minuts sense enfadar-se”) i també n’hi ha que l’insulten en estil indirecte (“No li has tirat cacauets?”). El primer que menciona Toutain amb el seu perfil perquè s’assabenti de la meva malifeta és també el primer tuit que em critica: “Tot el meu suport a @ferrantoutain enfront de la baixesa comesa avui per @mariusserra i la publicitat que li ha donat @VilaWeb”. El signa Pau López i no crec que sigui una crítica desproporcionada, com tampoc ho és els dos de Indici bcn (@minutet): “1-Professionalment tenim obligació deguda de preservar secret en mode espia”, “2-Èticament inclús la intimitat del nostre pitjor enemic és sagrada en mode persona”.

Entre els retuits fets des de la complicitat independentista van arribant missatges crítics contra la meva atzagaiada de caire argumentatiu. Per exemple aquest d’Antoni-Italo: “al #noupaís podrem difondre converses privades i fer fotografies sense consentiment o ho fas perquè encara som a Espanya?”. Altres tuits parlen de fer el ridícul, d’Inspector Gadget, de la pel·lícula “La mala educación”, d’actuació vergonyosa i de falta d’ètica. Tampoc hi veig desproporcionalitat. Reconec que alguns tuits em fan riure, com el de Carlos Abadía (“Serra, ese escritor de cuarta, hace de espía de quinta en un bar #Barcelona”) o d’Elvira F. Luengo (“mal que escuche, pero que publique es repulsivo… se ha retratado”). De sobte, el to s’endureix. Segurament ha passat prou temps perquè les xarxes organitzades del bàndol unionista processin la peça de Vilaweb i carreguin les armes. Coincideix amb l’entrada en escena de Josep Ramon Bosch de Societat Civil Catalana i amb l’article a Libertad Digital (el de Crónica Global és posterior). Bosch només em dedica tres apel·latius: vomitiu, espia i xivata. I llavors es produeix una d’aquelles recontextualitzacions estranyes a la xarxa i, durant una estona curta, m’acusen d’haver traït Societat després d’haver-ne rebut favors!!!

Alguns tuits insten Ferran Toutain perquè em denunciï: “espero de corazón que el señor @ferrantoutain denuncie a la escoria humana de @mariusserra”. Aquí s’obre l’aixeta dels insults, tan variada com creativa: gusano, chivata traidora, puta rata cobarde, hijo de perra, gentuza, llepaculs, marujon, alcahuete, papafrita, subnormal, soplón, acusica, acusón, espía, malsín, cizañero, bellorife, esbirro, verdugo, puta rata nazi chivata… D’una manera inevitable, s’imposa la Llei de Godwin (“a mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis tendeix a u”). Alguns parlen de la #GestapoCAT, d’altres diuen que les esses de pruSSés i @mariuSSerra s’escriuen en majúscula, un altre anuncia una imminent “Nit dels cristalls trencats”, un altre parla de la insígnia oculta que portaven els de la Social i encara un altre resumeix la meva atzagaiada amb aquesta tirallonga d’infinitius: “espiar señalar rechazar injuriar exterminar”… Ara, quan escric aquestes ratlles, ja hi ha tuits que demanen que em facin fora de tots els mitjans en els quals col·laboro.

Sóc conscient que he comés una atzagaiada. La reconec i me’n disculpo amb el senyor Ferran Toutain, però no em sembla gens proporcional la reacció. Comparteixo el seu pensament quan diu “Se puede trabajar con gente de distintos puntos de vista siempre que uno no se sienta acorralado”. Fa gairebé trenta anys que vaig publicar el primer llibre i sempre he treballat amb gent que tenia punts de vista diferents al meu. Quan als anys vuitanta cursava Filologia Anglesa a la universitat, els que defensàvem la independència érem una minoria molt menys nombrosa dels que avui defensen la permanència a Espanya. Mai no se’m va acudir fer-me la víctima. Això ja ho feia Jordi Pujol, el McGuffin del catalanisme, que va fer del victimisme un estat vital. Avui, el victimisme ha canviat de bàndol.

Respon a Xavier Borràs Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

101 Comentaris
  1. A mi, que sóc independentista, em va semblar incorrecte el que vas fer. Una cosa no treu l’altra.
    Salutacions cordials.

  2. Doncs jo trobo que reflecteix a la perfecció el que és twitter per a molts. Si ho sents, per què no es pot explicar? Si és secret que ho tractin en privat.

    • Defenses que no es poden tenir converses privades a un lloc públic com una terrassa? Ens hem de tancar a casa per xerrar? Una cosa és que se’ns pugui sentir, l’altra que es publiqui amb nom i cognoms qui ha dit què, i menys amb un to d’acusació

  3. Essent al màxim de sincer, et diré que m’hi he divertit molt, llegint aquest report. Ho coneixia, però no tinc twitter i no vaig estar-ne gaire al cas. Jo no sóc ningú per acusar-te ni perdonar-te, però si ho hagués de fer, per a mi ja estàs perdonat. No t’hi amoïnis. T’estimem.

    • Fes-t’ho mirar això que t’ho passis bé veient com algú es dedica a espiar i revelar públicament les converses privades d’algú altre.
      D’altra banda és revelador com Vilaweb, espai d’internet subvencionat amb els nostres impostos, se salti tots els codis deontològics de la seva professió i d’unes quantes més i que ningú foti el crit al cel i ho denunciï; em refereixo, evidentment, no a particulars anònims o a altres mitjans de comunicació que ja els hi va bé la gresca ideològica (libertaddigital, per exemple), sinó al diari Ara, al Punt-Avui, al Periódico de Catalunya, a la Vanguardia, a Tv3, a Catalunya Ràdio, etc.

      • Sí, m’ho he fet mirar. I em diuen que és del tot normal. Diuen que la condició humana comporta aquestes coses. No em sento culpable. Sóc xafarder. I un devorador de memòries, dietaris i biografies. I també és una qüestió personal, el Màrius Serra em cau fantàsticament bé, és un paio collonut. I per aquesta entremaliadura, que jo també podria cometre, no el penso pas renyar. No sóc ningú per fer-ho. I en Toutain i la colla que li fa costat, doncs mira: dues pedres.

        • Li dius entremaliadura a un delicte. No cal dir per què és un delicte : no dubto que el senyor Serra o Vilaweb han tingut en consideració aquest fet a l’hora de reaccionar a la greu estupidesa que han comès un i l’altre, demanant disculpes i retirant la notícia, respectivament. Greu perquè no sols es vulnera la privacitat d’algú, sinó perquè aquesta vulneració té clars objectius polítics, d’assenyalar i acusar a la plaça pública al “perillòs”, al dfierent, al que discrepa. Si això ho trobes divertit, interessant o que tu també ho faries i que no hi veus res de dolent ( no arriba ni a la categoria d’eufemisme això de “entramaliadura; és ignorar absolutament l’abast de la qüestió, que no és altra que la vulneració del dret, fonament de la democracia) llavors és que ets partidari de que el dret es vulneri, és a dir, que no en qualsevol cirscumstància un té garantit que se’l tractarà com a ciutadà, com a persona. Vaja, que estàs d’acord amb posicions feixistes. Pot ser no ho vols ( ho ignoro, evidentment), però això és el que les teves paraules recolzen. La gravetat de l’assumpte ve quan dius que a més és una qüestió d’apreci, et cau bé dius. Com si això fos un argument a favor de res. Pitjor encara, ets com els nens d’escola que en comptes de dir com veus tu la cosa repeteixes el que diu el líder, el divertit o l’enrotllat, per idiota o mentida que sigui. Ja per acabar, i perquè no quedi dubte que tu mateix et retractes, dius que pel senyor Toutain i la seva colla que “dues pedres”. Que no t’importi que amb algú es cometi una injustícia significa que ets sectari, que sols defenses als teus. No hi ha cosa més repugnant i feixista.

  4. A mi no em sembla malament, és xafardaria pura. Les persones públiques ho son sempre, fins i tot quan es prenen unes canyes. Si vols mantenir en secret una conversa, no hi ha com mantenir-la en privat, o en veu baixa…

    • Una altra que ha pensat tan poc que no arriba a entendre que no s’espia ni es revelen les converses privades dels altres. Què vol dir que el senyor Toutain és una figura pública? Quina tonteria és aquesta? No saber distingir entre el que pugui dir un ministre fora de micro a un homònim i que un periodista ho capti i ho faci públic amb el que ha fet el senyor Serra és indicador del grau de feixisme de la societat catalana actual. Un ministre, encara que estigui fora de micro, en una conversa privada amb un altre ministre, està exercint una tasca pública, que hauria d’estar disponible SEMPRE a tots els ciutadans. Obviament això no passa, no hi ha cosa més opaca que les converses que tenen els polítics entre ells; fet penós, molt lluny del que una democràcia exigeix. No distingir el que ha fet Màrius Serra d’això, és a dir, no saber, tampoc, en què consisteix una figura pública és d’una capacitat intel·lectual força nul·la.

      Alhora, el que sembla més increïble és que Màrius Serra no s’adoni que en el seu article de disculpa encara pretengui fer-se la víctima. Sí, reconeix l’error, però per després dir que ell ha estat víctima de l’escarni públic. No hi ha dubte que és reprovable que insultin de mala manera al senyor Serra, però fer d’això una tesi on ell acaba quedant retratat com una víctima és d’una frivolitat monumental.

      • “…el que ha fet el senyor Serra és indicador del grau de feixisme de la societat catalana actual.” Deunidó, que fàcil resulta qualificar els altres! o. més ben dit: ‘cap geperut no es veu el gep’.

  5. Màrius, jo també em vaig posar les mans al cap quan vaig llegir-ho a Vilaweb. però tothom la pot vessar en un moment o altre. Som humans. La reacció de la caverna era previsible. Previsible per desproporcionada i passada de voltes, com sempre. No te’n facis. M’agrada molt aquest article que has fet ara: et disculpes pel que vas fer incorrectament i denuncies els que ho estan fent ara incorrectament… només que els que ara ho fan incorrectament (i vergonyosament insultant passats de tombs) no es disculparan mai. Cadascú queda pel que és. Una abraçada.

  6. En el meu valencià -el català del Baix Vinalopó- se n’ha dit sempre “xafarder” i “portador de noves” a qui es fica en converses que no li són adreçades per després escampar-les. No en sabia res d’aquesta historieta però em produeix un fàstic incommensurable alhora que hauré de vigilar de què parle en llocs públics amb el meu to de veu. Gràcies per recordar-nos que existeixen persones com vós. De fet, en fer aquest article aparentment de “disculpa” escampes encara més les noves. Em sembla d’una maldat absoluta! A mi els amics em retreuen sempre que parle d’intimitats i a cor que vols. Ara, deu ser que sóc absolutament incapaç no ja d’escoltar sinó de sentir la conversa que es desplega a la taula al costat de la meua. Per això, per fort que parlen els veïns, mai no sé de què parlen, fins i tot quan estic sol i avorrit. Sempre trobe les façanes de l’altre costat del carrer -a Barcelona em passa- fascinants. Em dec haver perdut milers de converses sucoses mentre en dec haver oferit -sense voler- unes altres tantes en debades. La de pessics que dec haver rebut per parlar fort en cafeteries públiques! Vergonya, cavaller, vergonya!

    • La disculpa t’honora doncs ja diuen que rectificar és de savis. Com deia Norman Mailer: només els necis pensen que tenen sempre la raó. En aquest cas reconeixes que l’ has errat i ho admets, però ja veus els imbècils de torn en fan llenya.

  7. m’ha sorprès tot el rebombori que van causar els teus tw, no n’estava al corrent, i em sembla del tot desmesurat.
    Si ho haguès fet una persona anònima no s’haguès tret tant de context. Els que et coneixem sabem el to amb el que vas transcriure una conversa tal qual la senties sense que s’amaguèssin de res. No pateixis , estic amb tu.

  8. Noi… pels tribunals americans, que son independents i seriosos no com els nostrats, consideren Internet igual com el carrer. Es a dir. Se’t pot fotografiar, citar el que dius, atacar-te per una piulada a per aixecar massa el to en una terrassa rodejat de gent.
    Es cert que la resposta organitzada dels unionistes és fàcil d’argumentar, amb la caricatura del espia. Aquest és l’únic error, al menys des del meu punt de vista.
    L’altre dia, un amic francès que te un vídeo bloc, l’insultaven per haver fet una entrada sobre un joc en català. Li deien de tot menys maco, i si… feixista també. I què?
    Fa temps que es va obrir la veda. Pels uns i pels altres. I només demanem excuses nosaltres.
    Com sempre et dic: No hi ha prou paper de fumar a Catalunya per aguantar-nos-les tots per anar a pixar.
    No pateixis tant, que fins i tot hi ha qui diu que en Toutain i la Tey son intel·lectuals! Això fa temps que s’ha sortit de mare. 🙂

  9. El que es diu en un lloc públic, és públic.
    Escritors, periodistes… si no fossin xafarders, quina gràcia tindrien?

  10. Osti tu, si que tenen la pell fina!!

    A mi també em sembla esperpèntica la seva reacció, però ja els coneixem, no hi estan acostumats: Abans no gosàvem!

    Salut!

  11. De tu, no m’hagués excusat. Has muntat un espectacle divertit a partir d’una conversa sentida al carrer.

    • No trobe motius per a cap disculpa. Però et faig palesa la meua solidaritat, Màrius. Solidaritat des del País Valencià que encara vol saber qui va posar les bombes a Joan Fuster, a Sanchis Guarner, a la llibreria 3i4, qui ha comès centenars d’atemptats contra seus de partits polítics, sindicats, associacions culturals i llibreries. Qui ha mostrat el seu reiterat menyspreu contra Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor… Tanta violència impune. Violència espanyolista, violència anticatalanista. Durant anys i més anys. I no hi hagut mai cap detenció. D’aquesta violència mai no s’han fet ressò els mèdia espanyols. Ni tampoc hem trobat solidaritat entre la ” intel·lectualitat” democràtica espanyola. I per això teu, tanta escama! Tenen els ulls travessats de bigues. Corcades de cinisme, de més a més.

  12. Hòstia, ara m’ha vingut a la memòria el Ramon Barnils, qui deia estar fart de “Tontains i Pericos” (amb relació a Toutain i Pericay). Ja ve de lluny, la cosa. Ara: jo us asseguro que a l’any 1982 en una manifestació de Nacionalistes d’Esquerra m’hi vaig trobar el Toutain cridant “Independència” com un boig. No m’ho invento.

    • O confons o t’ho inventes i en tal cas vol dir que ets un embustero. Acostmats a creure-us tantes mentides us heu inventat un món imaginari en el que només hi teniu cabuda uns quants il.luminats. No us imagineu el mal que esteu fent a Catalunya. Sou la massa estúpida que utilitza el poder per fer de la seva

  13. Em sembla innoble que feu servir una aparent disculpa per a engrandir l’ofensa i espargir la brossa encara més eficaçment. El senyor Toutain no és cap sant de la meva devoció –ni vós tampoc, per cert–, però té tot el dret de poder parlar del que vulgui, on vulgui, amb qui vulgui, sense que ningú en faci safareig. En fi, tot molt lamentable, senyor Serra; tant les piulades com aquesta enverinada disculpa, falsa com una moneda de tres euros.
    Allò que no puc entendre del dret ni de cantó és la notícia de VilaWeb si és que vós no en teníeu coneixement previ i no hi vau tenir art ni part (i de fet, ni així); no és gens el seu estil. Em fa força mala espina…
    Tot plegat i en qualsevol cas, us heu mostrat com un ximplet. Ara i aquí encara més que amb la bertranada dels twitts.

    • Fidel F. ha dit just el que jo pensava. Una disculpa ben estranya que encara fa més grossa la gran cagada del senyor Serra. Ho ha fet expressament, oi? Si no és així, crec que ara s’hauria de disculpar per la manera de disculpar-se. O miri, no… Deixi-ho estar que seria pitjor. Matem-ho aquí.

    • Totalment d’acord, senyor. El senyor Serra, que altra cosa no, però escriure en sap i de l’ús de la llengua n’ha fet el seu medi de vida, comença demanant disculpes per acabar justificant el seu comportament, sentint-se atacat per quatre esbojarrats a twitter, no més radicals que aquells que el feliciten per les piulades.

      El victimisme no ha canviat de vorera, s’ha expandit: uns es senten espiats i els altres atacats perquè no els deixen espiar.

  14. Màrius, confesso que a mi em va sorprendre la notícia ( notícia?), i vaig pensar que t’havies equivocat, sobretot en el fet que les persones en qüestió eren conegudes teves i en vas dir els noms. Em va semblar una manca de respecte. Si haguessis fet una piulada sense esmentar-ne el nom, hauria estat molt diferent. I ara passa full, ja n’has demanat disculpes. I la resposta dels espanyolistes era de preveure. Ja sabem de quin peu calcen.

  15. Això de dir que com que sóc escriptor és normal que escolti converses privades, doncs no cola senyor Serra. Un escriptor, el primer que ha de fer, com qualsevol altra persona, és respectar la privacitat dels altres, converses incloses.
    No s’hi val tampoc a dir que tots hem explicat alguna vegada una conversa que hem sentit al carrer. Una cosa és explicar una conversa a un amic, i una altra cosa explicar-la a twitter, és a dir publicar-la. Les converses privades no s’han de publicar. Qui publica una conversa privada i no està actuant com a periodista sinó com a “chivato”.
    Si el periodista vol donar a conèixer les opinions d’algú, per exemple del senyor Toutain, el que ha de fer és fer-li una entrevista i publicar-la. Tot menys intentar obtenir les seves paraules d’amagat.
    El que hauria d’haver fer el senyor Serra, en tot cas, és parlar amb el senyor Toutain i dir-li: mira, trobo que no tens raó en tot això que estàs dient.
    El que ha fet el senyor Serra no es pot comparar amb la llista de l’Enric Gomà. La gent que col·labora en aquesta llista hi enviar frases, però no diu són els autors d’aquestes frases.
    El senyor Serra no es pot queixar que Vilaweb convertís els seus tuits en una notícia. Què esperava que passés? El senyor Serra és una persona coneguda, i allò que diu en públic sempre és notícia. A més, encara que Vilaweb no n’hagués parlat, la reacció a twitter hauria arribat tard o d’hora. Twitter ja va per lliure. No necessita la premsa per funcionar.
    En fi, que el senyor Serra va confondre twitter amb watsap. La propera vegada que senti algun espanyolista despotricant del catalanisme i necessiti desfogar-se, que faci servir el watsap. D’aquesta manera les seves opinions quedaran en l’esfera de la privacitat i ni Vilaweb ni cap altre diari en farà una notícia. Bé, quedaran en la privacitat sempre i quan no aparegui un espia que les agafi del watsap i les faci públiques.

    • “El senyor Serra és una persona coneguda, i allò que diu en públic sempre és notícia”. Ara podeu canviar “Serra” per “Toutain” i esperar que el curtcircuit no us rosteixi.

      • Tu sí que tens alguna neurona rostida, company. No es pot posar Toutain on diu Serra, perquè en Toutain no estava parlant en públic sinó en privat, a diferència del que ha fet en Serra. Parlar per twitter és parlar en públic.

  16. Per al·lusions. A “Al carrer” som 710 individus connectats a través del correu electrònic que ens expliquem frases sentides a la via pública dites per desconeguts. Ho vaig fundar fa 16 anys, amb dos objectius: saber i difondre com ens expressem (la llengua col·loquial) i saber i difondre frases curioses, rares, misterioses, humorístiques, etc. que la gent es diu al carrer. Sobre el primer aspecte, el nucli inicial érem guionistes i treballem els diàlegs intentant reproduir (una mica estilitzada) la llengua col·loquial.
    Sobre el segon, si en una piscina sento una dona que diu als fills “‘¡Al agua, que es gerundio!”, em ve de gust compartir-ho amb els 710 informants.

    Si coneixem qui la diu, ja no és vàlida. Aquest, potser, ha estat l’error del Màrius Serra. Dir el nom del parlant, en comptes de limitar-se a reproduir la conversa (en veu alta, en un lloc públic). Ell s’ha disculpat.

    Tot el que diem en públic, en un to de veu prou alt perquè et sentin els que t’envolten, és públic.

    Per a inscriure-s’hi, a Al carrer, podeu escriure a enricgoma@enricgoma.com i dir el nom, la població on viviu i la professió.

  17. Rectificar és de savis. I errar, d’humans.
    Ara bé, amb aquest article veig una ensopagada a una altra pedra: esbombar el que són unes reaccions [forasenyades] a unes accions (els seus tuits i la propaganda feta a Vilaweb) també del tot deporables.
    Quina intenció té aquest article? No serà pas voler posar més llenya al foc?
    Atentament

  18. Ha sigut una relliscada i prou. Ja t’has disculpat cosa que mai he llegit de cap persona vinculada a l’unionisme sobre les mentides, insults que fan de forma sistemàtica contra tot allò que faci olor a català.
    Com sempre la seva violència verbal delata el seu tarannà poc democràtic.

  19. Senyor Serra, no s’hi valen disculpes. Pensi una miqueta, si us plau, de tant en tant, abans de fer servir el twitter. El més preocupant no és que vostè es dediqui a espiar converses d’altres persones en una terrassa – que ja és prou gros – per difondre-les, sinó que un mitjà “seriós” com vilaweb ho hagi difós. Jo, que estic a les antípodes del pensament del Sr. Toutain, prefereixo 50.000 voltes un país on 30 Toutains puguin anar dient el que vulguin on vulguin – igual que vostè, Sr. Serra, es permet de dir el que li sembla – a un país on hi hagi un pensament únic que distingeixi entre bons catalans i mals catalans segons el seu grau d’afinitat amb l’independentisme. Per si no se n’ha adonat encara, aquesta opció – ésser independentista o no – és tan vàlida com la seva, Sr. Serra. L’asfíxia que suposa el pensar que no podem dir a un conegut/amic/ etc el que volem en un bar sense el perill que algú ho escolti, ho transcrigui i a sobre, un mitjà com vilaweb ho difongui és insuportable. No s’hi valen excuses, no s’hi valen escrits a la premsa “afí”. Reflexionin una mica tots plegats.

  20. Tan bé que anaves i no pots evitar barrejar coses que no tenen a veure amb els fets que expliques, com ara en Pujol, que s’ha convertit en l’ase dels cops (m’ha caigut la torrada del costat de la mantega, cagu’m Pujol!).

    Per un altre costat, és evident que cal prendre distància, esdevenir prou adults per entomar i actuar sense ira. Al contrari, en els dies que ens queden fins al 27S cal seguir el consell d’en Cruyff a la final de Wembley: sortim al camp i gaudim.

  21. Es un tema de volum.
    Parlava molt alt, com si volgués fer ostentació dels seus punts de vista?
    Parlava en un to natural de conversa personal?
    Entre un i altre mode hi ha la diferencia públic-privat que caldria o no respectar.
    Algú ho havia de dir.

  22. Home Marius, si la teva excusa per fer això és l’Enric Gomà, doncs el primer problema seria de referent.
    Certament el fet sembla qüestionable. Es pot comentar una conversa sense identificar la persona. També es pot comentar identificant la persona passat el temps com qui narra una vivència o record (els llibres en van plens). En aquest cas el que genera controvèrsia és la immediatesa, la sensació que hi ha un altaveu captant i difonent una conversa privada en el mateix moment que es produeix. I és d’aquesta immediatesa poc o gens reflexiva de la que caiem víctimes tot sovint nosaltres mateixos.
    Vilaweb no em sembla que hagi fet res dolent. Simplement han triat malament una noticia, perquè un cop s’ha publicat a twitter ja no hi ha privacitat ni primícia possibles.
    Tanmateix de tot plegat n’ha sortit una cosa bona, posar en evidència un cop més els despropòsits d’aquesta gent tan ufana, els quals no necessiten excuses per arribar als insults ni amenaces més gruixuts, que ni tants sols reserven per a ocasions excepcionals.

  23. Això és el que té twitter… suposo que mirant enrere, haguessis preferit escriure el mateix sense dir el nom del personatge. Simplement dient “un conegut anti-independentista” o similar, no hagués provocat aquestes reaccions.

  24. Benvolgut Màrius,

    No judicaré si se t’ha anat la mà o no; els mitjans de comunicació en van plens de notícies de gent amb noms i cognoms que han estat escoltades, fotografiades, etc., en públic ( no pas espiades) des de fubolistes, polítics, actrius… Sembla com si tu haguessis estat el primer ha fer-ho. Com diu en Gomà -i algú més- el que es diu en públic i es diu a veu alçada per a fer-ho més public més enllà de l’interlocutor és… públic. Fins i tot, quan no tenen públic a prop, posen micros per escampar -i utilitzar perversament- les respostes de l’altre desprevingut comensal. Després es faran els innocents i, si el tret els hi surt per la culata, pitjor encara, se’n faran les víctimes. Cert, Màrius, el victimisme ha canviat de bàndol; el cinisme no, segueix a l’altra banda ben arrelat: només des de l’experiència (delators, confessors…) es pot escriure: “una palabra tuya puede ocasionar muchos muertos”; saben de què parlen i els revolts de les carreteres, p. ex., encara en van plens de “estas palabras tuyas”. Màrius, més d’un deu estar desitjant que els del Grup Godó et faci tocar el dos; sort que escrius a molts altres medis.

  25. El problema no és el twitter, senyors, sinó (i em sap greu dir-ho perquè és un mitjà que aprecio moltíssim) la difusió que en fa Vilaweb. Hem perdut el sentit crític? Calia realment fer una notícia destacada d’una brometa del Màrius Serra? Hi ha una diferència, encara, entre els milers de seguidors d’un tuitaire i els milers de lectors d’un diari!! O és que ens hem oblidat del concepte “objectivitat”? TOTS els mitjans de comunicació haurien de començar a reflexionar seriosament sobre el Twitter, l’abús que se’n fa ara és, per dir-ho clar, d’analfabets. Ja no compta per a res ser periodista?

  26. Un cas molt interessant. Certament és un exemple molt ben descrit sobre l’impacte de les TIC en una societat immadura en afers tecnològics, democràtics, comunicatius, i força hipòcrita.

  27. Espero que Núvol ja hagi demanat al Sr. Toutain un article per explicar-nos la seva versió dels fets. L’esperem amb candeletes!

  28. Estan bé les teves explicacions, amic Màrius, que retraten una situació d’ara, avui i la nostra revolució tecnològica, frívola i perversa. Tanmateix, l’inici de tot va ser quan et vaig llegir per Vilaweb i va astorar-me que tu haguessis passat la línia vermella de la privacitat més elemental. Em sap greu.

  29. descuide usted Sr. aerra, que si tiene usted la mala suerte de hacer algo “inapropiado”, de hablar de lo que no debe, acostarse con quien no debe o criticar a quien no debe y m encuantra a mí cerca con el twitter a punto recibirá de su misma medicina…y entonces a ver que piensa de la completa barbaridad que ha hecho…porque ha quedado retratado y lo sabe. Retratado como un pobre hombre, resentido con la vida y con la gente que no le adora…ya me parecía vomitiva la exhibición que hacia de su hijo…y ahora me confirma que lo que pensaba de usted y su narcisismo enfermizo era muy acertado. Es usted un desgraciado…y punto.

  30. Errar és de savis i demanar perdó, de catalans. Si no volien pols, q no haguèssin anat a l’era.
    Q s’haguèssin tapat la boca, com fan els futbolistes!
    Català a l’atac!

  31. Fins a rebre aquest matí el newsletter del Núvol no estava al cas de l’afer Serra-Toutain. No havia llegit cap piulada al respecte, entre altres raons per la manca de disciplina que tinc amb Twitter.

    Però no vull deixar escapar l’ocasió per tractar de llançar algunes pedres al remogut llac del debat sobre el pro¬cés i etcètera, arran d’un episodi que té tant d’anècdota com de categoria: anècdota perquè no passa de ser un acte “irresponsable”, com diu el mateix Màrius Serra —no sóc jo qui ha d’afegir-hi res més, ni acusacions ni exculpacions—, i categoria perquè d’això se’n fa notícia en un dels molts diaris digitals que omplen el ciberespai independentista, i en fer-la es tracta de generar un determinat ambient.

    Seguint l’estela de pólvora deixada per les indiscrecions del Marius Serra, he arribat a un comentari que considera tot plegat símptoma d’una “societat malalta”. Té raó qui ho escriu?

    Sincerament, la societat catalana no crec que estigui malalta. Ni tan sols empiocada. En tot cas, està po¬la¬ritzada. És lògic. En joc, o damunt del tauler del debat, no hi ha cap facècia. Què voleu, doncs? Que no hi hagi brega? Que els crits d’uns i d’altres no s’escoltin per tota l’escala de veïns? Un altre problema, i no menor, és decidir quins crits són acceptables i quins no ho són. I quins estem disposats a compartir i quins no.

    Seria acceptable, per posar un exemple, el que sig¬na el meu amic Enric Vila al El Matí Digital (http://www.elmati.cat/article/4663/valencianitzacio) —al ciberespai independentista hi ha tanta divisió com a l’independentisme polític—, i que diu que “fins que no estiguem disposats a col•lapsar el país o a enfrontar-nos a la policia o a l’exèrcit o a qui faci falta per fer un referèndum d’autodeterminació; fins que no deixem de demanar perdó per continuar existint i estiguem disposats a defensar-nos fins on faci falta; mentre pensem des de la por i no des de l’alegria de viure, no només no anirem enlloc, sinó que cada dia anirem pitjor.”

    Deixant de banda el to cumba del paràgref, identifico el desafortunat estirabot amb aquell cartell que hi havia, i potser encara hi es a les casernes de l’exèrcit i de la guàrdia civil, i que dema¬nava: “Todo por la patria.” Tot realment? La vida, fins i tot? Per quina pàtria? Si és així, amb mi no hi compteu. I ja us ho fareu.

    M’acusareu d’indigne perquè creieu que prefereixo viure de genolls que no pas morir de peu? A tot això només puc respondre que la meva identitat no s’adapta i encaixa només a la idea, demagògica i barroera, d’expressions tan genèriques i abstractes com “la llibertat de Catalunya”. De quina Catalunya em parleu, insisteixo?

    La Catalunya actual, la del segle XXI, és, tal i com l’en¬tenc, no només, i no fonamentalment, l’herència d’una suposada —en tant que construcció— i real —en tant que patrimoni cultural que té unes arrels i que perviu al llarg dels segles— nació mil•lenària.

    Catalunya, la del segle XXI, és o hauria de ser el resultat d’un plebiscit diari, seguint de lluny els plantejaments de Renan que a Espanya fa seus Ortega. I serà, per tant, allò que tota la gent que hi viu, que tots els seus ciuta¬dans, vulguin i decideixin ser, ja sigui el 27S o en properes comtesses o el que sigui que s’esdevingui després: referèndums, etcètera.

    Victimisme, el McGuffin no pas del pujolisme, però sí de l’indepen¬dentisme, parafrasejant l’article del Màrius Serra, és dir que amb l’Estat es¬panyol no s’hi pot fer res; que mai no deixarà fer un referèndum, etcètera, etcètera. És veritat! De fet, és veritat. Si més no, de moment i potser en un futur a mig i fins i tot llarg termini. Però, per què el sobiranisme no s’ho mira tot plegat com una qüestió de massa crítica, de molta massa crítica, i treballa serio¬sament, i sense baralles i complexos, per aconseguir-la? No el 50% més 1; no els 68 diputats. Si en lloc de 68 són 69, o 67, creu algú que la comunitat internacional pararà l’orella i atendrà res?

    Durant l’any passat vaig tenir l’experiència de seguir de ben a prop el debat sobre la independència d’Escòcia. La societat estava prou dividida, polaritzada, potser tant com ara la catalana. Per què parlo d’Escòcia? Perquè em fa l’efecte que el procés que s’hi va viure, i que encara continua viu tot i el resultat de no en el referèndum, hauria d’ensenyar molt a les forces que a Catalunya es di¬uen sobiranistes-independentistes. Gairebé un any després, però, no han entès res. Són incapaces de posar-se d’acord en qüestions fonamentals. Que no ho facin em fa sospitar que, tot plegat, no s’ho acaben de creure. O, expressat amb més optimisme i menys cinisme, que saben que ara no se’n podran sortir —com alguns consellers li diuen en privat al president Mas— i que, en el millor dels casos, necessitaran aprendre dels errors d’ara per tornar a intentar-ho més endavant. Quan?

    No és veritat, com l’altre dia suggeria el president a l’entrevista de TV3, que és ara o mai; tampoc, com diu l’ANC, que ara és l’hora. Ho pot ser, o no, però passi el que passi el 27S —i tot apunta a què el resultat serà ajustat en un sentit o en un altre: l’independentiste corre el risc de deprimir-se si no guanya, a diferència del que ha fet l’SNP, que de la seva derrota ha sortit molt reforçat i ho tornarà a in¬tentar—, si no hi ha una aclaparadora victòria de l’independentisme, això no evitarà ni invalidarà intents futurs; tot el contrari, els reforçarà.

    Massa crítica, deia abans… És qüestió de massa crítica. I molts independentistes, representants de no sé quines essències, s’entesten cada en aprimar-la cridant tot per la pàtria sense haver explicat encara de quina pàtria parlen. Mentrestant, ja podeu anar debatent a twitter sobre episodis com els de Serra-Toutain. Una forma tan distreta com una altra de perdre el temps.

  32. Els catalans sempre amb el seny embolicat amb paper de fumar per tot arreu.
    Tres-cents anys donant pel cul aquests de les Castelles i per una petita errada ( potser provocada per tant entomament) foten el crit al cel. Els catalans n’hem aguantat de totes les mides, ara que n’aguantin alguna de políticament incorrecte. Ja toca, no?.

    • tan políticament incorrecte com que és propi d’un règim dictatorial aquesta mena d’accions públiques. Espiar, difondre i difamar aquell que no comulga amb les idees de la majoria és el que sempre ha passat on precisament el que no hi ha és democràcia. Que la democràcia és un projecte i no un estat permet avaluar com uns territoris s’apropen més que d’altres a la democràcia. I sens dubte, aplaudir aquesta mena d’accions, pretendre perdonar-les, no acusar als mitjans de comunicació de no ser suficientment crítics amb porqueries com aquesta és posar terra de per mig perquè aquesta democràcia encara estigui més lluny.

  33. Gràcies per haver-me (re)descobert la paraula “atzagaiada”. L’has escrit fins a set vegades en el teu article 🙂
    Pel que fa al tema de fons i vist el que va passar, ara entenc perquè a la xarxa es parlar de “viralitat”. Certament això teu es va escampar com un virus.

  34. Amb aquets moments de certa “”adversitat” (poc bonic) el que necesitem, els que com jo som Independentistes! es…no caure en la trampa. Sr Màrius….moraleja esconda la mano que viene la vieja!!!!

  35. Em sap greu. Has passat una experiència molt desagradable i val a dir que has tingut la virtut de provar de desempallegar-te la llufa que t’han (o t’has) penjat. Quan caus en un xuclador no saps si te’n sortiràs. Pel teu be et desitjo que ho hagis assolit!

    Situacions com aquestes, a casa les havíem viscut la dècada 30/40 del segle passat. Encara hi estem encallats?. qui fàstic!

  36. Tanta indignació per amagar que alguns castellans i catalans fa segles que parlen dels catalans amb un menysteniment brutal, ple d’indignació, propia del amo quan la “minyona” els hi respon, ja no dic si planta cara… Dels catalans mesells -els hi diuen “abiertos”- encara pensen coses pitjors, que no s’enganyi ningú. Supremacisme d’uns i exclusió silenciosa dels altres per activa i per passiva, “esti es lo que hay”, oi?

  37. Benvolgut Marius Serra: Encara que tu sense ni voler et vas trobar dins de la conversa, i entenc el teu fet de twitejar el que el senyor Toutain mantenia amb conversa amb la senyora Miriam Tey, per la raó de quin mal li fa a aquest senyor el que els catalans/es volguem la independència de Catalunya de Espanya, i tot el que tu vas anar escoltant, entenc perquè ho sento dins meu el sentiment d’estimació a la terra i a la pàtria, i a la llengua, jo penso i en sento com en Mossén Cinto Verdaguer que ens deia en una de les estrofes d’una de les seves meravellosa i úniques poesíes aixô: “per la gran força i potents que en siguin les onades mai podran destruir el meu gra d’arena”, i aquesta estrofa de la poesía Cant d’Amor. “Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra; brollau, himnes d’amor; com cantaria els nuvols de la terra
    si tinc un cel al cor?. Marius ja has fet el gran fet de demanar disculpes per al que els teus sentiments et van fer fe, per tan, jo com a catalana comprenc perfectament els teus sentiments, i tinc de dir-t’he que la immensa “catalanofòbia” que púl.lula per a tot arreu, ens faríen desapareixer per a sempre, perquè en la realitat mai ens han acceptat com a catalans/es, no hem de perdre la nostra esperança, i continuar lluitan pacificament sense perdre el nord, i arribar al día en que aconseguim el nostre Estat pròpi, després haurem de lluitar per als nostres drets com a catalans/es. Bé Marius jo estic totalemnt a favor teu, pren nota de totes les calumnies que t’han engegat, perquè tu sols el que has fet a estat transmetre via twiter la conversa d’aquest anomenat senyor amb l’anomenada senyora, tu no els has faltat el respecte, i per tant amb aquest escrit jo li pregunto al senyor Toutain; em vol explicar com i en que el perjudica a vosté el fet de que la nostra nacionalitat és vulgui independitzar d’Espanya?. Salut Maríus, que et poguem veure de nou a la televisió, amb els mots que s’han anat perden dins la parla sòcial, i en tots els llocs on tu en puguis tenir una conversa, Visca Catalunya.
    Ramona Ibarra i Solà

  38. Mirant-ho fredament possiblement et varen fer picar l’ham Màrius…..si els dos interlocutors et coneixien, bo que ho varen aprofitar !!!! Sap greu l’ ensurt on t’han col.locat

  39. Twitter, quina manera més absurda de perdre el temps i els papers! Tenim moltes altres eines per a comunicar-nos ràpida i reflexivament. Això dels piulets deu respondre a una necessitat compulsiva de fer safareig. Màrius, tu tens moltes coses interessants a dir però està clar que cadascú ens dispersem de mil maneres.

  40. Haig de dir que en un primer moment, quan van llegir l’article, vaig estar a punt de fer “M’agrada” i repiular-lo. Però em vaig aturar de sobte, abans de fer-ho, pensant que fins i tot no combregant gens però gens amb en Toutain, això anava més enllà del que és públic i entra en l’esfera, al meu entendre, de la intimitat. I gelós com sóc, malgrat twitter i el 2.0, de la privadesa, vaig concloure que en Màrius Serra i Vilaweb, fent-ne un article, s’havien passat de la ratlla. Dit això també voldria dir que la disculpa/rectificació honora en Màrius. Tant de bo els adversaris del nacionalisme espanyol alguna vegada fessin el mateix, ja que aleshores, potser, podríem acabar entenent-nos. Com a veïns, esclar.

  41. Que davant el xarneguisme, del qual en Totain és un militant proselitista i en viu i tot, om agi de donar explicacions de re -tant si és un ome com si és una editorial, trobem que és un senyal més de l’autodegradació escleròtica que em atès en aquest país i tots altres aixarnegats. El Xarnec mai no se singularitza, ni la publicitat de la força de fet que se’n faci, explícita o implícita, pública o privada; el parlar pla, oi ho és.
    Aquest autor s’ha autoumiliat de gust, no pas per ver donat el nom dels dos xarneguistes que va sentir enraonar en privat expressant la mateixa ideologia que an expressat i an fet expressat en públic -en Totain ha estat des de sempre partidari de fer del català avaly dels pirineus [i del gascó d de la Vath d’Aran un dialecte espanyol], eca.-, sinó per la mateixa raó que gues corregut a fer-ho si mai gosés singularitzar el Xarnec. Els seus collegues de la premsa regional espanyola auditiva, àudio-visual i escrita que no xarnega sempre singularitzen que tal ome que no compleix tots els requisits d’indigeneïtat parli pla; expressen que el nou president de la Generalitat regional de València agi fet íntegrament el discurs en “valencià”(sic). Se’n guardaran prou ni tan sols d’anomenar que tal altre ome, omòleg al primer, o ely mateix abans o després, xarnegui; o que l’ex-president de la mateixa Generalitat regional agi mai xarnegat, o encara avui, i que en Xim Puix li agi contestat en xarnec. L’autoumiliació de l’autor d’aquest article i de l’article editorial d’on hi em botat planta les arrels en l’assumpció de la supremacia lingüística del Xarnec envers el parlar pla; i avui li ha fet fer això, com un altre dia l’ha fet collaborar en l’expoliació del mercat del lyibre i del coneixement, i doncs del mercat formatiu i laboral, en mans del Xarnec; com sempre l’ha fet calyar davant l’estat de fet exaustiu però inexaurible de l’única immersió lingüística existent i que patim al si de la presumpció xarnega en aquest país i gairebé tot altre -és a dir, fora de la mitja dotzena que es reparteix el pastís de la comunicació umana; més una dotzeneta més que se la subreparteix en àmbit continental, i para de comptar que no sigui a efectes de beneficiència o realitat virtual.

  42. Jo també ho he fet de piular alguna vegada coses que he sentit dir a famosos en restaurants i mira, a mi no m’ha caigut tot això al damunt. Potser no és el súmmum del decòrum però tampoc n’hi ha per tant. Ànims Màrius, no t’ho mereixes i com dius, la relliscada no és tan gran com per haver-se de sentir dir nazi ni molt menys ser insultat. No hi pateixis més. A por otra cosa mariposa 😉

  43. Sr. Màrius, crec que s’entén perfectament la seva reacció i crec que no calia la seva rectificació. Es va equivocar, perquè només va fer que donar munició als que volen fer-nos passar als independentistes per persecutors de l’espanyolisme, però s’ha equivocat doblement en rectificar i donar-los la raó. Ells han estat els qui han amplificat els seus tuits i n’han fet difusió per criminalitzar-nos a tots els independentistes, no pas vostè. No mereixen les seves disculpes, cregui’m.

  44. SENSE QUARTER
    Discrepo de Màrius Serra, i em sap greu la seva contrició.
    Crec que no ha tingut en compte el marc, el gran marc conflictiu en què no tothom fa papers de la mateixa categoria ètica.
    Fem memòria: aquí patim un conflicte llarg i greu entre uns agressors que ens volen extingits com a ètnia cultural diferenciada i uns agredits que últimament hi planten cara.
    Ferran Toutain pertany a les forces agressores, o en el millor dels casos als quintacolumnistes o als col·laboracionistes.
    I en els conflictes hi pot haver adversaris entre els qui es defensen i opinen diversament. Però no s’han de confondre amb el bàndol agressor, amb l’enemic. I qui s’hi arrenglera ho fa de mala fe, sabent què pretén. Anava a dir també que ja sap a quines conseqüències s’exposa, però els agressors s’han acostumat fins a tal punt a fotre’ns amb impunitat que ara els desconcerten les reaccions de defensa dels atacats, i se senten ells atacats, i exigeixen joc net, ells, que ens han estat intentant destruir —i gairebé aconseguint-ho— jugant tan brut com han volgut, amb tota la poderosa maquinària estatal a favor seu, contra nosaltres.
    No diré que contra l’enemic tot s’hi valgui, però sí que tenim tot el dret de marginar, excloure, anul·lar, denigrar i deixar en evidència personatges com aquest agressor que ens vol anul·lats.
    Els escrúpols els reservem per a qui els mereixi. Hem estat atacats, i ho continuem essent, tant de temps i de maneres tan miserables que ni nosaltres no ens podem permetre el luxe de la cavallerositat o l’elegància o el respecte de la intimitat amb aquests malparits ni ells tenen cap dret de reclamar-ho, encara que ho continuaran fent amb tot el cinisme.
    “Tenim la raó contra bords i lladres
    el meu poble i jo”
    http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_text=715

    • Llegint els articles de “defensa” de l’actitud/vessada del Sr. Torres fan venir ganes de marxar a Veneçuela. Potser no hi sentiré parlar català tan sovint com voldria, però viure en una societat on es justifica delatar una persona i escarnir-la públicament per pensar diferent de nosaltres en una conversa íntima és una barbaritat i indica el grau de paranoia i seguidisme en què s’està arribant. Només li falta circular per Barcelona amb una furgoneta camuflada i anar posant micròfons als bars de moda, per favor!!! pur estil “La vida dels altres”. Ja sé que la crisi fa molt de mal i que tothom ha de publicar als mitjans “afins” al president de la Generalitat, fer la gara-gara al poder i fer bullir l’olla a final de mes, però una mica de dignitat per favor!!! I a vostè Sr. Torres, dir-li que lamento el que li ha passat perquè ho deu estar passant malament (si tingués una mica de consciència així seria). Penso que el millor no és escriure un article de disculpa-denúncia, Retiri’s un parell de mesets en algun lloc, pensi una mica en el que ha fet i a on ens portarà a tots plegats aquesta mena de societat malaltissa que estan construint.

  45. “Si et serveixen en safata una bola d’aquest ‘ferum’, ¿per què no ens la treure’m de sobre amb humor en un acte purament catàrtic contra l’imprudent que passa d’un …” (fins aquí un fragment d’una obra coneguda) i ara afegim-hi “en una terrassa d’un cafè al bell mig de la Rambla? Vaja, que tot plegat no té cap importància llevat de la bilis que denoten els insults desencadenats la responsabilitat de la qual és de cada un. Estigui tranquil, Sr. Màrius Serra, que l’ocurrència puntual i espontània de vostè amb el seu zel d’escriptor i caçador de vivències i experiències, i la indiscreció del seu col·lega, si no el va reconèixer pitjor per a ell, miri-s’ho com vulgui, no se l’ha de qüestionar, com no ho fem davant el més elemental dret a la llibertat d’expressió, com és el cas. Ja sé que de vegades cou, però, ¿què faríem sense crítica? No en dubti a repetir-ho si li serveixen en safata. I els biliosos que es posin tranquils, que aprenguin a meurar les seves reaccions, les seves paraules i les seves emocions. Deixo constància de la meva admiració amb aquesta afectuosa salutació.

  46. Feu fàastic tots plegats, ell i tu, Màrius. Tot plegat heu aconseguit empastifar-ho tot d’una mena de merda llefiscosa, on sembla que tothom s’hagi de posicionar, i el que és pitjor, denunciar a qui a l’altra taula parla…però en que ens heu convertit, quina societat heu creat, però com es pot ser tan irresponsable i imbècil.
    Hi ha tanta gent cansada d’aquesta bajanada anomenada política que aconseguireu que no hi vagi ningú a votar…o pitjor que hi vagin només els molt radicals, que no són només els del vostre bàndol.
    Catalanistes, espanyolistes, nacionalistes, independentistes, unionistes…feu tots molt fàstic, feu vomitar, i feu sobretot molta pena. Aneu a cagar tots, desgraciats.

  47. Gràcies pel magnífic article, Màrius. Per descomptat, la teva possible falta inicial és infinitament inferior comparada amb l’odi i la bàrbarie repulsius que has hagut de suportar. T’expresso la meva solidaritat. Si hi ha alguna cosa de bo en l’episodi és que, com dius, el victimisme ha canviat de bàndol, i això és senyal que anem bé!

  48. El senyor Serra assenyala públicament a una persona perquè tothom sàpiga el que es. L’assenyala. I a l’article diu que era una brometa sense mala intenció i que mira els espanyols que dolents són.

  49. Entenc la teva reacció com una escalfada. Jo he deixat d’anar a una cafeteria de Cerdanyola pel comentaris feixistes d’uns clients habituals. Penso que qui fa comentaris en veu alta en un lloc públic, busca precisament la seva difusió. Llàstima de la promoció que has fet al Toutain!!
    Tens tot el meu suport, tot i que això del Twitter és ben perillós!!

  50. Com deia la meva àvia “un <>

    Vostè no s’està disculpant, està aprofitant (premeditadament?) l’altaveu per estendre el seu victimisme i avançar els seus objectius polítics i individuals (quants seguidors ha guanyat aquests dies?).

  51. Curioso modo de disculparse el suyo, en el que la última frase del texto, refrenda que sí, que estuvo bien escuchar una conversación privada ajena y difundirla. Esto se llama hacer docencia por “la causa”.

  52. Em sembla impresentable, tot plegat. Principalment, el que va fer Màrius Serra, però també que Vilaweb ho reculli “per mostrar què pensa un dels fundadors de Ciutadans”. Que l’entrevistin, si els interessa, o no?
    Seria trist, si no fos alarmant, viure en un lloc on has de mirar a banda i banda abans de parlar i on està ben vist que et facin una foto, mentre tens una conversa privada.

  53. Estaria molt penedida d’haver-me disculpat amb el tal Toutain. No crec que l’home ho mereixi ni tampoc el grupet d’individus que el recolzen o senzillament insulten.

    • La disculpa, el demanar perdó, no té res a veure amb la catadura moral de la persona amb la que t’has de disculpar. Té a veure amb la catadura moral de qui demana el perdó, amb el fet que provoca la disculpa.

      Dir que una persona no mereix les disculpes per un fet o acció del tot inconvenient és tirar pilotes fora de camp.

      Per a mi, aquest article té poc de disculpa i molt d’alimentar misèries.

      Atentament, i bon dissabte

      • Estic d’acord amb el que dius. Només era una forma d’expressar el meu rebuig cap a la misèria españolista. La misèria catalanista només ho és quan li segueix el joc, però mai és la causa, ho tinc molt present jo. I això que ara dic no vol ser ni excusa ni justificació de l’anterior, només una explicació.

  54. No vull ni pensar el sidral que muntarien els mitjans de propaganda del règim pel qual hi treballa en Serra si la cosa hagués anat a l’ inrevés. En realitat, victimista és qui es queixa per la desproporció de les denúncies que ha rebut per la seva indignitat, tot disfressat dins una disculpa amb la boca petita. Utilitzar estratègies goebbelianes és el que no serà mai proporcionat ni democràtic en un suposat país lliure.

  55. Si de debò els dos protagonistes d’aquesta discussió es coneixen des de fa vint-i-cinc anys i han treballat en els mateixos àmbits i tenen amics comuns (probablement també tinguin enemics comuns, encara que tots dos ho hagin perdut de vista), potser no hauria estat mala idea que de les seves diferències de criteri en parléssin, almenys una vegada, en privat, si més no per saber del cert si de debò les discrepàncies en matèria política fan impossible un tracte personal cordial. Dic jo.

  56. Encara que fos la persona més impresentable del món, és caure molt baix publicar la conversa AMB NOMS!
    I que Vilaweb ho publiqués com a notícia és encara més lamentable.
    Però ells ho fan sovint darrerament, això de publicar “notícies” que només són tuits de persones amb una ideologia que aproven.
    Twitter és una mica massa fàcil i ràpid pel meu gust. Cercar el riure fàcil, fer-se el llest , riure’s les gràcies, insultar, abusar de la popularitat etc. són alguns dels riscos que tenen aquests tipus de xarxa-mitjà.

  57. Si no fos per “Imitació de l’home” o “El malentès del noucentisme”, personalment hauria fet tancar el un Gulag en senyor Toutain.

  58. Mai m’ha agradat en Marius Serra personalment. Em grinyola aquesta seva veu de nen aviciat, el posat esforçadament simpatic de catalanet kumbaya que vol semblar cool perque sap que no n’es gens (el prototip del que seria el perfecte catalufo per a alguns). Aixo ultim ho compensa a copia de subvencions, i deixant-se agombolar per tot el reguitzell d’organitzacions para-oficials que l’han enlairat com a punta de llança del Proces. Des d’aital posicio enfaristolada no li ha costat pas treure el geni despotic de l’infanto malcriat que sap que la mama, el papa i la tieta li cobriran sempre les espatlles si en fa una de grossa i fins li netejaran els mocs si cal. Seria nomes un seu problema si no fos que, quan seguint la seva veta de reieto consentit es converteix en un delator public pensant-se potser que fa una entremaliadura (acostumat a que les hi riguin i les hi aplaudeixin), nomes presta el flanc a que tots els enemics de la llibertat de Catalunya en treguin petroli, com en Toutain sense sorpresa no ha trigat gaire a fer, obviament tambe sense sorpresa a les planes del gran organ progressista no-nacionalista espanyol. Moltes merces, Marius.

    P. S.: De Vilaweb i d’alguns aspectes de la seva linia editorial sens dubte tambe hi hauria molt a dir…

    • Estic temptat de citar tot el text, perquè no hi manca de res, però només citaré el principi: “Mai m’ha agradat en Marius Serra personalment. Em grinyola aquesta seva veu de nen aviciat, el posat esforçadament simpatic de catalanet kumbaya que vol semblar cool perque sap que no n’es gens (el prototip del que seria el perfecte catalufo per a alguns). Aixo ultim ho compensa a copia de subvencions, i deixant-se agombolar per tot el reguitzell d’organitzacions para-oficials que l’han enlairat com a punta de llança del Proces…”

      No sé què es pitjor si escoltar i propagar converses alienes, suposo que en un rampell de mala llet (tots n’hem tingut d’aquests rampells escoltant segons quins insults), o deixar anar un comentari pretesament insultant com el teu des de l’anonimat, amb un argumentari tronat de 3er de PSC. Digues el mateix però donant la cara, a veure si et surt igual.

      • Que vols que et digui, em rellisquen les teves provocacions. Tanmateix em fa la impressio que d’ença que en Marius Serra ha estat encimbellat per l’IEC que l’ha elegit com a membre se sent molt crescudet, poc menys que invulnerable. Com a membre ja definitivament consagrat de l’establishment catala ara sembla creure’s un agent-inspector de la futura Republica catalana investit de no se quina missio patriotica, amb llicencia per a espiar i escarnir publicament, pel que sembla. A mi em faria basarda ser ciutadana d’una Republica d’aquesta mena, on gent com en Serra, la Rahola, l’Empar Moliner, etc., guanyessin encara mes rellevancia, qui sap si com a comissaris politics que farien empal.lidir Danton, Marat i Robespierre.
        En Marius Serra s’ha passat de llest i entremaliat prepotent i covard. Ha ficat els peus de ple a la galleda i ha esdevingut el caçador caçat. S’ho te ben merescut. Ha regalat el pretext perfecte per a poder acusar-nos a continuació i atacar-nos i fer-nos mal. No em sembla que li n’haguem d’estar agraits…
        De tota manera, no anem be aixi si ens pensem que amb aquesta gent i amb aquestes actituds miserables hem de convencer ningu. La independencia vol generositat, i fins i tot epica si cal, per a engrescar i sumar mes gent, pero baixeses com la d’aquest Mortadel.lo llepafils d’en Serra dificilment poden suscitar adhesio…

        • A part de la parafernàlia clàssica, comences amb un: “em rellisquen les teves provocacions”. Deus haver-te confós amb el teu propi text, perquè pràcticament el que he fet ha sigut un copia-enganxa d’un fragment del teu comentari que fes evident el nivell que gastes. No paga la pena gastar el temps en rèpliques.

          • Els rampells de mala llet, cal ensenyar els infants des que son petits a dominar-los, altrament es converteixen en reietons despotics que es creuen amb llicencia de cometre totes les vileses (ai, perdo, les atzagaiades, que sona mes innocuament dolentot i fins divertidament entremaliat)… Aqui tenim un infanto aviciat que persisteix i persevera, i en cop de demanar disculpes sinceres i restar calladet, fa una rabiola mes que el porta a seleccionar reaccions excessives de terceres persones per fer-se passar encara per la victima i que ‘els seus’ li donin la rao i li diguin com de dolents son ‘els altres’, esperant de retruc relativitzar o fins i tot exculpar la seva accio infame originaria, o aixo deu pensar el reieto manipulador…
            Molt honorada del teu copy-paste, jo tal vegada tambe n’hagues fet un del teu text si hi hagues trobat substancia de qualsevol nivell. Dit aixo, a banda d’amonestar-me, tens res a dir sobre l’afer que ens porta als altres aqui a comentar ?
            P.S.: Que ets la tieta d’en Marius ?

        • Gràcies Mme Corday! no ho hauria pogut dir millor! Tant de cofoïsme i subvenció estan fent molt de mal. Aquesta mena de pseudointel.lectuals que només es dediquen a fer la gara-gara al poder embafen molt.

  59. La linea vermella està en l’insult. Totes les opinions són respectables fins que ens descalifiquem insultant.

  60. Màrius, amic; ets massa sensible i t’importa massa el que una part molt petita d’aquest gran país que és Catalunya digui, comenti o critiqui. Quan menys cas, més poca cosa són. Que preguntin a què es dediquen els xicots del Fernández Díaz (CNI), o qui contracta els serveis de detectius as quals quals després ells mateixos empastifen. Que preguntin a algunes associacions gens proclius a ser demòcrates qui les financia, o que es preguntin a sí mateixos per què van en contra de la gran majoria aclaparadora del país en què viuen. Tots tenim pare i mare, i tots tenim sentiments cap als progenitors; el fotut de tota aquesta gent és que no coneix els seus, i realment no saben ni qui són, ni què fan, ni cap on van. Que jutgin els periodistes de la villa y corte que els fan les feines brutes difonent falsos informes de gent que no té res a veure amb les seves dèries nacionalistes agressives, atacada pel sol fet de viure en un país diferent (i ho saben) i pensar en favor i a favor d’aquest país, que ells tenen emmanillat. I que, en tot cas, deixin fer la feina als que ens dediquem precisament a això; a informar la resta del què passa als carrers, places i locals de les nostres contrades. Que els moqui la iaia, estimat company. Dorm tranquil, i no hi perdis ni un minut més. El que no parla, al contrari del que ho fa cridanerament enmig de l’espai públic en què la seva veu és pública per aquest sol fet, és amo del seu silenci i discreció, al revés que li succeeix al que fa un míting sabent d’avantmà que té nom i cognom. O què et penses, que el tal Toutain no sabia que tu el senties? Salut i bones lletres. I bon periodisme incisiu, digui en que diguin els que borden mentre cavalquem.

    • Sr. Santi Capellera i Rabassó:

      Sense entrar al fons del seu comentari (una borda apologia de la delació social barregada amb una lliçó de “periodisme” de safreig), dir-li, amb tots el respectes, que alguns que hem criticat la publicació via tuiter d’una conversa privada coneixem els nostres progenitors (o sigui, que no som uns fills de puta), i que tampoc estem a sou del CNI, dels mitjans de comunicació meseteros o de la TIA.

      També dir-li que l’admiració a un escriptor, periodista o qui sigui haurià de ser un acte dignificant. La fel·lació admirativa haurià de ser una cosa íntima, mai pública com pot ser un comentari a una publicació digital; si més no per una qüestió de vergonya aliena.

      Ah!: i recordar als qui caminen/camineu a quatre grapes que mai podran/podreu cavalcar.

      Atentament

      • Justa la fusta, sr Riudoms! Ara encara el posaran a la famosa llista del 27. Potser el proper Dr.Gral del CSID català? Mèrits ja n’ha fet….