El viatge de l’heroi (terrassenc)

8.11.2013

Angle Editorial acaba de publicar, dins la col·lecció «Narratives», la novel·la Les desventures d’Arquímedes Cadavall, el debut literari del terrassenc Andreu Grau (1973). Cal destacar que a finals de l’any passat, Angle va publicar la segona novel·la del també terrassenc Rubèn Intente (1971), Uniformement desordenat, una obra exquisida que demostra la bona feina feta per l’editorial.

 

Andreu Grau | Foto Clara Ruiz Ribas

 

Les desventures d’Arquímedes Cadavall és una obra irregular, amb encerts dignes d’elogi i algunes relliscades. Un dels grans encerts és, sens dubte, la capacitat que demostra l’autor a l’hora de captar el pols de la ciutat protagonista de la novel·la, Terrassa. Les descripcions de la ciutat no hi són per decorar la trama ni per fer bonic, sinó que són l’ànima de la novel·la: «Altres ciutats tenen monuments, nosaltres tenim xemeneies. Suposo que aquest és el nostre origen, el fum i el sutge» (p. 196). Andreu Grau sap trobar el to i les paraules a l’hora de fer parlar el narrador, amb franquesa i sense pretensions, de la ciutat que l’ha vist néixer i créixer durant més de trenta anys.

Cal destacar, també, la tristesa que amara tota la novel·la. És una «tristesa abstracta» (p. 59), el narrador «no sent ràbia ni irritació, només un sentiment de profunda tristesa, un sentiment molt net, com quan et rentes la cara» (p. 94). La tristesa que sent el protagonista engrana amb la realitat de la ciutat, una realitat més aviat esllanguida i abúlica, com la majoria de personatges que hi apareixen, alguns dels quals tenen un interès indubtable, com ara la Piqui.

Alhora, també juguen un paper cabdal sentiments com la solitud (el protagonista és un «artista de la solitud»), la vergonya i el remordiment ––combinats amb una certa comicitat, no gaire––, que només podran ser «curats» amb el perdó ––s’ha de tenir en compte que gairebé tots els personatges de la novel·la tenen «assumptes pendents» amb algú o alguna cosa. De fet, el perdó és el punt culminant del viatge de l’heroi, un viatge circular, de renovació, en què el passat deixarà de ser vist com un espai míticonostàlgic i això permetrà al protagonista fer un gran pas endavant en la seva vida.

Val a dir, però, que aquest gran pas endavant no està gaire ben resolt. El gir final (o girs finals, perquè n’hi ha més d’un) no acaben de convèncer, ja que superar el passat no vol dir deixar de mirar-lo, és a dir, fer la vista grossa, sinó  ser capaç de reinventar-lo. En aquest sentit, la relació amb la Carlota es podria reinventar perfectament, no hi hauria d’haver cap problema si tenim en compte com s’ha desplegat tota la narració. A més, l’esperança en el futur, simbolitzada en una figura femenina massa estereotipada ––la Mun––, és una esperança poc adulta. Vull dir: quan l’autor pretén ser memorable ––i això li passa en els moments de més càrrega emotiva en allò que se suposa que és el viatge iniciàtic de l’heroi-protagonista––, cau en el parany de les reflexions tòpiques i un pèl afectades, moltes d’elles amb un cert regust de llibre d’autoajuda. Per exemple: «Potser és més important tot allò que no es pot veure que no pas el que es pot veure» (p. 194). O aquesta altra: «És preferible una existència intensa, per dolorosa que sigui, o bé és millor l’escalfor dels dies laborables?» (p. 186).

Aquest to d’autoajuda ––que no és ni molt menys constant, val a dir-ho–– desmereixorça la novel·la, i és una llàstima. I si això es combina, d’una banda, amb alguns tics massa generacionals, massa de clixé (queda algun jove a Catalunya que no hagi fet un Erasmus o alguna cosa de l’estil?),  i de l’altra amb una prosa fada i massa funcional, el viatge iniciàtic de l’heroi es converteix en una plantilla per escriure una novel·la correcta, tal vegada honesta i fins a cert punt atractiva, però massa previsible. A més, en certs moments es nota la voluntat de l’autor de crear un personatge amb què el lector es pugui identificar fàcilment, més pel costat de la qüestió moral (l’heroi protagonista és un personatge massa íntegre, malgrat els malgrats) que no en el sentit de crear un personatge-tipus (que no ho és).

En resum: seria injust afirmar que Les desventures d’Arquímedes Cadavall és una mala novel·la. Andreu Grau ha fet un debut literari més que digne, i ho ha fet amb una obra que, si bé prou reeixida, és massa irregular.