El vestit vermell

…vaig perdre el cap pel teu vestit vermell,
mal vell del qual no em vull guarir…

Bernat Nadal

L’instant etern de la fotografia; d’una fotografia que no ha existit mai, més enllà de la retina que va fixar l’instant etern de la fotografia. Un record pertinaç, el d’un temps pretèrit, pretensiós i irrepetible; magnificat a estones, en harmonia enterca, parèntesi trivial; cada cop més llunyà, irreal, estrany, aliè, estèril. Una memòria que ens traeix a cada instant, l’instant etern de la fotografia. Unes vivències de pervivència vital. Un nom. El teu. Prohibit. Silenciat. Indicible. Innombrable. El vestit vermell. El teu vestit. El vermell. El teu. La meua obsessió en sessió continua, oh discontinu deler sobre el vestit vermell de la fotografia.

La lentitud del mar contrastava, s’endinsava en el blanc d’una paret incòlume, sobre la calç muda d’unes cases de poble. Envitricollat traçat de carrerons insomnes per on transitàvem temptant l’intent, a tort i a dret, amb el tacte i el tast a punt de tremp. Passejar amb tu pels viaranys de la disbauxa. Vagarejar amb tu. Vagar per tu. Vexar de tu.

Voleiava el teu vestit vermell retallat per una posta de sol que s’albirava pròxima, roent estampa incendiada, paisatge encès, amb una mar de fons escindida per un horitzó incert –circumcisió abjecta de sal, de sang dura i perible. La incertesa o tensió de dues ànimes que se senten properes, que s’hi atreuen, que se cerquen adesiara, tostemps; entotsolats obsessivament –obsexivament. Un sol que s’esvaeix, vermell, dorment, com el vestit que voleiava amb la posta i la mar de fons, al fons etern d’una fotografia etèria, que no ha existit mai, més enllà de l’instant etern de la fotografia, al bell mig de la retina tremolosa, de la memòria tibant que ens traeix.

I ens en vàrem anar… Pels carrerons, perduts, insomnes, vagabunds. La calç blanca. La pell o el tacte tènue que s’albirava per sota del vestit vermell. La carn vol carn. La pell vol pell. La boca que evoca. Há palavras que nos beijam / como si tivessem boca. Circumloquis preliminars. Ritual premeditat. Cerimònia de seducció iniciàtica d’un cos en el cos; dels cossos que s’albiren pròxims, que s’insinuen tàctils, que s’endevinen líquids.

Aquell bar del cantó. Una mistela, amb gel, per favor. Per apaivagar aquesta set, aquesta fam, aquesta calor que tot ho envaeix i remunta la pell fins als orígens. Mirades vespertines d’una posta de sol amb la mar al fons. Poble retallat contra la mar. Nu de dona al fons de la fotografia, el vestit vermell, en un instant, l’instant etern de la fotografia. A raig escric, recorde, recórrec el cos, el teu, sobre contra en favor meu. Contra corrent a dintre el teu. Pendent, en gronxadora pertinaç, perxa que s’estaca com un estaquirot enmig de l’erm, estirabot sobtat, llança o coltell que esgarra la carn, que esquitxa la mar. Esguits seminals. Udols vaginals. Amor sexual. Sexe amorós. Amor i sal i sucre i amarg. La carn encesa, incendiada, tremolosa i tribal. Vital.

***

Al cap dels anys ens vam tornar a veure. Encontre fortuït, trista troballa personal. Tots dos portàvem l’instant etern de la fotografia, a la butxaca o a la memòria que el cervell no acaba d’apaivagar mai, mai, mai, per bé que s’hagen esvaït els efluvis licors del desig. Vas venir tota sola. A mi m’acompanyava la meua dona. Esperàvem un fill. Portaves un vestit. Vermell. Un vestit vermell de nena petita que ens vas regalar per quan nasqués la criatura. I, en tornar a casa, vaig reblar el clau d’aquell fugisser encontre tot reballant, llençant, sepultant, el petit vestit de criatura, al contenidor de baix de casa. El vestit vermell. Per sempre més. L’instant etern de la fotografia. I no. I ja.